D’Artagnan i J. M. Coetzee

Vaig llegir
amb atenció tot el suplement LLIBRES de El Periódico del dijous 29 de juny.
Força sucós.


Comença amb una mica d’intriga amb
La máscara de hierro : La verdadera historia de
D’Artagnan y los tres Mosqueteros
, assaig del que es
diu que dona la clau per associar D’Artagnan a
la Màscara de Ferro.


Curiosament la moral de la història és que fou castigat a una tortura permanent
tan greu per saber massa.. Concretament per saber que Lluís XIV era fill del cardenal Jules Mazarin i no de Lluis XIII [que era homosexual (?) l’interrogant és meu]…
Ves a saber… si non é vero é ben trovato … i endavant que fa baixada.

He sentit dir
que la història es repeteix a les Espanyes en això: hi ha tancat en algun lloc
un home amb màscara de ferro per haver-se atrevit a revelar l’origen de la
sabiduria del savi d’Hortaleza.
Alguns diuen que, intel·ligentment, va aconseguir que Espanya es deixés guanyar per la
sel·leció francesa perquè així tot el món visqui confïat, i en el proper
mundial 2010, nyaka , “a por ellos,
ohé!

Més val no
voler saber-ho tot, ni de bon tros!, però de futbol, encara menys, res de res, i
fugir-ne com de la pesta blanca, la pesta negra, la pesta groga, o la pesta
blaugrana.

Més endavant,
pàgina VII, hi ha la crítica d’una
novel·la: ens parlen d’una al·legoria, probablement dura de pair, Una llavor
bategant
, de John Maxwell
Coetzee
que , tal com suggereix el crític, Enrique de Hériz, promet
un gran plaer al qui aguanta que fa fort l’aridesa, la desolació i la situació
límit que proposa l’autor al lector. Per llegir segons què s’ha de tenir caràcter.

“(…)
Com en gairebé tots el seus llibres, la clau és la
reduccció, es tracta de portar la vida fins a l’extrem: però un extrem
d’urgència, de nuesa total. I després, mostrar que, darrere d’aquest despietat
tractament quirúrgic, segueix quedant un cor mínim però viu, que per sota de
qualsevol drama, continua bategant.

[Tot porta a ]
administrar una lliçó vital y moral demolidora: n’hi ha prou amb una
llavor. Una llavor i una gota d’aigua.”
(…)
(Enrique de Hériz)

Tot i que em
fa basarda a l’estiu, quan ja passo prou sed i calor, capbussar-me en un
univers de terròs sec, calor
insuportable i grau zero d’herba
verda, m’estic proposant deixar-me
seduir per aquest crític que m’agrada com escriu. Crec que ho faré. Això sí, ja he decidit que me’l llegiré a la platja.

Així, quan ja no pugui aguantar
més d’impregnar-me -realment i
metafòtica- de sol, sequera, i solipcisme, aniré a banyar-me allà on l’aigua m’arribi el coll o em cobreixi, que és tant com poder-me venjar de tot plegat.

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

Comments are closed.