Al meu post sobre els grafits quasidelictius, ofensius a la vista i al seny, el diari Avui va publicar fa uns dies un reportatge especial sobre les virtuts dels grafits … Jo ho vaig considerar una mena de tornaveu magnificat que em contestava però que em costava de creure…
Vaig quedar astorat de veure-ho. Però llegir-ho em va tranquilitzar…De fet, molts problemes són sempre fruit de malentesos ridículs produits per la polisèmia de les paraules. Dit d’una altra manera: sovint parlem de coses molt diferents tot fent servir les mateixes paraules, per això no ens entenem gens ni mica.
Puc admetre les virtuts dels missatges comunicatius , fisioartístics, sociofilosòfics i psicomotrius dels Grafits (amb majúscula) fets per artistes profesionals o amateurs a les parets de les macrociutats contemporànies. Estic disposat a anar fins a un “potser sí!”. És una forma artística coneguda també amb el nom de pintura mural. Però allò no té res a veure amb el verb “empastifar”.
I es que ben mirat, i ben dit, al meu blog, jo no parlo de grafits, sinó del fàstic que em fan les parets embrutades amb lletres mal fetes, frases incomprensibles, guixots estúpids i antiestètics, pseudosignatures de jovenets incivilitzats, com si es tractés d’una porta de WC públic a l’aire lliure on els covards i els atrofiats hi deixen petjades autoafirmatives, que no són precisament grafits artístics.
Vaig seguir la batussa de Sostres contra Llavina, metàfora d’un Sostres vampir venjatiu clavant els seus ullals a la jugular d’un seu col·lega que es va atrevir a criticar l’Artur Mas i Convergència, i d’estar al costat del Tripartit. Sostres fent de moralista -ell, de moralista!- pontificant que Llavina no pot mossegar la mà que l’alimentà… Gairebé sempre hi toca força, el Salva, agradi o no, però noi, aquesta vegada, els seu posat xulesc i paternalista em va semblar immensament fastigós.
Hem patit a nivell familiar una abdominosi o gastritis aguda, o una cosa així. Deu dies de vomitar-ho, fins i tot l’aigua, i tot es van acabar amb una ampolla de suero fisiològic, però a la clínica! Va ser com aigua miraculosa. Misteris del cos humà, tan potent però també tan fràgil!
En alguns àmbits de la vida –el trànsit i la circulació, per exemple- sembla que s’imposa la lògica del cop de pal, el tradicional “qui la fa que la pagui”.La Direcció General de Trànsit proposa un enduriment de la legislació que potser –i només potser- ajudarà a resoldre alguns casos de conductes delictives. Conduir amb el carnet sense punts serà tipificat com a delicte. Una mesura del tot necessària per a gestionar la Generació ESO.
El mateix es pot dir de la carta a favor del civisme a Barcelona …
Cop de pal a la closca pelada dels cretins. Fa un any o dos, a la portada d’un New Satesman hi havia un títol que deia una cosa així: La Gran Bretanya s’ha convertit en un país repressiu. Un govern Laborista ha creat en un any més de 500 tipus delictius nous. Vaig pensar que semblava una cosa del tot impensable en un país com la Gran Bretanya. Ara veiem que aquí, s’ha d’nar per la mateixa via.El director de la DGT ha afirmat que on millor van les coses pel que fa a l’estalvi de morts a les carreteres és als països on tenen els codis disciplinaris més seriosos (sic).
Aviam si apliquen també alguna mesura semblant al món educatiu, que bona falta fa per posar-hi ordre i concert.
He vist Toni, que havies penjat un petit gran post titolat “Si no vaig errat” i un altre "Entre la rauxa i el seny".
Vaig pensar que t’havia de fer un comentari. Crec que efectivament no vas gens errat amb els números o les xifres … Però potser sí que vas errat quant a l’apreciació: quant valen i quant compten les idees i els sentiments de 100.000 persones que es manifesten per dir que “Som una nació”?
No em saltis ara a la jugular com en Salva Sostres a en Jordi Llavina, -ep, totes les distàncies salvades, és clar- , eh? Bon rotllo, Toni, bon rotllo.
Vaig pensar que també havia d’afegir això: Toni, tens tot el dret a deixar enrere i per a d’altres persones les rauxes jovenils, i a apostar pel seny, pel pacte, per la pau, per la tranquilitat. Però, fixa’t, vols dir que no es exactament això el que volen tots i cadascun d’aquells que es manifestaven l’altre dia a Barcelona?
Fixa’t , l’explicació definitiva és que potser hi ha un temps per a cada cosa… Uns es fan vells i s’encorservadoritzen perquè ja estan cansats de mandangues i mandangueros, i ja tornen de gairebé tot. D’altres no tornen de res, i fan la seva via …Allà on uns “ho deixen” … n’hi ha d’altres que “ho agafen” … I la utopia segueix ! ;-)
Aprofito l’avinentesa: això dels posts llargs, i els posts curts, que sembla que et té obsedit … Jo crec que en la teva tipologia dels blogs, aquesta categoria de "blog-amb post-llarg" te la vas deixar. Afegeix-li si vols, que encara hi ets a temps. Però la veritat és que jo no et segueixo en aquest concepte. Els post són millors o pitjors, més o menys interessants tant si són llargs com si són curts. Fent una broma he titolat el meu post "Dijous gras, post gros". I mentre ho escrivia pensava… si ho llegeix en Toni, li agafarà un atac ! He he he! Qualificar els posts llargs de “sospitosos”, no et sembla una mica agoserat, Toni? Aquí crec que t’has passat, amic! Però mira, a tu t’ho perdono tot, per filòsof i poeta admirat! Ja creixeràs ! Quan obrim un reserva per celebrar la primavera que s’acosta? ;-)
Ahir a la tarda, Biel, em vaig comprar el teu Els detalls del món . El començo ben aviat, i algun dia d’aquests o d’aquells, quan sigui, te’l faré signar si , en llegir-lo, m’agrada tant com m’imagino que m’agradarà … Cuida’t i segueix creant delits per als nostres sentits.
[@more@]
Res d’atacs i bon rotllo total. Ja saps com m’agraden les crítiques assenyades. El reserva queda pendent.