Daily Archives: 17 gener 2006

Michelle Bachellet, presidenta de Xile

Feia dies que anàvem sentint que Michelle Bachellet podia guanyar les eleccions generals a Xile.
La televisió ens va pasar unes imatges d’un discurs seu opn ella declarava que confiava en la victòria i que tots els diners junts de la dreta no podríen vèncer la voluntat majoritària de tot el poble.
Sonava bé i diferent d’altres declaracions banals.

mb

Ara m’he emocionat sabent que Bachellet ha estat elegida presidenta de Xile.

Per a mi, com potser per a molt d’altres, aquest fet històric és també com un judici popular que condemna Augusto Pinochet pels seus crims que encara han quedat impunes.

He sentit dir que aquesta eleccció és el preu que paguen els EEUU i Kissinger per netejar la seva consciència d’haver sigut cocriminals amb Pinochet contra el poble xilè.

Encara no hi ha ningú que hagi pogut retreure a Michelle Bachellet la més mínima taca o aspecte negatiu.

Curiosament hi ha una unanimitat total a l’hora de cantar les virtuds de Bachellet: excel·lència, intel·ligència i pulcritud físiques i morals. No és poc però es necessita tot i més per a fer bona política..

A l’Avui del dilluns 16 de gener, Alfred Bosch li dedicava el seu article De tu a tu:

“Bachellet, socialista xilena. . Presideixes la pulcritud. Ma Belle"

Et felicito, Alfred!

Un panegíric que contagia d’emoció i d’ il·lusió a totes les persones de bé que veuen en Bachellet una metáfora de l’esperança, la justícia i la democràcia que ajudaran a esborrar una mica la imatge de negror, de crim, de tortura i de maldat associades a la figura d’Augusto Pinochet i els seus sequaços.

Tan de bó que tingui èxit en el seu mandat i contribueixi a crear un Xile més just i més pròsper. La nostra enhorabona a Michelle i a tots els xilens!

_________

Enllaços: Premsa xilena

[@more@]t

1 Comment

Presents difícils i futurs imaginaris

quadrar el cercle és possible

Guardo des de fa dies, sobre la taula, la pàgina 14 de La Vanguardia del 12 de gener.

Política. La Cuestión catalana. El punto de vista europeo.

“La prensa francesa ve en el nuevo Estatut un proyecto secesionista”. I un títol estrany i volgudament escandalós amb lletres de 60 punts:

“Catalogne indépendant?” (sic)

No sé si ho han copiat de la premsa francesa tal qual , amb errada, o és que a La Vanguardia no hi ha correctors que sàpiguen francès.

Crec que hauria de dir “Catalogne indépendante?”. Però aquest detall no l’aclarirem fins que no m’enviïn de França una còpia d’aquell número de L’Express on hi ha el dossier especial “Vielles et jeunes nations”.

”En este número especial, la revista desarrolla a lo largo de casi sesenta páginas un ejercicico de proyección –no exento de ironía- sobre cuál puede ser la realidad francesa y mundial en el 2025. En este contexto, el artículo citado vaticina la inminente incorporación de Serbia y Albania a la UE, y como contraste da por hecho el triunfo de las tesis soberanistas en Catalunya.”

Lluís Uría, el periodista que signa l’article, l’acaba dient:

“La deriva de la situación política catalana preocupa en París menos por el eventual efecto de contagio que podría tener sobre la Catalunya francesa que por la desestabilización política que representa para España y en particular para el presidente José Luis Rodríguez Zapatero. (…)
Para París, necesitada de aliados sólidos en Europa, su permanencia es crucial.”

Cal entendre que l’Estatut de Catalunya tindrà en el govern francès actual un aliat inesperat degut a les circumstàncies politiques internacionals?

Més tard em vaig preguntar si als de la direcció de L’Express se’ls va acudir d’incloure aquest dossier especial després d’haver llegit el blog del quebequés Patrick Boucher que ja havia escrit un article de política ficció :

"L’histoire des États-nations vu par un historien en 2040"

(…)Le premier État-nation à ainsi voir le jour fut le Québec, qui revendiqua son indépendance du Canada en 2008. Cela entraîna une vague d’indépendances qui frappa toute l’Europe.
La Catalogne obtint son indépendance en 2013, aussitôt suivie par les Pays Basques en 2015. Puis, la Belgique cessa d’exister. En effet, la communauté flamande vota en faveur de son annexion aux Pays-Bas en 2016, ce qui contraignit les Wallons à intégrer la France l’année suivante.
Ce fut par la suite la Suisse qui fut touchée. Le pays, fortement déstabilisé par des scandales de corruption, se scinda en trois en 2023 : les Francophones vint rejoindre la France, les Germanophones l’Allemagne et les Italophones l’Italie. La Suisse avait alors aussi cessé d’exister.

La principale particularité de ces nouveaux États-nations est qu’ils ont tous été créés dans un cadre démocratique, généralement par la voix de référendums.”(…)

Ho podeu trobar sencer aquí.

Ja veiem doncs que uns i altres es permeten fer política ficció més o menys utòpica, més o menys distòpica. És molt més fàcil i inocu que no pas quadrar el cercle d’un nou Estatut que ha ser satisfactori per a Catalunya, que ha de ser constitucional, que ha de convèncer a la resta d’Espanya que el millor per a Catalunya és el millor per a tothom i a més ha d’evitar que per enveja i odi visceral la resta d’Espanya no torni a portar el PP al govern en les properes eleccions, un Estatut que tampoc no ha d’atabalar el govern francès … Un cercle espinosíssim difícil de quadrar.
El bons quadradors que ho quadrin …bons quadradors seran.

No tardarem gaire a saber si Espanya ens dona la mà o ens clava una puntada de peu.

A 17 de gener del 2006, l’Avui d’avui ( Lluís Bou, Política, pg. 8) planteja així la realitat no fictícia:

“Les diferènces s’eternitzen després de quatre mesos”:
"
Desacords en una desena de punts [essencials] encallats a hores d’ara, especialment finaçament i nació, però també competències” .

Catalunya nació? Agència Tributària catalana ? Drets històrics? Drets i deures? Administració única? Poder Judicial? Immigració? Ports i aeroports? Ensenyament? : L’executiu socialista qüestiona la competència exclusiva en l’ensenyament de 0 a 16 anys ? Bilateralitat?

L’ única manera de suportar la realitat tal com raja és estar ben preparat tant per al millor com per al pitjor, tot recordant que la llei de Murphy sempre juga a favor de la desgràcia. Els déus no ho vulguin._____________

[@more@]

Comentaris tancats a Presents difícils i futurs imaginaris