5è Festival de poesia de Sant Cugat
He llegit al blog o als comentaris d’algú, que la nit poètica de Sant Cugat va ser una nafra. I que verge santíssima quina poca qualitat !
S’ha de ser molt xulo i molt indocumentat per dir una cosa així sense més ni més.Tots sabem que costa molt expressar-se filant prim, però justament quan hom generalitza tant és quan més cal aportar arguments sòlids que ho justifiquin.

Crec que som molts qui vam apreciar l’acte i ens va encantar de principi a final.
A mi , almenys, sí.
Ja em van emocionar les primeres notes de l’acordió de Bàrbara Granados tocant el màgic Youkali de Kurt Weill. Em va semblar de molt bon gust haver triat aquella peça. També el fet de combinar la màgia i la poesia… la màgia elegant i poètica d’Enric Magoo que va estar a l’altura del contexte. .
Diumenge al vespre em vaig assabentat de la polèmica creada arran del plagi d’un paràgraf per part del Toni sobre un post del Litus.
M’he llegit gairebé tota la literatura que embolcalla l’escàndol i de tot plegat jo us en diré la meva.
Aquesta vegada discrepo d’en Pere de Saragatona … Sóc dels que pensen que el plagi no és moral. Ni és bo, ni molt menys encara cal fer-ne apologia.
Però val a dir també que plagiar un paràgraf no invalida ni invalidarà mai cap obra, només és una taca enmig d’unes grans estovalles blanques i netes com són l’obra de TdQ.
En Toni, ja té més que demostrada la seva capacitat creativa. Per amistat jo em poso al seu costat, però justament , fraternalment em permeto de dir-li que no ho trobo elegant el que va decidir de fer. Que crec que es va equivocar i s’ho hagués pogut estalviar. Que hi ha d’altres maneres d’elogiar una troballa escriptòrica.
Tens prou fusta i capacitat com per fer oblidar aquest petit poca cosa i sé segur que tard o d’hora aconseguiràs el perdó i la benedicció d’en Litus … Només et caldrà tenir una mica de paciència i deixar que el temps vagi curant a poc a poc la ferideta que li has fet i que t’has fet també tu mateix ….
De tot el que he llegit el que més em costa d’entendre, Toni, és la teva insistència en mitificar una fama comptada per centenars de visites al teu blog o l’aspiració a conseguir una segona edició per via d’escàndol … Francament, és l’aspecte que menys em quadra de tu. Però jo no tinc cap dret a jutjar-te. Només parlo en veu alta. I imagino que no hi pots fer res, que estàs programat per a disputar com a gladiador tots els combats literaris, tractant d’arrebassar tots els premis, com més millor, pujar a tots els escenaris i sadollar-te amb riuades d’aplaudiments …
Em sembla que ve d’un fil molt prim que allò que és normal i bo, raonable i desitjable no es transformi en quelcom un xic mesquí i ridícul. Ve d’un fil tan prim, que és fàcil que algú s’ho miri malament .
Em va fer vibrar en Sebastià Alzamora tutejant i menystenint i desafiant el seu déu de misèria amb uns versos reconcentrats i agressius. Em va descol·locar força la Dolors Miquel dramatitzant el pollastre decapitat corrent per sobre els fogons … Només els de poble sabem què és veure un ànec escabetxinat correr per la cuina més que no pas quan era viu. Versos plens de color i música.
En Biel, com que ja el tinc tant mitificat, amb poca cosa en vaig tenir prou. Em va sorprendre que s’atrevís a cantar “una nana” a capella. M’hagués agradat sentir-lo recitar adreçant-se a l’ Aràlia. Em va sorprendre sentir-te a cantar. Si vols un dia podem fer un duo i cantar junts un parell de cançons de Léo Ferré o d’Ovidi Montllor o , perquè no, Youkali ? Queda pendent la juguesca ;-)
Al Jordi Sarsanedas li hem de fer un homenatge molt i molt gran ! Ramon Guillem i Montserrat Rodés guanyaren la grandesa de la discreció.
La poesia de l’ Àlex Susanna resona amb una rima interior que llisca suament i eficaç sobre fibra poètica. Barret.
En sortint vaig demanar a en Màrius Sampere que em donés la referència del seu llibre …
Em va dir que el que ell havia llegit ho trobaria a Si no fos en secret, editat per Proa.
Menteixo tan malament que la més petita mentida em traheix i se’m nota a la cara. Per això ja fa molts anys que prefereixo callar abans que mentir per no haver de passar vegonya. Calia fer aquesta precisió per afirmar tot seguit que el seu poema Koan aquell en què els dimonis el criden abans no es converteixi ell també en un dels dimonis que ens han de cridar a nosaltres , aquell poema, deia, va ser per a mi el més emotiu i el més dramàtic de tot el recital, de tota la nit, i vaig descobrir un poema que ja m’acompanyarà per sempre. I encara hi va haver fotos dels poetes, una broma-promesa al Jaume “Flux” qui li va provocar un somriure; un bon pessic de xerrera amb amics i coneguts, i fins i tot una copa de cava … Le pied ! ;-)
Vam parlar amb l’Àlex i amb en Vicenç i vam decidir que entre tots caldria que fessim alguna cosa [parlar,per exemple, amb en Jaume Subirana, Òmnium Cultural, Cultura i amb qui calgui, sigui qui sigui, per poder-nos assegurar que un acte com aquest i com d’altres no es quedin mai més sense la corresponent gravació digna per a la història cultural del país.
Només costa pensar-hi i costa molt poc moure dos fils de cotó perquè algú , TV3 o C33, -les nostres-, TV de Sant Cugat o qui sigui immortalitzin en imatge i en so aquests retalls de cultura que valen mil vegades més que mil hores de sports i d’altres carrincloneries mediàtiques.
Decididament, la VIII Nit poètica de Sant Cugat fou una gran nit, diguin el que diguin alguns.
Per molt emprenyat que estiguis, Litus, no està bé que vulguis empastifar la nit sencera.
[@more@]