Gràcies
per la referència del llibre de Jordi Coca Sorres blanques, Antoni, de Quaderns!

D’entrada, llegint la nota que publica Vilaweb, crec que m’interessarà llegir aquest llibre tant des del punt de vista de la
història que retrata com del punt de vista tècnic. Com a mínim m’ho
apunto. Jordi Coca… excel·lent a
l’escrit. Si ho diu el Llibreter gairebé podem dir que va a missa …
Passem
a l’oral i a les actituds valors i normes : Aquí la cosa no va fina. Molt malament: aquesta opinió sobre "els
catalans"
la trobo falsa i ridícula, masoquista i
estèril. Inacceptable!
Després
d’haver llegit una mica H. Paul Grice s’entén millor que
darrera el que ens diuen cal que entenguem també què ens volen dir el qui ens
parlen … altrament no hi ha comunicació possible… però ni així no puc estar
massa d’acord amb el que dius, Jordi Coca, quan generalitzes barbaritats.
¿On
són les proves que permeten de
susbstituir ara el vell estereotip del català "avariciós i
tacanyo" – que sempre ens havien encolomat els desgraciats- per la del català "covard i racista"?
Eh ? On són les proves?
No, mira,
NO ! A tot arreu hi ha de tot, com a
tot arreu. Em sembla molt poc intel·ligent
fer generalitzacions absurdes i
gratuites d’aquesta calanya. T’has
guanyant un punt negatiu, Jordi Coca. Queda apuntat ! Tens tot el trimestre per
endavant, però si seguixes així i no millores… t’haurem de suspendre ;-![@more@]
Cadascú entén, en una lectura, allò que està capacitat per entendre. La mateixa lectura no l’entendrà igual un economista que un universitari que un artista que una mestressa de casa… no estic intentant marcar classes sinó realitats. L’única cosa que tots entenem de la mateixa forma és la guia telefònica :)
Fa bona pinta, «Sorres blanques», però jo estic en una fase de llegir un mínim de novel·la, tinc la impressió que qualsevol em pot «prendre» les meves idees, les idees que jo tinc de la «meva» novel·la i per molt que hi hagi diferents estils, prefereixo llegir assaig i coses així (tot i això he acabat «El professor» i tinc «divorci a Buda» (Sandor Maray), «Todos los nombres» (Saramago) i «Litterati» (norecordol’autor) a sobre la tauleta de nit per quan els toqui el torn, o sigui, entremig de «Adaptarse a la marea» (Punset) i «Informe Sanuy» (Sanuy), aquest darrer, el tenia a mitges i l’he reprès.
Total: un caos, com jo!
Un petó blau-mar.
Gràcies per l’elogi desmesurat, Sani.
Com bé saps, el problema de les entrevistes és que els entrevistadors han de cridar l’atenció d’alguna manera i, en aquest cas, cita un fragment d’unes consideracions que ja no surten més a la novel·la, on els personatges parlen moltes coses més.
M’emprenya molt la tendència a explicar com apareix Catalunya en qualsevol novel·la que acaba d’aparèixer, encara que això, com en el cas de Sorres blanques, ocupi un espai microscòpic. Aquesta crítica sociològico-meliquista distorsiona greument la percepció de l’obra. Un cas paragdimàtic és La força de la gravetat, de Francesc Serés: d’acord que en ocasions parla d’una Catalunya desapareguda o en vies d’extinció, però és una llibre que es pot llegir perfectament a Noruega o a Buenos Aires. La Catalunya que retrata no és el tret més remarcable de l’obra.