Sant Jordi 2006 m’agafa amb poques ganes de comprar-me cap llibre. Segur que és degut a una mena de factor genètico-cultural que em persegueix des que era jove: anar a la contra de tot el que la massa fa, per sentir-me com a “mouton enragé”, ovella revoltada del ramat.
Els llibres me’ls compraré demà o demà passat, però no dissabte 22 ni diumenge 23. És per no fer el ridícul respecte a mi mateix que ho faré així. I naturalment, no cal dir-ho, evitaré de comprar cap llibre dels que apareixen en algun dels milers de rànquings de vendes…
Per Sant Jordi 2006 llegiré. Sí, aquesta tarda llegiré una bona estona algun d’aquells llibres que corren per alguna prestatgeria i que encara no he obert o rellegiré algun tros d’algun llibre estimat. Això serà el meu Sant Jordi d’enguany.
També escriuré: escriuré això que estic escrivint ara, i temes col·laterals, perquè en tinc moltes ganes. Tenia mono de teclat. I me’l faré passar, prenent una bona dosi d’escriptura.
El tema va de “finals feliços”… I la idea dóna per a molt, donaria fins i tot per fer-ne tot un llibre sencer.
L’édició del 10 d’abril del setmanari “New Statesman”, que en portada promet “Religion. Everything you need to know about the great issue of our time”, amb uns articles extraordinaris, publica també el resultat d’un taller d’escriptura molt especial:
Competition Nº 3023. Set by D A Prince, 20 March. You were asked for some happy endings.
I després del balanç preceptiu del concours que realitza Ms de Meaner, publiquen les tres millors produccions.
Una d’elles és un final feliç per al protagonista de la novel·la El Procés, de Kafka, en Joseph K ; una altra és un final feliç per a Hamlet, i la guanyadora dóna la seva particular versió del final de la vida de Crist.
“…Then said the messenger, Pilate commands that he be taken down [the cross] direcly, for there is no sin in him.
…and the centurion, examining him, cried, He liveth …
And Jesus rested eleven days at the house, but on the twelfth day he rose, tootk meat and wine, and said unto his disciples:
Let us depart for Cesarea and thence take ship for Egypt for it is written, Save that the Son of Man shall come out of Egypt as Moses of old, there shall be none in Israel to hearken (listen) to him…”
Signat per Dean Juniper, seudònim, com podeu apreciar, d’un gran conyon. Barret , mestre!
Jo ja tinc clar que si se m’hagués acudit a mi fer el final feliç d’aquesta història, al bon Jesús li hauria fet agafar el vaixell per anar ben concretament als hotels 5* de l’estació balneària de Sharm el Sheik a fer talassoteràpia i submarinisme per curar-se de les ferides dels claus i de la depre que li produí la traició del seu estimat Judes, no en va tots aquells hotels són “cels de pau i serenitat” però només per als millionaris i els fills de Déu que se’ls poden permetre.
Aquest tema del finals feliços és tot un repte: Quin final feliç som capaços d’imaginar per a la novel·la 1984? Quin per a l’Estatut de Catalunya? Quin final feliç per a l’obra Una Certa Penombra de l’amic Toni Ibáñez, que constata amargament que ningú no la li critiqui ni la li tingui en compte?
Hi ha mil històries que acaben malament, a la realitat i a la ficció. Per això és gairebé una obligació moral per als qui gaudim de bona salut del sentit de l’humor que imaginem finals feliços. Ho hauríem de fer tot sovint. I com que a mi m’agrada ser conseqüent amb el que predico, em comprometo a proposar-ne algun properament, molt aviat. Així que no us dic “adéu”, sinó “a reveure” si us plau.
Bon Sant Jordi 2006.
[@more@]3
Final feliç és aquell de Polònia, quan el president vol entrar a Penhouse i entra al Pentagon. Delete, delete! deia ell. Doncs no. Boummmm!! tots a prendre pel sac.
Cuida’t, maco.