Primavera vital. Que duri!

T’atures i t’adones que el el temps no s’atura, ni el fluir de mil fets, persones i coses … Deu dies, que són un no res, se m’han fet llargs aquesta vegada. Potser perquè han sigut tan especials, i tan reconcentrats.

Suposo que per això van inventar els haikús, perquè cap escriptor no tingués excusa per no fer via explicant el present o el passat i que no pogués dir que no ho podia "atrapar".
Mentre pensava en tot això, recordava un fulletó que corria entre papers sobre la taula recordant la convocatòria dels Jocs Florals d’enguany. Vaig intentar imaginar algun poeta escrivint el poema guanyador d’enguany… Fins i tot vaig somiar que tenia una possibilitat de provar-ho, -agoserada ignorància-, somiatruites impenitent ;-)

Tinc la sensació que han passat moltes coses concentrades en molt poc temps, i que se n’acostent unes quantes d’importants a nivell personal i familiar … de manera que tot sembla ser històric, trascendent, ple de vida …

Una treva d’ETA que ja no podrà ser sinó definitiva i un nou Estatut com a context d’una llarga llista de fets importants: La Maria Rosa que ens fa tiets de la Joana; el retrobament amb els amics de molts anys, els de tota una vida; els 80 anys del pare, i l’aniversari de l’Àlex, un intercanvi amb Mérignac, d’anada i tornada , un curs ple d’idees, de nous projectes i d’il·lusions … I el regal de la salut per viure-ho tot intensament. Això és el que més s’acosta a la felicitat, això tan fugisser i escàs, i tan cobejat com eteri …
I com que tot plegat és més subjectiu que real, només ens resta desitjar que l’autoengany s’ternitzi tant com pugui, se’ns arrapi al cervell i ens mantingui indefinidament en aquesta permanent primavera de vida …

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

Comments are closed.