Objectiu: tots políglotes!

 

"Josep-Lluís Carod-Rovira ha dit avui que la conselleria de la vice-presidència impulsaria 'un gran acord nacional per al foment de l'ús del català'. Carod ho ha dit en una compareixença al Parlament. Segons Carod, aquest acord hauria de garantir el dret i el deure de saber el català, com a llengua pròpia i de l'espanyol, 'com a element estructural' de la societat catalana, i un domini bàsic de l'anglès i d'una quarta llengua. "   (Vilaweb.cat   17.1.2007)

 A mi em sembla bé, Josep-Lluis Carod-Rovira.

Havia deixat promés auqí comentar-ho a bastament, però hi ha coses que les fas d'un raig quan passa el moment 
o ja no les fas… 

Només se m'acut dir que si ho fan a Espanya i a França i a d'altres països
també ho podem proposar i mirar d'implementar al nostre país. 

Avui o ahir escolatva a la televisió que uns estudis canadencs sembalven 
demostrar que el fet parlar més d'una llengua (suposo que volia dir el fet de poder llegir entendre i acedir a la cultura de vàries llengues) tenia efectes beneficiosos per al cervell i retardava els efectes de l'envelliment.

Però això ja fora anar a cercar arguments estranys… 

La importància de la notícia rau més aviat en fixar per enèsima vegada, i de forma ben solemne, el català com la nostra llengua de país. El castellà com
a un valor i un tresor importantíssim, l'anglès com a llengua de l'imperi occidental i 
una quarta llengua, francpes, alemany o italià, àrab o xinès com a luxes 
d'una societat  on la cultura i la civilització siguin un dels grans referents.

Sí, com deia algú, cal que algú fixi horitzons una mica utòpics per aconseguir que algun dia acabin siguent realitats.

_____________________ 

 

 Article de David Valls sobre el català

Clica l'enllaç per a llegir-lo 

 

 

[@more@]

Via un amic rebo l'escrit  que segueix. El penjo aquí com a complement il·lustratiu (valgui el que valgui) del meu post encara nonat. Per cert no sé qui és David Valls ni tan sols si existeix… però la història que explica es fa llegir…

_____________

Article de David Valls sobre el català

Feia temps que volia escriure una petita història. La història d'un engany.

Tot va començar amb una generació nascuda als setanta, a principis, mitjan
i final.Potser també als vuitanta. De fet és força irrellevant. El cas, és que amb
això de la transició, als 70 es van agafar algunes coses amb molta empenta.
Jo sóc d'aquesta generació. Escola en català, fins i tot les dues hores de
castellà que fèiem a la setmana, i en un ambient cultural i educatiu català. Fins als catorze anys, que és quan vaig marxar de l'escola en acabar l'E.G.B., jo vaig viure en un
país normal. Es podria dir, que en el meu cas, i el de tants d'altres,
l'administració va fer bé la feina. Tenia 14 anys i literalment no sabia
parlar el castellà i, degut a aquest fet i la vergonya d'utilitzar-lo, em
vaig mantenir bilingüe passiu fins als 25.

Et vas fent gran i surts de la infantesa. Comences a quedar amb els amics,
te'n vas de gresca i descobreixes el món que t'envolta. A poc a poc,
t'adones, des del punt de vista lingüístic, que has estat immers durant uns
anys en una realitat inexistent. El Govern va començar a fer els canvis
pels fonaments, però en els fonaments va quedar la cosa. Amb l'escola no n'hi ha prou, i jo demano per què no s'han atrevit amb la resta? Només s'havia d'aplanar el terreny a una generació que creixíem per primera vegada, després de molts anys de prohibicions, amb la llengua com a fet normal. La teníem com a llengua mare, en coneixíem la gramàtica, la literatura, la història, la geografia.

Sortíem amb els amics als llocs de moda, però l'oferta era de forma
majoritària en castellà. El cinema, els videojocs, la música a la ràdio.
Anàvem a les discoteques on sempre per defecte, rares vegades se't dirigien
en català. La gent flirtejava en castellà. Parlo de Barcelona i rodalia.
Érem uns herois. Manteníem la llengua, volíem consumir en català i cercàvem els indrets, els moments. A comarques l'ús social encara no patia. Cada cop més, un servidor, es va anar allunyant de la ciutat per concentrar-se a comarques (la Segarra). Allà hi tenia els amics de la infància. Arreu l'ús social de la llengua era viu, fins i tot a
les discoteques per flirtejar. Em sentia còmode a la Segarra, lingüísticament parlant.

Amb tot això, vàrem tenir un parèntesi de normalitat una altra vegada. Va
ser cap allà els anys 90. L'esclat del rock en català. Allò sí que va ser
bo! Vàrem anar a tots els concerts haguts i per haver. Vàrem comprar (bé, i
piratejar) tots els CD que vàrem poder. Renoi quina època més maca! En el
nostre record queda. Orgullosos d'assistir a concerts amb més de 20.000
persones!

El temps passà i el món laboral arribà. Havien passat ja uns anys amb
democràcia, amb normalització lingüística, etc. Però en aquest moment,
excepcions a part, continua igual. La llengua no existeix. En els millors
dels casos s'utilitza de forma oral, tot i que moltes empreses tenen la
moda o el costum que els treballadors s'expressin en castellà entre ells. Deu
fer més bonic. La paperassa es fa sempre en castellà, així com les
comunicacions internes a l'empresa o amb altres empreses. Les factures, rebuts, albarans, llistats, tot, tot i tot en castellà. Ja no parlem de l'etiquetatge
dels productes, l'atenció al client o fins i tot posar unes instruccions en
català. Bé, no serem tan negatius, sí que se'n fan de comunicacions
internes escrites en català, però llavors si mirem més prim, costa de trobar
escrits, correus electrònics, etc. que no continguin faltes d'ortografia. La gent encara ara, no sap escriure en català.

El resultat, després de més d'un quart de segle de política lingüística, és
que podríem dir que no hi ha resultat. El català amb prou feines passa de
ser llengua d'ús oral en el món de veritat. El món empresarial i de l'oci hi viuen en
general, encara ara d'esquena. El món de l'oci (cinema, televisió, etc.) ha
fet en 25 anys el que no han fet 300 anys de governs de repressió amb reis
absolutistes i dictadors inclosos. Podem donar també gràcies a TV3, que és
l'eina d'espanyolització més potent que tenim en aquests moments. Gràcies
ERC. Gràcies PSC-PSOE.

Per part del govern, no es tractava d'inventar res. Només copiar lleis i
legislacions d'altres països, sense anar massa lluny, copiar lleis que a
Espanya s'apliquen amb rigor amb la llengua espanyola o a França amb el
francès. També cercar símils, que n'hi ha, com ara a Lituània, Estònia o
Letònia, i per aquells que diguin que no ho podem fer perquè no som
independents, doncs tenim el Quebec per emmirallar-nos. Només cal una cosa
que cap govern ha tingut: valentia i creure amb el que som.

Les institucions no s'han atrevit a legislar de veritat per por a
enfrontaments amb l'empresariat reaci a certs canvis. I també, per
enfrontaments polítics amb Madrid. El català, en els millors dels casos,
s'acaba a l'escola. Després tot ja és una altra història.

Els culpables ja no són sempre a Madrid. Els culpables són a casa nostra i
molts tenen noms i cognoms catalans que es perden en els temps. Gent que no
li agrada el català, entre d'altres coses perquè no s'han dignat mai a
reciclar-se i aprendre'l a escriure (ara bé, no tenen problemes per fer
anar telèfons mòbils d'última

tecnologia). Gent a qui li fa nosa la llengua perquè es pensen que és una
cosa d'estar per casa, que l'hem de parlar en veu baixa i malament, no fos
cas que algú se n'assabentés. Gent que encara arrossega perjudicis. També
s'ha de dir que moltes actituds envers la llengua a fora dels Països
Catalans continuen intactes des de fa segles. El govern espanyol, per molt
que es facin els multiculturals, el català se'ls en fot i els és més una
nosa a suprimir que cap altra cosa. Els és una llengua inútil ara més que
mai, ja que ens tenen bilingüitzats, però l'han de fer servir per quedar bé
o perquè a vegades la llei els hi "obliga". El govern espanyol continua
només promovent l'espanyol i boicotejant qualsevol intent del català d'anar més
enllà. A més, hi ha hagut un procés clar de substitució lingüística, el
qual tenim ben documentat. Els nostres avis eren monolingües en català, els
nostres pares eren bilingües sabent escriure només en castellà, però
d'expressió oral netament catalana.

Les noves generacions tenen dificultats per a expressar-se en català. El
proper pas és ja, l'abandonament de la llengua dèbil.

El català s'està degradant a marxes forçades. A Barcelona i rodalia l'argot
popular ha quedat pràcticament substituït pel castellà o per traduccions
barroeres. La fonètica és cada cop més apitxada i ja no parlem d'estructura
o dels pronoms febles que de tan febles que són ja no hi són. A comarques
anem millor, però no sé si queda cap lloc del nostre territori
lingüísticament verge. Puc parlar per la Segarra, una comarca que jo mateix
puc afirmar haver-la vist verge, la integració dels immigrants s'està fent
en castellà. Vas a Guissona i tots els ucraïnesos i romanesos que treballen
a l'Avícola de Guissona parlen en castellà perquè els guissonencs els
parlen en castellà. Perquè a l'empresa se'ls ensenya en castellà. A la resta de
pobles on hi ha immigrants, siguin d'on siguin, passa el mateix. A Sant
Guim de Freixenet, poble ple de marroquins, la gent els parla en castellà.
Increïble, però cert. Estem cavant la nostra pròpia tomba. La immigració és
la nostra última oportunitat d'or per a poder tenir una societat que faci
servir com a llengua franca el català per entendre's. Ucraïnesos amb
marroquins, amb pakistanesos, amb argentins, etc. es podrien entendre en
català entre ells. Això crearia unes necessitats lingüístiques que farien
reaccionar a certes parts de la nostra societat.

De moment mantenir la llengua és cada cop més un acte de militància i de
resistència i amb això anem malament. No tothom té vocació de lingüista, ni
de militant de causes perdudes o no. A la gent no li agrada complicar-se la
vida. Quan sortim al carrer a comprar, anem als llocs on més bé podem
comprar de preu i sense problemes i la llengua és igual. El català pot ser
sinònim de problemes, depenent de quins llocs es va (locals de moda,
comissaries, govern, etc.) i estic parlant per un sector important de la
nostra societat que així ho veu.

Per un altre cantó, tenim una de les llengües del món amb més diccionaris,
gramàtiques, estudis, i tot el que hi volgueu afegir. També és l'única
llengua de la qual estem documentant l'extinció. Ho tenim tot ben escrit,
documentat i referenciat.

Potser d'aquí a uns anys o segles, els estudiosos es demanaran perquè no hi
vàrem fer res, si vèiem el que ens estava passant. Ho teníem tot a favor:
teníem un ensenyament, teníem un govern que utilitzava la llengua (els
únics) de forma habitual i que la podia regular per llei, uns polítics
"catalanistes" (els de dretes i els d'esquerres). Va ser com un suïcidi
col·lectiu, diran. Un altre misteri a resoldre, com l'extinció dels maies.

Em demano mil vegades de què m'han servit tots els estudis que he fet en
català si després no n'he pogut exercir amb normalitat? Per què hi ha gent
que m'enganya amb aquests temes i es fan dir nacionalistes, però només ho
són a l'onze de setembre? Per què, després d'un quart de segle de
normalització, la majoria de gent encara ara no passa de fer un ús oral de
la llengua? Per què les empreses no el fan servir? Per què els
castellanoparlants a casa nostra tenen una impunitat lingüística que
nosaltres no tenim ni a l'escala del nostre edifici? Per què els polítics
no fan els deures? Per què haig de patir per aquesta llengua cada dia? Podrem
recuperar mai llocs com Perpinyà o Alacant?

Un amic meu (q.e.p.d.) deia que si una cosa tu mateix no te la fas, no te
La farà mai ningú, però què passa quan tu mateix (els catalans) ja l'hem
deixada de fer?

El meu missatge pot semblar optimista, però crec que és la realitat vista
des del punt de vista d'un observador com jo. No sóc lingüista ni res que
se li assembli, per la qual cosa la meva opinió pot ser totalment rebatuda. He
viatjat i he viscut fora i sé el què és viure en una societat amb una
llengua normalitzada. Sé el que és voltar pels llocs, anar al cinema,
comprar, prendre un cafè, etc. sense haver-se de preocupar en quina llengua
serà el menú del restaurant o si el cambrer farà ganyotes perquè no
m'entén.
Comparo i veig que aquí no anem bé. Escolto i veig jo mateix, en la meva
joventut, que la llengua va endarrere i no són sensacions ni
pressentiments.

El català entre el jovent de Barcelona costa de sentir, i quan el sents…
ai mare, mare meva! Quin mal d'orelles!

En aquests moments estem en una situació reversible. Malgrat tot, queda
moltíssima gent que sap el català i que en fa un ús diari. La situació la
podem decantar i potser podríem arribar a recuperar zones perdudes o
semiperdudes, no en tinc cap dubte. Però som en una contrarellotge i sí,
ens ve de 5 anys. En funció de què fem aquesta propera dècada determinarem el
futur. Després ja no hi haurà marxa enrere.

Atentament

David Valls

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

One Response to Objectiu: tots políglotes!

  1. Arare says:

    Quanta raó tens, David Valls, siguis qui siguis… jo em veig impotent, malgrat tot, per respondre’t. Els meus fills són com tu. Van escolaritzar-se en català i quan van complir els cinou-vint (l’edat de sortir, discoteques, etc,etc…) els va passar el mateix que a tu. Repeteixo, tens molta raó.

    Els polítics l’únic que volen és la poltrona. Res més. Se’ls en fot la llengua i tot el que va al davant i al darrere. Faran el que calgui per mantenir-se «allà a dalt»,i si convé, renegaran del que faci falta (com allò de Sant Pere, ho saps? la triple negació… un altre tema de cultureta que vosaltres no sabeu si no us ho han ensenyat a casa, però aquest és un altre tema)

    Per altra banda, i com a logopeda, puc dir que he vist fer barbaritats en nom de la normalització lingüística. Que clamava al cel.

    I és que la política, senyors, s’ho menja tot. I en nom de la política es pot fer gairebé qualsevol cosa. Quina llàstima, perquè el sentit comú sempre en surt mal parat!

    Gràcies, Sani, per deixar-me dir el que pensava, ara m’he quedat més bé :D

Comments are closed.