Per fi va morir Augusto Pinochet.
Com li va passar a tanta gent de bona fe, primer me’n vaig alegrar molt, però ben aviat em vaig sentir decebut pensant que aquella rata fastigosa s'havia mort sense rebre el càstig que es mereixia. Igual que va passar amb Francisco Franco l’any 1975.
Com tanta gent de bona fe, vaig pensar que era una sort per a un país com Xile que, amb la mort de Pinochet, ja pogués començar a passar pàgina d'una de les grans desgràcies que li poden passar a un país, que és la de patir dictadors assassins que acaben morint al llit, impunes.
Una mofa d'aquesta envergadura, a nivell mundial, només s'explica per la complicitat culpable de governs com el dels Estats Units, que, en l'era Kissinger fóu l'instigador de les monstruositats del monstre, i després, recentment, d'un govern com el de Toni Blair que va accedir a deixar-lo tornar a Xile, mofant-se novament de tot el món civilitzat. Quin fàstic! Quin fàstic i quin menspreu més immens que em provoquen tota aquesta gentussa només de pensar-hi.
De la tracició primer al president Allende, elegit democràticament, i després del fet de fer torturar millers de persones i matar-ne d'altres milers … se n'ha de dir carronya. Quan l’Estat es converteix en torturador, la civilització s’enfonsa fins uns límits impensables. És el triomf de l’aberració sobre la humanitat.
Aquest assasí fastigós ha viscut prou per enfotre-se’n de tot i de tohom i encara més, sembla que ha tingut la gosadia de deixar escrita una carta testamentària insistint en justificar la seva aberració. Tanmateix, això ja no és massa important, i aquesta carta li podria haver escrit Henry Kissinger des de la seva tranquila i daurada residència. No m’estranyaria gens que els que van nodrir el monstre li haguessin dissenyat i dictat fins i tot la fi.
Com que Augusto Pinochet ha tingut la precaució de fer-se incinerar i evitar així als cucs haver-se d'empassar la seva immundícia, ens deixa només l'opció d'haver d'escopir sobre la seva memòria, però ho farem eternament . Explicarem a les noves generacions de quin mals cal intentar desfer-se.
Espero que ho facin totes les persones ben nascudes d’aquest món i que el seu nom quedi lligat per sempre a la idea de traició, de perversitat i d'assassí miserable que hauria merescut morir esclafat cent vegades. Ara cal que la seva memòria es podreixi a l’infern.
Ah! I no us conformeu amb constatar i amb maleïr.
Paga la pena treure’n alguna lliçó pràctica. Us proposo dir com hauria pogut dir en Boris Vian: “La propera vegada, preveniu els vostres militars, digueu-els-hi que jo també tindré una arma i que, per defensar la llibertat, si cal, moriré matant”.[@more@]