Una de
les coses agradables que m’han passat durant aquestes vacances d’estiu ha
sigut descobrir el llibre d’Olga Lucas
El
tiempo no lo cura todo. + G1 G2

Va ser
baixant de Reinosa cap a Santander, per la ràdio, no recordo quina emissora, li
feien una entevista. La presentadora i un company que s’havia llegit el llibre.
Són tres contes o novel·les curtes que conformen el llibre. El “joc” consistia en què el company de la
presentadora llegia unes frases extretes de cada un dels tres contes i l’autora
les havia de comentar.
La
barreja de l’encert de les frases triades i del to i la cotundència dels
comentaris de l’autora em va decidir a apuntar-me mentalment aquell títol i el
nom d’aquella dona per llegir l’obra tan aviat com es presentés l’ocasió.
Un dia
després, mentre esperavem que es fes l’hora d’entrar als cinemes de Santander:
Sala 2, 19h30, fila tres, 5,50€ per
veure Pirates del Carib: el cofre del home mort, vaig
tenir temps d’entrar al Corte Inglés i vaig fer-me un doble regal. Els
tres DVDs de L’espia perfecte
de Jonh le Carré versionat per la BBC i el llibre d’Olga Lucas.

Per
allò que una cosa porta a l’altra, quatre cops de Google ens han dut ara a assabentar-nos que el José
Luis Sampedro que li epiloga el llibre, és el seu marit i ella és la seva
dona.

“Somos
personas muy diferentes, pero hay tal afinidad en lo más profundo, en las
actitudes… Es como la unión de dos raíces que no vienen de la misma semilla”,
dice él. Se conocieron en un balneario, y así de plácida y feliz es su
relación. Para José Luis Sampedro (Barcelona, 1917), novelista, ensayista,
dramaturgo, académico, catedrático jubilado de Estructura Económica, ha sido
una suerte inesperada encontrar a Olga Lucas (Toulouse, 1947), traductora y poeta,
convencida de que ayudarle a seguir es su mayor aportación a la Literatura. Sus
vidas son aún más literarias que cualquier ficción que pudieran imaginar. “No
se ve, pero estamos fastidiados”, dice él. “Así que juntos lo llevamos mejor,
estupendamente”. “No sabré qué hacer el día que le pase algo”, confiesa ella.
Llegint
l’epílog, hom pregunta com és que hi ha pròlegs a les novel·les. Són epílogs el
que cal, per respecte al lector i a l’obra. Allà és on se’ns explica que
l’autora és filla d’exiliats de la guerra civil, i que nascuda a Toulouse el
1947, va anar a parar a Txecoslovàquia i a Hongria i d’aquí que les seves
llengües siguin el castellà matern però també el francès, el txec i l’hongarès
i que domini aquestes llengües fins a poder fer traducció a nivell literari …
Sampedro
repassa després els tres contes i en dona la seva particular visió, que em
sembla perfectament acurada i equlibrada.
Buscant
a Internet apareixen repetides aquestes característiques personals que la
descriuen com a nena superdotada des de petita. Però escoltant la seva intervenció a la ràdio, llegint el seu
llibre i veient la seva trajectòria al costat de Sampedro, es transforma en una
dona que enamora i es fa apreciar.
Fa
il·lusió saber que forma part d’una d’aquelles parelles estadísticament
improbables en què els dos s’estimen, s’entenen, comparteixen plenament
aficions i feina, els dos són tan idèntics que fins i tot ambdós comparteixen
la característica d’estar físicament força fotudets encara que, per fora, no ho
no ho sembli gens ni mica. A més els dos donen i cultiven una imatge
extremadament senzilla i planera mentre que aflora sola la seva realitat de
persones profundament intel·ligents i brillants, creatives. Merles blanques
gairebé impossibles de trobar però que, per sort nostra, existeixen. Venen
ganes de desitjar-los que els déus els hi concedeixein una molt llarga vida i
tota la salut possible que allargui al màxim la seva felicitat.
Dels
tres contes de l’Olga, rodons i perfectes, el darrer és el més potent des del
punt de vista emotiu, i endevino que serà un clàssic a tenir en compte no només
literàriament sinó a donar a llegir a les dones i els homes de vàries
generacions que arribats a una edat perden la parella. Exemple epitòmic de la lluista per la recuperació de la pròpia identitat, pot ser un bon referent i una bona teràpia
per a tot un munt de persones amb problemes personals semblants.
La
força de la Dona en comparació amb la bona voluntat de l’Home hi apareix
retratatda cruament i irònica. Elena fins i tot aconsegueix fer una gran sessió
de teràpia al bon psiquiatra que la volia ajudar però que només ho aconsegueix
indirectament, “malgré lui”.
La nota
que li deixa l’endemà de la nit d’amor, amb les instruccions a seguir per a
gestionar les properes hores, quan es produexi el reencontre del psiquiatre amb
la seva dona, és d’una força admirable, i és l’equivalent de la perfecció de la
carta que va escriure per al seu marit ja mort com a autoteràpia i ejercici de
superació del dol, que és tot un tractat de psicologia, i d’una qualitat
literària excepcional.
He
acabat de llegir aquest llibre, i més concretament el tercer conte, Con el
mar de frent, al mateix temps que
mirava sorprès i emocionat els set episodis de l’Espia perfecte.
He
recordat el que vaig escriure sobre el llibre de Le Carré i ho he comparat amb les
sensacions que m’ha produit ara veure la versió cinematogràfica de l’obra de Le
Carré. M’he recreat en la psicologia del personatge, i he apreciat la perfecció
amb la que han aconseguit reproduir el seu caràcter i les seves relacions amb
son pare Rick, amb la seva dona i amb l’Axel-Poppy. Sé que m’ho remiraré i m’ho rellegiré més d’una vegada.
La meva
ha estat així una experiència també molt especial. Una autèntica maror de
psicologies, sentiments i emocions superposades i contrastades, exemplificades
en situacions humanes molt diverses però que conformaven tanmateix un sol
paquet. Ha sigut un bany intens d’emocions i sentiments que via lletra i via
imatge m’han penetrat fins al moll dels ossos.
Gràcies Olga, gràcies BBC,
per la dosi de felicitat que m’heu proporcionat aquest estiu del 2006. Sé que
no ho oblidaré mentre visqui.[@more@]
M’apunto el llibre. De Sampedro el que més em va agradar fou La sonrisa etrusca, potser perquè el vaig llegir en un moment concret… però això seria molt llarg d’explicar.
Gràcies per la recomanació i rebenvingut a la blogosfera.
Vale.Ja està explicat.
Moreno d’estiu (l’any passat). Saborejant (o assaborint?) un cafè deliciós a la Gare de Lyon, a Paris.
Petonets de cafè-cafè.
¿Per què me les feu, aquestes coses? Entro per aquí, desprevinguda, feliç, i pam! Ara ja tinc el neguit d’aconseguir -si pot ser avui mateix que se m’acaben els soprano- els Dvd de Le Carré.
I a finals d’agost quan ja no queda un duro.
Lola