Perquè ens tortureu amb els anuncis de televisió?

Des que vas tornar de vacances, Toni, gairebé tot el que has escrit m’ha agradat , m’ha interessat i algunes coses m’han arribat a l’anima, de veritat.
El text OBLIT és antològic , útil i necessari. Amb “Independent” , estic al teu costat.
Els textos sobre la illa de Pasqüa, un per un i tots en bloc, són fantàstics. I em fas molta enveja, ja t’ho dire.
Discrepo però amb allò que apuntaves sobre la publicitat : “No veig gaire la tele. Ja fa temps que el millor de la tele és la publicitat. De tant en tant, sense voler, algun anunci m’enganxa.”
Potser dius el que dius justament perquè mires poc la tele ;-)
A mi no em desagrada del tot la cançoneta, però ja en tinc un tip i em supura com em supuren tants i tants anuncis televisius.
No, el millor de la televisió no sé que és, però segur que no són els anuncis o almenys no pas la utilització que se’n fa.
Pregunto als sociòlegs, publicistes, comunicòlegs, al defensor del poble , als presidents de les asociacions de consumidors i demés experts si hi ha estudis experimentals sobre la tortura psicològicofísica que representen alguns anuncis.
La idea de “nocivitat” té sovint a veure amb la de “dosi”. Der vegades, una dosi és curativa, però tres ja són massa i quatre poden ser fatals.
Llavors, qui estudia seriosament la perniciositat del “massa” dels anuncis de televisió?
Hi ha anuncis agressius pel seu contingut, però la majoria ho són per la freqüència d’empastifada.
3 o 4 o 5 o 6 anuncis de San Miguel, o 3 o 4 COFIDIS o AXE i gairebé tots els altres …cada dia de cada dia i durant un o dos o tres mesos l’any … potser no maten , però de segur que acceleren l’atròfia del cervell.
Insisteixo a preguntar, algú ha “mesurat” quan, per una qüestió de freqüència, els anuncis deixen de ser publicitat per començar a convertir-se en tortura, deixen de ser una cosa graciosa per convertir-se en un malson perjudicial?
I la pregunta del milió: quan deixaran de torturar-nos?
[@more@]