Amb dos dies em vaig acabar de llegir Acide sulfurique,
l’Amélie Nothomb 2005 que, per alguna raó que no recordo, havia començat i no
l’havia tornar a obrir. Va ser fa pocs dies quan, puntuals com un clau, els de
la FNAC em van enviar un missatge anunciant les novetats literàries de la
rentrée. Unes 680 i escaig noves novel·les: aquesta és la collita del
2006. Una de les obres era,
evidentment, la novel·la annual d’Amélie Nothomb, que aquesta vegada té per
títol Journal
d’Hirondelle.

Tinc molt present l’entrevista que li va fer
Jean-Pierre Hourtin de la RTBF belga fa dos any, a l’ocasió de la presentació
de Biographie de la faim.
Amélie explicava que això de treure un llibre cada any a finals
d’agost era per a ella un principi d’organització vital i va afegir que de fet tenia
més de 48 llibres al calaix … J.-P. Hourtin li va preguntar llavors si en el
cas hipotètic de la seva mort, hi havia alguna possibilitat que durant
cinquanta anys hi hagués, cada setembre, un nou llibre signat Amélie Nothomb.
Amélie va contestar que ja havia pres mesures notariotestamentals
perquè aquesta hipotètica catàstrofe no es produís de cap manera. Però va
quedar clar que de material publicable en tenia i en té un gabadal. Vaig pensar
que aquella declaració produiria llàgrimes als incondicionals i sospirs de
tranquilitat als detractots, que també són munió.
Per això jo em vaig
preguntar si aquest any me’l compraria i me’l llegiria o no… I immediatament
vaig recordar que encara m’havia d’acabar l’Acide sulfurique. del 2005. Aquesta paròdia dels programes
“Gran Hermano”, Loft Strory a França, portat al límit més extrem.
A mí m’ha
interessat més la part “técnica” que no pas el contingut. Com diuen algunes crítiques d’altres
lectors, li falta alguna cosa que hauria pogut convertir el llibre en una gran
obra, però que tal com l’ha deixat un regust de decepció. El fet és que
continua sent un autor conrovertit, que aixeca passions fins al punt que la
gent ja espera la propera obra amb expectació.
Des que em va
arribar l’informació de la sortida del nou llibre a les llibreries fins ara,
s’han anat acumulant testimonis de lectors que avisen que enguany no només no
és res de l’altre món, sinó que és una novel·la “bâclée”: feta de pressa i malament, sense cura,
superficial, i tot d¡adjectius negatius que aplicats a una obra, són sinònim de
merdeta o merdassa.
De fet, típic amb
AN, hi ha
una barreja d’opinions a favor i en contra però les decepcions superen
qualitativament els entusiasmes.
En aquest context
em pregunto si és prou assenyat seguir el consell que ens assegura que “més val boig conegut que savi per
conèixer”.
Jo no ho tinc
clar del tot. M’he de replantejar doncs la fidelitat a l’Amélie …
I més, ara, enmig
d’aquesta atmosfera preelectoral en què tots els líders polítics ens conviden a
practicar la infidelitat política… Vine amb mi i tots piquen l’ullet. ;-)
CIU, per boca de Mas, a dalt d’una tribuna,
temptant tots els socialistes decebuts a fer el salt a llur Fidelitat i anar a
viure amb ell a la casa comuna; després
vaig escoltar Carod proposant
exactament el mateix, a peu de carrer. També en Saura va verbalitzar una cosa
semblant envoltat de tota la plana major. Visca les cases comunes! Si s’hi afegís el Piquer i parlés de la casa comuna del PP… ja fóra
d’infart de riure!
Tornant a
l’assumpte que ens ocupava… llegir o deixar córrer el Journal
d’Hirondelle Fidelitats
literàries en època d’infidelitats polítiques?
A partir de
segons quina edat hom no es pot permetre de perdre temps ni il·lusió en cap
llibre que no estigui mitjanament garantit. Em sembla doncs que m’ho jugaré a
parells i senars, mà dreta contra mà esquerra, i, si cal, faré una mica de
trampa. ;-)
[@more@]
M’encanta el teu article. Jo apostaria segur i continuaria fidel a AN si tant t’agrada perquè, com bé dius, comporta una pèrdua de temps innecessària encentar llibres sense garanties… però llavors correm el perill de donar oportunitats als novells. En fi, igual si fas trampa ningú no se n’adona.
Et seguiré llegint
De vegades la fidelitat comporta petites angúnies.O grans. Jo molts cops he estat infidel. A moltes coses. I els novells, com diu la Williams, necessiten/em? oportunitats!
Bon dia!
P.D.- Pots votar pel «be» comú (petonets)
Encara que no estic al blog del Manel diré que no tan sols els no-vells i les no-velles sinó també els si-vells i les si-velles. Per cert, a mi aquesta autora no em fa el pes, cosa personal, suposo.