
Benvolgut Jordi,
Avui dimecres hem comprat La Vanguardia i , en llegir el teu article, he notat una mena de clatellotet que encara em dura a hores d’ara, al vespre, i és el que m’empeny a escriure’t aquesta carta.
D’entrada et diré que, ja que reprenem el contacte després de tants anys de vides divergents pel mig, deixa’m que comenci felicitant-te per la teva trajectòria fins ara, per tot el que vas escrivint i fent a la ràdio.
Has treballat molt i molt bé. I sabem que tens tota la corda del món per seguir fent. Felicitacions.
Perquè t’escric? Perquè avui, amb el teu article d’avui dimecres 21 de juliol a La Vanguardia, titulat
Mira, de les 7 o 8 seccions que he posat al meu blog personal, una que encara no he encetada, l’he titulada justament “Perquès retòrics”. Allà pensava jo escriure, tot allò que em posa poc o molt nerviós o que em treu de polleguera. I com que són moltes les coses a denunciar … pensava anar fent… ho anava retardant.
Tu t’has avançat i amb el teu article m’has knockquejat completament.
“Por qué en lo cultural arrasa el todo a cien y cuándo ciertas cadenas
televisivas van a dejar de ser un vertedero de basura íntima de las
personas para construir algo más edificante, menos zafio?”
Totes les teves preguntes, absolutament totes, fins i tot la que suma 0,1, són pertinents, però retòriques.
Imagino que tu no esperes pas que l’Artur Mas et contesti … No, tu li dius a en Mas que és una mica patètic, i més coses.
Imagino que tu que has estat pel Fòrum, tu no esperes pas que et contestin … Tu afirmes que el Fòrum, et té una mica decebut … M’equivoco?
Tu no esperes pas que l’Església Institució et contesti la pregunta que fas sobre la manera com segueix tractant l’homosexualitat …Haurem d’esperar l’època de les fumates i veure si hi ha canvis al govern del Vaticà per saber si decideixen saltar –d’una vegada, recony,– del segle XIX al segle XXI. Però, ai las! Havent vist recentment com funcionen els Serveis d’Intel·ligència del Vaticà, -tema llengua catalana, tema bisbes- jo no em faria il·lusions. Veig difícil que el personal que hi ha per allà canviï les seves estratègies sexofòbiques i homosexualofòbiques.
Llegint “El Codi da Vinci” vaig arribar a pensar que el Vaticà s’havia fet escriure aquest llibre per poder justificar els canvis estructurals necessaris que haurà de dur a terme en el post “jouanpausegonisme” per no fer la fi del cagaelàstics. Estic segur que les dones entraran al Vaticà en el proper mandat. M’hi jugo una copa de cava. I si la perdo, malament rai.
Et confesso que al meu blog tenia pensat anar posant els meus Perquès retòrics un darrera l’altre, i no escriure’ ls a cops de 14 de cop, i encara menys de tenir la gràcia infinita que has tingut tu de comptar les preguntes amb decimals! Aquest “14,1 “ teu mereix que te’l computin en l’haver de la teva originalitat i el teu mestratge literari.
Tinc la sort que la llista de misèries és tan llarga que els teus 14,1 perquès retòrics em deixen encara molt de camp per córrer. Darrera teu, jo potser també escriuré alguna pregunta.
I encara un “bisbe” mes. Tu parles del “todo a cien”. I , jo al meu blog o bloc o dip vaig decidir que hi posaria una secció que es diria així: “Tot a cent”. Saps perquè? Perquè em va semblar que dedicar una estona a escriure una coseta en 100 paraules fóra un exercici d’estil relativament fàcil i agrait. Faisable.
Ja sé que tu et refereixes a un altre “el tot a cent” ja, el tot a cent cultural és el “no val res” i un eufemisme d’escombraries i d’indecència.
El problema és que el gruix dels continguts mediàtics és profundament anticultural i aètic.
I la desgràcia no és que l’sport i els programes del cor … arrasin en les preferències dels espectadors, sinó el fet que literalment impedeixen l’existència de programes culturals de qualitat. Televisió és negoci i per tant, entreteniment a gust del client consumidor. Encara m’estranya que no hi hagi més pornografia …
“No toqueu el circ, que la vida és dura! …clama “l’audiència”. Això, qui ho canviarà? Pena perduda demanar programes culturals, seriosos. Podrien fer caure el govern d’esquerres.
Benvolgut Jordi, espero que un dia d’aquests, aquí o allà ens retrobem cara a cara i puguem parlar una mica de tot plegat.
Tu, amb els teus escrits i les teves intervencions radiofòniques has acabat sent un personatge públic, una mica transparent i amb menys vida íntima … atès que una part d’aquesta ja és de domini públic.
Si no ho vaig entendre malament, tu mateix deixaves entendre que t’havies separat i parlaves d’aquella situació en què el pare es fa càrrec dels fills en l’època i o dies que li toquen.
Si no ho vaig entendre malament , també em va semblar entendre que havies tingut un accident o malaltia greu. Que havies estat a l’hospital de Vilafranca … oi?
Per altra banda he vist, llegint alguns blogs, que tens un tou de fans declarats … i em puc imaginar que ets un ídol o un heroi de les lletres per a milers de persones anònimes que et llegeixen i t’escolten. Jo sóc només un més d’aquest exèrcit de seguidors..
Sento per tot allò que escrius una mena d’afecte apriorístic i immediat, que m’impedeix mirar críticament allò que escrius. Això deu tenir un nom, oi? Però jo no sé com dir-n’hi.
Entre una mare i un fill hi ha “l’amor de mare”, que li ho perdona tot, fins i tot alguna putada escadussera… si cal.
Entre un fill i uns pares hi ha allò que s’anomena “amor filial”, l’amor pels pares perquè són els pares que perdona fins i tot allò que no està bé, perquè ve dels pares, allò tan preuat que tenim…
Com se’n diu de la barreja de respecte, admiració, quatre gotes d’enveja, i una mida de *carinyo per allò que diu un amic o un conegut o algú que simplement ens cau bé? Ho haurem de buscar al diccionari o haurem d’inventar el terme.
Doncs això mateix, que em tens al teu costat sense condicions i indefinidament. Si mai em falles ja t’ho faré saber i t’ho escriuré pel broc gros. Per ara… et desitjo el millor, sobre tot, molta salut i felicitat.
Et dedico així el meu primer "Perquè retòric" que vol ser com una abraçada ben forta.
Endavant, Jordi.
[@more@]
Vull suposar, necessito suposar, exigeixo suposar que tot plegat (massa llarg, massa) és una PURA IRONIA MOLT FINA, perquè si no és així, molt em temo que…