Daily Archives: 19 juliol 2004

La web contra Quim Monzó.

Navegant per la
xarxa vaig anat a petar, sense voler, a la
web

Plagios de Quim Monzó. ¿Es Quim Monzó un
plagiario?

Vaig quedar força sorprès.

La web diu que va ser feta el 20 de gener
del 2002, és a dir ja fa molt de temps o bé no fa gaire, segons en quins
paràmetres ho medim. Ahir mateix, com qui diu si pensem que, com diu el
tango, “20 años no es nada”…

D’aquí ve que em sembli interessant fer
unes consideracions l’estiu del 2004
sense caure en anacronismes. Ans al contrari,
veig que els efectes de la web perduren i també això em mou al comentari.


1.D’entrada
dir que a mi, en Quim Monzó em queia, em cau i seguramente em caurà més aviat
bé. I que, en canvi, els qui li han dedicat amb força mala bava la web
esmentada no m’acaben de caure bé. Comencen titllant QM de “escritor
pequeño” i em sembla que no és el cas. No s’hi veu cap finalitat positiva, sinó exclusivament la voluntat de fer mal a Quim Monzó.

2. Dit això, he de reconèixer que les
proves que aporten per demostrar llur tesi, que QM va plagiar Courrier International, són irrefutables.

logo Courrier International
QM
va agafar uns articles de Courrier Internacional i es va didicar a traduir-los
gairebé estrictament ….

Com que no són dues ratlles i que no és
el cas de reproduir allò que s’ha llegit i assimilat amb les pròpies paraules,
sinó amb la sintaxi d’altri… el fet de no posar-hi cometes i/o de no dir expressament que allò està tret de
tal o qual article, se’n diu plagi.


Que Internet ha multiplicat per infinit
el nombre de plagiaris és ben sabut. Que això no està ben fet, és evident. Que
els autors de la web anti-Monzó tenen raó, segurament.

Que Monzó, potser pensant que no calia
donar als seus lectors informació de les seves fonts d’informació, o potser
creient que ningú no aniria tan enllà com per buscar-li les pessigolles grosses
i que per tant podia anar fent allò de “fer seva la notícia”, la va cagar en el seu moment … és bastant
clar.


Em pregunto si a hores d’ara, a l’estiu
del 2004 en Monzó ha canviat d’estratègia i ha après a tenir el bon gust de dir que això ho treu d’aquí i
que allò ho treu d’allà, que allò ho diu fulano o que allò altra ho diu
mengano.


No s’adiu amb la talla literària de Quim
Monzó publicar articles a la La
Vanguardia i no saber (ho dubto) o no voler aplicar les lleis bàsiques que
imperen sobre el dret de propietat
intel·lectual.

3. Moral de la faula:

Cal aprendre a citar convenientment , que
vol dir donar al Cèsar el què és del Cèsar.

No cal que voler fer una
mena de màgia literària consistent en amagar l’origen de la idea. Equival a voler fer el “massa viu “
i pot acabar induint al plagi descarat.

Es més elegant, més intel·ligent i més
honest ser capaç de dir que tal cosa l’ha dita o escrita algú i respectar les lleis de la citació
literària.


Si això m’hagués passat a
mi, jo hauria escrit una carta o article fent un “mea culpa” i propòsit d’esmena
de cara al futur. Desconec si el QM ha
fet una cosa semblant o s’ha enrocat en el silenci i en el mensypreu als seus detractors (que fóra ben legítim)

Però, sigui com sigui,
estic convençut que QM haurà après una lliçó que no oblidarà fàcilment, i dubto
molt que no li hagi servit per a canviat
d’estratègia en relació amb la manera de tractar la informació en què es basen els
seus articles.

Endavant i ànims, Quim.

Als de la web: en endavant, potser que miressiu d’invertir la vostra intel·ligència en causes solidàries i trascendents.
El fet que aquella web segueixi allà escarnint Quim Monzó us fa perdre tota la raó que potser tenieu.

La veritat no pot estar tacada amb la indecència de l’enveja , o l’odi i les ganes de fer mal.
Sou mala gent i això m’impedeix que us tingui respecte.

Feu-vos ho mirar i recordeu que rectificar és de savis.



[@more@]

1 Comment

Connexions (19/06/2004)

portada del Libro de Arena de Borges
Si, és curiós com es creen les connexions. N’hi ha de ben sorprenents.
Jutgeu vosaltres mateixos.

Descobreixo
el blog Combray, de qui ho desconec tot però en qui endevino una
sensibilitat molt especial, que m’atreviria a qualificar de cosina de
la meva. A males sempre en podríem dir cosina llunyana, però familiar
tanmateix.
De fet, confesso que se m’acut dir-ho així per enveja,
potser estaria bé dir-ne admiració. Si no hi estàs d’acord, no te
m’enfadis.

Llegeixo "Pistes" i em trobo amb què fa referència
al Libro de Arena de Borges, llibre que he acabat de comprar i llegir
fa ben poc.
Després de llegir Absolute Friends d’en Le Carré, vaig
escriure unes paraules recomanant-ne la lectura i demanant a canvi
consell d’un llibre interessant i especial . I una ànima anònima
d’aquestes que comenten els blogs em va recomanar llegir El Libro de
Arena.
Vaig mirar a la biblioteca no fos cas que ja fos per casa. No, d’altres Borges, sí, pero aquest, no.
Vaig anar a la biblioteca Cardona Torrandell, a costat de casa, però tampoc, justament aquell, l’havien deixat en préstec.
-Vols que te’l reservem ? em van preguntar… màxim en 15 dies …
– No, gràcies. Me’l compraré.

Així
ho vaig decidir . Dit i fet . Quatre dies i ja és a la llibreria i un
dia més i ja me l’he llegit. Dos dies més i em trobo llegint "Pistes"
al blog de Combray.

Allà on Duquena, amb prodigiosa capacitat
de memòria i sensibilitat literària rememora i mira de trobar
connexions temàtiques o temes recurrents en l’obra de Borges, a mi
m’apareix una connexió d’una altra categoria, mig real mig fictícia.

"Aproveché un descuido de los empleados para perder el Libro
de Arena en uno de los húmedos anaqueles. Traté de no fijarme
a qué altura ni a qué distancia de la puerta.
Siento un poco de alivio, pero no quiero ni pasar por la calle México"

El
meu "Llibre de Sorra" , del qual em vull desfer, és en realitat no un
llibre sinó un paquet de llibres vells de 20 anys més o menys que estan
en un prestatge d’un tros de velles llibreries del garatge de casa,
allà mateix on els vaig deixar des que vam fer la mudança.
Sense
atrevir-me a llençar-los ni a cremar-los, tot i que ambdues opcions
m’han vingut al cap més d’una dotzena de vegades, em neguitegen cada
vegada que els veig allà.

Cremar llibres? La boutade de
Vázquez Montalbán acaba sent paradigmàtica. L’espai de biblioteca és un
luxe caríssim. Només a l’abast d’uns privilegiats. Ambs les bones
biblioteques i amb Internet … només cal guardar els llibres que
realment formin part de la pell i el moll de l’os de la vida d’una
persona… La resta, bé, el reciclatge o el foc no són cap bestiesa.

Borges escriu :
(…) comprendí que el libro [ El Libro de Arena] era monstruoso. (…)
Pensé en el fuego, pero temí que la combustión de un libro infinito
fuera parejamente
infinita (…)

Exactament
com a en Borges, però sense filar tan prim com per pensar que la
millor manera d’amagar una fulla és un bosc, se’m va acudir que una
manera de desfer-me d’aquells llibres, sense violentar-los, fóra
dur-los a una biblioteca i deixar-los allà descuidats, perquè algú
se’ls endugués si interessaven o més probablement per aconseguir que
els empleats de la biblioteca , després de guardar-los en un calaix
durant un temps prudencial per retornar-los a qui els reclamés, es
decidirien finalment a incorporar-los al catàleg al cap de molts
mesos, atès que a cap d’ells, gairebé per incompatibilitat essencial
amb llur càrrec, no gosaria mai ni cremar-los ni llençar-los al
reciclatge de paper.

En un mal son, l’escena acabava així:

Un
mesos després, quan jo ja havia baixat la guàdia, ja no recordava
aquells llibres ni aquell moment en què vaig fer aquella entremaliadura
cultural, un dia que passava per davant de la biblioteca on vaig
"perdre" voluntàriament aquells libres, un empleat va sortir i i em va
cridar ostentosament :
– Eh, sí sí, tu… Guardem uns llibres teus.
Uns llibres que vas oblidar allà sobre una prestatgeria humida, al fons de tot.
Després
de donar-hi voltes i més voltes, vam pensar qwue només podien ser teus.
I vam pensar que ja te’ls tornaríem quan tornessis o passessis per aquí
al davant.

Si hagués llegit abans el Libro de Arena, hauria
fet cas a la sabiduria d’en Borges i hauria anat a portar-los a una
biblioteca on mai més no hagués ni hagut de passar pel davant.

De
fet potser no cal anar a cap biblioteca. No existeix una mena de moda
que consisteix en deixar un llibre en algun lloc … per veure si el
recull algú ?

Però i si l’agafen i el llencen a la brossa? La
possibilitat d’una mala experiència m’impedeix deixar el llibre a
qualsevol lloc i oblidar-me’n.

Hauré d’imaginar alguna altra
estratègia. Sigui com sigui, els llibres dels quals us parlo encara són
a casa… fent una nosa infinita, i exagerant una mica diria que
gairebé monstruosa, com el neguit que produia al seu propietari la
possessió de El Libro de Arena.

[@more@]

Comentaris tancats a Connexions (19/06/2004)