Alumnes

Alumnes ubicats

No potser tothom sap que aquesta “categoria” o grup d’alumnes existeix.

Està formada per aquells alumnes nois o noies que, tot i haver suspès 5 o més matèries de l’ESO a 1er, a 2on o a 3er, la Junta d’avaluació, formada per tot el professorat del grup, va decidir al mes de juny que , en comptes de repetir el curs, i per tota una sèrie de motius pedagògico-piscològico-socialo-econòmics més o menys raonables, aquells alumnes enirien a parar a un dels grups del curs o nivell superior.

Ni repetidor ni automàticament passat, sinó ubicat. Tot comença per un mot, una paraula, un concepte…

Ben mirat hi ha dues grans possibilitats, o agrupar-los o repartir-los.

La idea d’agrupar-los pot fer por, por a la “imatge de discriminació negativa” que es podria crear, però ben mirat és només això una “por”, un mite que es pepetua fatalment.

Posar tots els recursos que calgués i tota l’energia i tot el compromís col·lectiu per a enfrontar-se al repte d’una agrupació homogènia resoldria molts problemes. Potser m’equivoco, però jo ho veig així.

Curiosament la lògica apunta a que només pot funcionar bé un aprenentatge basat en una agrupació homogènia o relativament homogènia, o amb tendència a la homegeneïtzació del nivell del grup, per poder donar a cada cèsar el que és del cèsar.

La prova: els tests de nivell, les proves inicials, els càstings, les proves d’habilitats, les oposicions, etc… que es fan arreu del món en tots els àmbits de la vida quotidiana serveixen per a agrupar i homogeneitzar i discriminar positivament grups de persones, per a afavorir els seus aprenentatges o la capacitat de producció.

Només en el món de l’ensenyament hi ha una mena de mite, llosa i càstig diví que imposa perennement la “lògica” contrària: la idea que els potipotis, les barreges són boniques, igualitaristes, democràtiques, antidiscriminatòries i necessàries. Volen fer creure –algú s’ho creu- que és possible i que funciona bé.

Si s’analitza bé, es veu que no en surt res de bo. Arguments falsos que provoquen uns efectes nefastos: la desmotivació dels uns i els altres, la crematura del professorat, i un nivell mitjà força decevedor (informe PISA com a exemple), …

Ara ve la segona part, que com gairebé sempre és la més interessant. Cal resoldre ràpidament tota una llarga sèrie de problemes peluts:

  1. Com se’ls anomena a nivell de grup per evitar discriminar ja des de bon començament, per culpa del nom?
  2. Cal preparar ràpidament una adaptació curricular per a aquests alumnes. A l’hora de classe, mentre la resta de companys fa classe normal, el grup d’ubicats , entre 4 i 6 per grup fara unes activitats diferents : currículum adaptat.
    Sembla fàcil però no ho és. Un alumne capaç d’entendre allò que cal fer ja és un alumne normal. I is fa alguna cosa d’allò que es demana ja és brillant.
  3. On seuen i implementen el seu currículum? Separats o barrejats amb la resta del grup “amb tota normalitat”?
  4. Com i Quan se’ls atén? Al començament de la classe, al mig de la classe o al final de la classe?
  5. Com s’avalua la feina d’uns alumnes que no poden, (per definició d’alumne ubicat), aprovar o superar el curs on estan ubicats i només poden aspirar a passar el curs anterior?

El Departament d’ensenyament, capaç de generar ingents quantitats de normativa deixa sense resoldre aspectes clau com aquest, i això que el nombre d’experts pedagogs al seu servei és gairebé infinit. Demana al professorat que torni, per enèsima vegada, a inventar la sopa d’all, sempre tornant a començar des del punt zero, i a enfrontar-se amb impossibles.

Resoldre aquesta incògnita o com a mínim intentar-ho és pujar al setè grau de concreció que és el bo de de veritat, allà on es couen i es resolen totes les guerres i les mares de totes les guerres.

La resta és pseudoliteratura educativa que engatussa molt però no resolt mai res.A mi em sedueixen com a tothom els discursos i els debats educatius d’alt disseny, però els grans problemes a resoldre sempre estan més a nivell de terra, i comencen a les reixes dels centres, continuen amb el tema de l’agrupació, el de la implementació de la disciplina necessària per a poder educar, etc…

Mentre tingueu el professorat entetingut adaptant currrículums i intentant inútilment posar-los en pràctica, no tindrà temps per reivindicar augments de sou ni per protestar les mesures que endureixen la vida laboral empitxorant-la any rera any.
En Bargalló va fer veure que s’ho miraria des de dins i que ho arreglaria. Na Cid, tira pel dret i ens bufeteja. Els Sindicats ja fa molts anys que callent i atorguen això quan no participen activament en l’escanyament. Quintacolumnistes totals amb poques excepcions. Tot molt elemental i primari.

Nosaltres, disciplinats i ben creguts, pantalons a mig garró, treballarem tot pensant que estem seguint l’opció equivocada, l’opció il·lògica, l’opció contra natura. I tant de bo que anéssim errats.

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

Comments are closed.