
El Mundo del dimarts 28 de juny publica un article d’Ivan Tubau, en català, titolat "Nosaltres també volem ser una mica més feliços".
- "Als 15 ciutadans que vam promoure, redactar i firmar inicialment el manifest demanant un patit polític no nacionalista a Catalunya, fa gairebé un mes que no paren de preguntar-nos:"¿Qué voleu en realitat?". El manifest ho deixa força clar: la realitat, precisament. Però potser ens faltava dir una altra cosa. La diré jo ara.
Ens proposem, a més a més, el que anuncio al títol d’aquests article (…) "el dret a la recerca de la felicitat"
I acaba escrivint això:
- "Si aconseguim recuperar els drets individuals -de la nena equatoriana a aprendre en la seva llengua materna des de la guarderia, de l’adolescent a no patir pels pronoms febles, de la professora a parlar espanyol amb dolç accent canari en comptes de català macarrònic- no ho dubtin, podrem ser una mica mes feliços tots plegats."
Legint això, Ivan, vaig pensar que el moviment que propugna el manifest i el vostre prepartit no podria arribar gaire lluny. Per culpa dels exemples, vull dir. Segur que amb una mica més de temps i d’espai ho hauries fet millor. Tens bona ploma, Ivan, i bon tremp, però aquest article t’ha sortit més aviat galdós.
Si la felicitat -que efectivament tots tenim dret a i gairebé l’obligació de cercar- depèn del fet que una nena que arrriba a Catalunya li parlin en castellà en comptes de fer-ho en la llengua de tots els nens de la seva classe; o que la felicitat d’un jove s’incrementi gaire per no aprendre el pronoms del català ; o que una professora no es pugui expressar en català perquè quan parla en castellà el seu accent a tu et sembla dolç i quan parla en català a tu et disgusta … anem malament, Ivan. Anem malament. Ves-ho provant, tu segueix fent pedagogia de les virtuts del castellà enfront del català, aviam si en treus força plaer!
Mira de ser tan feliç com puguis posant la teva intel·ligència al servei d’una causa tan denigrant com és l’agressió al sentiment catalanista i a la catalanitat, al català …
Vas errat, fes-t’ho mirar. O com a mínim vas "mal explicat". I tu no t’expliques o no exemplifiques prou bé.
Els drets de les persones a Catalunya, Ivan, em sembla que estan prou ben garantits i crec que cadascú s’expressa en la llengua que li dóna la gana. Nena equatoriana, adolescent o professors s’espressent en la llengua que volen on volen i quan volen.
Potser tu també seràs més feliç si t’ho mires millor i no tan d’esbiaix com fins ara. T’ho diu en Sani.
[@more@]
Jo ja sóc feliç:
— Bon dia, un cafè amb llet sisplau.
— Perdone, es que no entiendo el catalán.
— Cuánto lo siento, no puede entender «un cafè amb llet sisplau», qué pena de verdad.
I abandono el bar i me’n vaig a un altre, així faig turisme per Barcelona: la meravella de sentir-te estranger a tocar de casa teva.
Per al·lusions personals em toca intervenir. La pèrdua de la precisió que suposa el reduccionisme en l’ús dels pronoms febles -curiosament més a Catalunya que al País Valencià- és ben característic de l’empobriment de la llengua. I la veritat és que és trist que s’hagi de tractar més del compte a l’escola un ús lingüístic que hauria de ser après amb naturalitat en el si de la família abans de saber llegir i escriure; com alguns encara aprenen que en aquest país la gent no «es cau dels arbres» sinó que només cau. Per mi que tot és una subtil ofensiva gal·la -i tu ho deus saber força bé- per imposar la flor nacional: «lis».