Daily Archives: 1 desembre 2005

C’était bien de Jean d’Ormesson

En acabar el llibre, ara fa uns dies, em vaig prometre que en faria un bon post per al meu plaer i per al dels qui ho llegissin. Pero era només una idea… Serà el que sigui i estarà bé com sigui.

cetait bien

Vaig començar a anotar un munt d’idees que la lectura m’havia proporcionat tant des del punt de vista del contingut com de la forma. C´était bien és una mena de blog temàtic sense saber-ho, amb 72 o 73 posts -capítols per un total de 260 pàgines…, tots escrits en minúscules , com ho hauria escrit un blogger jovincell i encara per alfabetitzar .

Curiosament, el darrer capítol es titula "envoi" i conté només dues frases:

"Bonjour chez vous.
Et baisers aux enfants."

Fa també pocs dies vaig anar a petar per casualitat a la web de la ràdio belga RTBF, i allà al programa on Jean-Pierre Houtier li havia fet una entrevista amb l’avinentesa de la sortida del seu -fins ara- darrer llibre Une fête en larmes, escrit a uns molt joves 80 anys.

Això em va encuriosir i vaig anar a Google -"per a saber-ne més"-i d’allà vaig anar a la Wikipédia francesa, on vaig veure que entre C’était bien, del 2003 , que ja era un llibre de comiat i Une fête en larmes, del 2005, un altre llibre de comiat, encara havia escrit i publicat Et toi, mon cœur, pourquoi bats-tu ? també el 2003. Un no parar d’escriure i de publicar.

Com diu ell ben irònicament, el seu és un anar-se’n com ho fa la Castafiore del Tintin… és un me’n vaig però no me’n vaig sinó que torno i mig em quedo.
I és que està moltr clar que en Jean d’O està enamorat de la vida i que vol seguir vivint-la per molts anys encara.
Ho està fent amb una lucidesa i un saber estar envejables.

La seva obra és considerable:

  • l’Amour est un plaisir (1956)
  • Du côté de chez Jean (1959)
  • Un amour pour rien (1960)
  • Au revoir et merci (1966)
  • les Illusions de la mer (1968)
  • la Gloire de l’Empire (1971, grand prix du Roman de l’Académie française 1971). Premier grand succès d’édition de l’auteur.
  • Au plaisir de Dieu (1974)
  • le Vagabond qui passe sous une ombrelle trouée (1978)
  • Dieu, sa vie, son œuvre (1981)
  • Mon dernier rêve sera pour vous (1982)
  • Jean qui grogne et Jean qui rit (1984)
  • le Vent du soir (1985)
  • Tous les hommes en sont fous (1985)
  • le Bonheur à San Miniato (1987)
  • Album Chateaubriand (1988)
  • Garçon de quoi écrire (avec François Sudreau, 1989)
  • Histoire du juif errant (1991)
  • Tant que vous penserez à moi (entretien avec E, Berl , 1992)
  • la Douane de mer (1994)
  • Presque rien sur presque tout (1995)
  • Casimir mène la grande vie (1997).
  • Une autre histoire de la littérature française (tome I, 1997 et tome II, 1998)
  • le Rapport Gabriel (1999)
  • Voyez comme on danse (2001)
  • C’était bien (2003)
  • Et toi, mon cœur, pourquoi bats-tu ? (2003)
  • Une fête en larmes (2005)

De tot plegat jo només en conec una part, tot i que potser és una part significativa. I la veritat és que no deixa indiferent. A mi C’était bien m’ha neguitejat més que d’altres. I m’ha fet adonar que J d’O , efectivament, sempre escriu "el mateix", C’était bien és concretament una repetició-continuació o annex de Au plaisir de Dieu.I ho aclareix tot perfectament a l’entrevista amb JP Houtier quan diu que tothom escriu sempre "la mateixa novel·la".
Un tema de debat interessant que val la pena tenir en compte i analitzar amb calma. Segons Jean d’O, ell ha escrit sempre la seva biografia novel·lada: "truquée" en diu ell.

"Il faut des souvenirs. Si vous n’avez pas de souvenirsle roman flotte.
Mais s’il n’y a pas d’invention, tout est plat, comme ces livres de souvenirs qu’écrivent les retraités quand ils racontent leurs existences.
Il faut à la fois et l’imagination et le réel."

Al post-capítol "pourquoi écrivons-nous" revisa una vegada més l’etern tema i l’éterna polèmica: Per què escrivim ?

Després d’informar-nos que Paul Valéry deia que escrivia per feblesa i per distreure’s., i que JL Borges ho feia pr a ser llegit per uns amics i per endolcir l’amargura del temps … d’Ormesson apunta sense afirmar-ho que possiblement ell hagi escrit per no sentir-se sol, per pujar uns graons en el pensament i l’estima d’algunes persones … escriure acaba sent d’alguna manera una cosa semblant a l’amor.

Com en totes les seves altres obres, d’Ormesson sorprèn el lector amb una muntanya de noms que corresponen a llocs visitats arreu del món: Si em demanessin quin és l’unic capítol que voldria conservar de tot el llibre diria que aquest: le nom de Vancouver ,

"J’ai traîné ma vie sur toutes les routes du monde" (…)
J’ai beaucoup rèvé d’Angkor, d’Ispahan, de Samarkand, de Bamiyan, de Fatehpur Sikri, merveille d’Akbar et des Gransd Mongols (…)

Au bord du lac d’Orta, entre Montepulciano et Pienza, sur les places de Todi ou d’Ascoli Piceno, du côté de rRavello, de Bellagio, de Trani, de lecce, dans les rues de Split ou de Douvrovnik, le long des plages de Skiatos ou de Symi, au fond des baies de Fethiye ou de Lekova, à Karnak ou à Palmyre , j’ai été heureux. (…)"

Hòstia quina enveja. Jo també n’hagués sigut de feliç a tots aquells llocs… Ho diu amb una innocència no sé si real o fingida que fa somriure… Ho diu com ho diuen tots els immensamet rics, immnsament despreocupats del món, d’una manera natural, com si haguessin nascut amb el dret a fer-ho, i a disfrutar-ho per que sí.

"J’allais le nez en l’air et les mains dans les poches. J’étais léger. J’avais laissé derrière moi tout ce qui reisuquait de m’alourdir : l’avarice, l’envie, le goût de paraître, et toute une province de lk’ambition- celle qui aspire aux honneurs et aux grandeurs détablissement".
(…)"
Je me promenais à travers le monde ssns crayon ni papier (…)

Ho espatllaria tot confessar que en una de les dues butxaques hi portava una VISA or recolçada per un compte immens que li permetia fins i tot no portar equipatge. El somni de tothom!
Però li ho perdonem …perquè ens hi afegeix una idea meravellosa :

"Observer est de très loin inférieur à inventer. La littérature ne consiste pas à brode autour d’observations, mais à inventer avec des souvenirs"

Un immens consol pels que no podem viatjar tant ni tant sovint ni anar tant lluny …. Podem recordar els moments viscuts i inventar a partir d’ells per vestir i bastir tota la nostra obra.

Només cal posar-s’hi i fer. Cal començar i no parar.

C’était bien, és una obra més que ens anima a viure i a estimar la vida com ho ha fet d’Ormesson, amb una passió constant i profunda, gairebé malaltissa , perquè evita de fer mai la més mínima referència al compromís social, al posicionament polític, a la necessitat de modificar el món per fer-lo millor per a tothom. la diferència entre un home d’esqueres i un de dretes.
D’Ormesson no se n’amaga que és de dretes!

Crec que ell n’és prou conscient i que per això a l’entrevista amb J.-P. Houtier diu que al seu llibre Une fête en larmes el vell escritor protagonista que parla amb la jove periodista, passa revista a tota la maldat que hi ha hagut als segle XX. Una manera com una altra de mostrar la vena "sensible" que complementa el permanent cant epicuri i narcissista, individualista egoista i egotista que és tota la seva obra .

"Peu de gens se seront moins que moi souciés de la morale. Je ne la porte pas dans mon coeur" …(…) je n’ai aimé ni la logique, (…)ni la morale, ni la psychologie …

"Jai aimé le soleil, le succès, le plaisir, le bonheur. J’ai aimé les îles, les soir d’été, le corps si doux des femmes.J’ai trop aimé l’argent parce qu’il me rendait libre et qu’il écartait les obstacles à ce qui me plaisait. Je voulais être heureux. Je l’ai été. Bravo. Il y a dans ce bravo toute la tristesse du monde."

Aquesta frase em sembla d’una bellesa immensa i és per fer-ne un poema: cal esbrinar però quina part hi ha de consciència i quina hi ha de cinisme! Però cal reconèixer que tot plegat és escandalosament brillant, sincer i espectacular. O t’ho llegeixes amb fàstic i mensypreu o t’ho llegeixes amb gelos d’enveja i admiració. No sé si aquí hi cap cap terme mig.

_____________

Una altra lectura crítica de l’obra

[@more@]

Comentaris tancats a C’était bien de Jean d’Ormesson