Per mitjà d’un correu de la cadena de televisió francesa France5 m’assabento que el diumenge 30 d’octubre a mig matí , a les 9h15, la cadena emetrà un documental titolat "Qui a tué Dada ?" fet amb paràmetres dadaistes, tal com s’escau.

M’assabento també que aquest documental s’emmmarca dins de l’homenatge al Dadaisme que es fa al Centre Pompidou de Paris amb una exposició des del 5 d’octubre 2005 fins el 9 de gener del 2006.
Tant el dadaisme com la seva genial excrecència, el surrealisme, han d’interessar per força a qualsevol intel·lectual digne d’aquest nom.
Aquest documental pot ajudar-nos a omplir buits i a despertar-nos noves curiositats. Jo miraré de no perdre- m’ho, probablement gravant el programa.
Tota la força del dadaïsme i del surrealisme resideix en el fet que es defineixin com a moviments artístics creatius que ultrapassen l’ àmbit estrictament artístic per arribar també al terreny ideològic i polítc, encara que –erròniament- no figurin a la llista.
Sembla ser que el moviment Dada neix a Zurich, a Suissa, el 1916, al cabaret Voltaire lloc de reunió d’artistes, escriptors i intel·lectuals de diferents nacionalitats, just quan esclata aquella primera guerra mondial que fa millions de morts a les fronteres de França i Alemanya.
Dada esclata sobre tot, en acabar la guerra, com a a reacció contra ot el sofriment patit i les ganes de viure en un nou contexte. Del nombrós grup de persones que componen el moviment, destaca el el romanès Tristan Tzara, que sembla ser el pare del terme Dada.
En poc temps el virus Dada i la seva "filosofia" es va anar escampant arreu d’Europa i a Nova York.
El 1918, amb la mort Guillaume Apollinaire per culpa de la guerra, un grup d’escriptors francesos, al front dels quals hi havia André Breton van decantar el dadaïsme cap a una nova dimensió.
El 1924, el surrealisme apareix com el moviment sucessor del dadaïme i explicita el seus signes d’dentitat en l’obra Manifeste du surréalisme, d’André Breton presentant-se com moviment un filosòfico-artístic sinònim de revolució permanent en totes les Arts.
Es per això que el seu encant i la seva projecció són permanents i seran eterns.
[@more@]
Ep! Que l’Apollinaire es va morir, com tants d’altres, de la GRIP ESPANYOLA (no de la ferida al cap) que va fer més morts que la guerra; deien que 20 milions i ara s’especula que probablement 50… Però tenim la dels pollastres e l’aguaït!
Jo també he grabat l’emissió, molt ben feta. Aprens, entre altres coses, que el «collage» no és un invent del Max Ernst, com tothom diu, sino que ho feien servir tots. I que el Picabia, de qui tan poc es parla aquí, malgrat la seva revista 391, hi va tenir un paper cabdal.