Ahir va ser un dia interessant, different. Crònica oficial i il·lustrada.
Al vespre tenia cita amb una trobada poètica, la conferència d’en Pere Gimferrer sobre la biblioteca personal de Jaime Gil de B. i després, prevista per a les 20h, Jaime Gil de Biedma vist pels seus traductors al francès, a l’anglès, a l’italià i a l’alemany.
L’acte era a la Pedrera, a la seu de “La Caixcat” (Àlex Susanna, escolta, aquesta és una paraula registrada per mi, de manera m’haureu de pagar una fortuna per poder-la utilitzar com a logo a partir d’ara. Ja podeu anar-me fent ofertes econòmiques, i ja us diré si m’interessen prou :-)
Els primers plaers van ser matinals. Vaig aconseguir gairebé sense esforç ni pèrdua de temps que a l’estació de RENFE em fessin un bitllet col·lectiu perquè dimarts que ve puguem anar a Sitges a veure la pel·lícula Comme une image : http://sgirona.blogg.org/themes-50116.html
dirigida per Agnès Jaoui, [filla d’Hubert Jaoui que va escriure un llibre sobre la creativitat, i la lectura del qual a mi em va impactar força ja fa molts anys ?]
Després la joia va continuar amb dues classes on els alumnes van escoltar com es presentaven en francès un grup de joves de Strasbourg i llegir com ho havien fet per escrit un grup de joves de Burdeus, ambdues classes de nivell de Batxillerat. El fet d’ haver aconseguit que els meus adolescents es puguin comunicar amb joves francesos és un èxit que m’omple fins dalt de tot d’ego egotista. Merescudament, mal m’està dir-ho, però és així.
Per la tarda encara vaig fer una bona obra més. Sortint de l’estació de Renfe, pujant cap a la Pedrera, vaig entrar a can Jaimes i em vaig regalar l’últim Michel Houellebecq : La possibilité d’une île. 27 euros! No sé on anirem a parar…
Vaig entrar amb retard a la sala de conferències de la Caixcat, on ja parlava en Pere Gimferrer des de les 19h. Jo no el conec gaire al Pere, però mé aviat em cau bé. Tot i així vaig constatar que el seu fort no és la comunicació des d’una tribuna.
La mitja hora que el vaig sentir a parlar de les influències que havia tingut G. de B. … va costar de passar.
Em va intrigar sentir-li dir es callava que no explicitave dues o tres coses. Crec recordar que va dir que “allò” no deia a qui es referia perquè no tocava i una altra vegada que “allò altra” no deia a qui es referia perque no era bo fer-ho.
Lamp de lamp! Amb el fàcil que és dir el que es pot dir… va i treu coses que diu que no por dir perquè no sé perquè no pot dir, i ni ho diu ni diu perquè no ho diu.
Unes meves amigues presents a la sala em van confirmar que l’altra mitja hora que m’havia perdut havia sigut igual de “difícil” que la mitja hora que vaig presenciosuportar.
A les vuit tocades va començar el plat fort sense cap entreacte.
Àlex Sussanna, hiperimpecable en abdues presentacions, va presentar un a un els quatre traductors de Jaime Gil de Biedma a quatre idiomes importants.
William Cliff, belga, al francès; James –Jimmy- Nolan, nordamericà, a l’anglès; Francesco Luti , italià, a l’italià i Manuel Monge Fidalgo, espanyol, a l’alemany. Dels quatre, Manuel Monge apareixia com l’únic traductor no poeta… i va explicar com la lectura d’uns versos de Gil de Biedma li van fer perdre totes les ganes d’escriure.
Amb un posat força irònic, distès i amistós van anar exposant tots quatre la seva relació amb l’obra de Gil de Biedma i van llegir , excepte en XYZ que no tenia a mà el llibre, Cliff, Nolan i Luti el mateix poema: Himno a la juventud primer en castellà i després al francès, a l’anglès i a l’italià, per aquest ordre.
Tot i que en la seva intervenció en William Cliff havia demostrat que la seva traducció de Gil de Biedma havia sigut una interpretació força lliure més que una traducció fidel a l’original, a l’hora de llegir la traducció de Himno a la juventud, ens va quedar clar que en aquell poema, almenys, ell havi sigut un traductor fidel al poema original.
James Nolan va llegir de manera impecable una traducció que sonava impecable. Tot força, tot poesia. Algun dia la reproduirem aquí.
Francesco Luti va llegir amb tota la musicalitat que dóna l’italià una traducció igualment impecable. Llegiu-la més avall.
La traducció del poema a l’alemany que va decidir de llegir Manuel Monge fou molt aplaudida, i jo diria que es notava en els aplaudiments dels germanòfons una bona dosi d’emoció. Jo només vaig entendre la paraula "rosa" ;-(
Fou realment un acte molt emotiu, tremendament eficaç. Un gran encert per part dels organitzadors de l’acte en el marc d’un grandiós homenatge a Jaime Gil de Biedma.
Per això jo em vaig permetre de dir en veu alta el que en pensava i vaig suggerir, especialment a l’Àlex Susanna, que mirés de dur a terme la grabació col·lectiva d’una petita o gran antologia de poemes de Gil de Biedma en les quatre llengues que havien estat presents en aquell acte. L’objetiu: allargar al màxim el plaer d’aquella vetllada i amplificar al màxim l’efectivitat poètica de Gil de Biedma… en tots els idiomes.
L’ha traduit algú al català? Decididament … tot està sempre per fer…La Caixat té sens dubte possibilitats de sobres per superar o minimitzar els entrebancs de tipus legal que una tasca d’aquest tipus pugui presentar. Una vegada aconseguit, serà un plaer poder gaudir, d’aquesta realitat poètica. Jaime Gil de Biedma audible en cinc o sis idiomes … de manera que tots nosaltres en puguem disfrutar !!!
En sortir encara vaig viure d’un munt de sorpreses agradables…
La primera fou parlar uns moments amb en William Cliff i establir les bases d’un futur contacte a Barcelona.
La segona, un regal immens: Francesco Luti em va oferir un exemplar dela seva traducció: Jaime Gil de Biedma. Antologia Poetica (1953-1981), que conte justament la traducció de Inno alle giovinezze i també el Non tornerò giovanne.
La tercera, poder fer unes fotos de la gent que va participar en l’acte: una a la sala que ja havia fet i dues més dels traductors sota la porta d‘entrada de la façana principal. Les piles van fer figa en el pitjor moment. Només vaig poder fer-ne tres o quatre. Murphy… sempre Murphy. Ens acompanya tota la vida i no podem desempallegar-nos-en.
La quarta fou un ressopó amb excel·lent companyia en una bodega de la Rambla, cantonada amb Provença o Rosselló, amb un Rioja deliciós.
De tornada a casa, la darrera sorpresa agradable, assegut en una butaca del darrer tren de rodalies que anava cap a VNG, va ser començar la lectura del llibre de l’Houllebecq. Francament, ja em va seduir…
Ah! Amb dies així cada dia … la vida fóra encara més maca del que ja és.
__________
Annex 1 Fotos:
1/3

2/3

William Cliff. Francesco Luti. James Nolan.
3/3

__________
Annex 2.
Inno alle giovinezze Francesco Luti.
Che cosa vuoi adesso,
gioventù,
oh fascino sfaciato della vita?
A che vieni alla spiaggia?
Ci stavamo tranquilli noi adulti
e tu vieni colpirci, a rivivere
i piu impossibili sogni e i più atroci,
tu vieni per squassare il nostro immaginare.
Sorgendo dalle onde,
brilli, rifulgi, sensazione pura
e ondulazioni d’animal latente,
verso la riva avanzi
con i rosei cappezzoli minuti,
con maliziose natiche che sembrano sorrisi,
oh di grosse caviglie dea sottile,
e con l’insenatura
(tua così propriamente)
del ventre che fa strada al proununciarsi
delle cosce: bellezza delicata,
precisa et indecisa,
dove posar la fronte lacrime disperdendo.
Ti vediamo arrivare-la figura
di un favoloso spazio riverasco
con tori, chiocciole e delfini,
sulla morbida rena , in mezzo al mare e al cielo,
fremente ancora di gocce,
abbagliata di sole e sorridente.
Tu ci annunci il regno della vita,
il sogno d’altra vita, più libera e più intensa,
como un rimorso non caparbia brama
-senza brama di te sofisticata
besticciola infantile, in cui coincidono
la diretta bellezza della starlete la grazia timida del principe
Anche se presto aggrotti
la fronte tormetata da un pensiero
commovente ed ottuso,
e volgi al mare il viso dove brilla
fra umide ciocche bionde
con l’espressione mesta di Antinoo,
oh bellla indifferente,
sulla spiaggia cammini
come se non sapessi
che i cani ti seguono e gli uomini,
gli angeli e gli dei,
e gli arcangeli,
i troni, le abominazioni.