
De tot el què he sentit avui, m’ha quedat gravada una frase que encara ara, a mitjanit, em ressona al cap. En el judici pel cas del suicidi de l’adolescent basc, l’advocat defensor demana l’absolució dels seus defensats.
Mira que haurem vist pel·lícules i més pel·lícules de judicis, amb fiscals i advocats defensors… però no m’havia parat a pensar, com ara, què deu passar pel cap d’un advocat defensor quan ha de proposar sempre l’absolució tot sabent o intuint que el seu defensat o defensats són culpables.
Intento imaginar quin tipus de cervell i de personalitat han de tenir aquest tipus d’advocats. I la veritat és quer no m’ho acabo d’imaginar ni poc ni gaire.
Suposo que ha der ser algú que sàpiga mentir sense posar-se vermell, algú que pugui fer abstracció de la veritat i de la lògica i que tingui l’ideal de justicia tan relativitzat que tant se li en doni tot plegat. , i tingui com a única i exclusiva meta la de poder "guanyar" a costa de tot el que sigui.
Em sembla un ofici tan necessari con horrorós i nefast. Sort en tenen que alguna vegada deuen defensar alguna causa justa i poden així compensar el fet de viure venent-se sempre l’anima al dimoni.
[@more@]