Immigració 3/X

Blog SaniJa
havia intuït que sobre la immigració, la numeració ideal hauria de ser N/X
on X fóra un número indefinit i a
hores d’ara difícil de predir. El tema és llarg i pelut i portarà cua molts
anys encara.

El
contingut serà avui el comentari de dos articles apareguts recenment a la
premsa de casa nostra.

El
primer és l’article d’opinió de Miquel
Roca Junyent a La Vanguardia del dimarts 3 d’octubre : "No hacer".

En la
seva tribuna. Miquel Roca diu ben dit el sentiment contradictori de la
ciutadania dels països receptors d’immigració.

“[La
immigració] Ahora ante la magnitud del problema se la mira con recelo, se la
percibe como una amenaza. Pero la conciencia colectiva, impregnada de
solidaridad no desea enfrentarse al
problema con medidas aparatosas. Nos gustaría que todo fuera discreto, sin que
se notara (…). Pero el problema ya no
se resulve sin que se note. Nos acercamos a horas muy incómodas y a decisiones
que no gustan. El no hacer es la peor política”
(LV . 3/10/2006. Pg. 30)

Com a
gat vell i politic de solera, M. Roca profunditza en la confusió de la
vaguetat, i s’està prou d’explicar
mínimament de quines decisions està parlant i
de proposar què caldria fer i com !

D’aquí
la meva perpètua frustració, en veure que els intel·lectuals i els polítics de
qui hom té gairebé dret a esperar-ne alguna cosa es limiten a les simples i
banals constatacions de tertúlia de cafè i no passen d’aquí.
Mentre no es faci els salt qualitatiu d’entrar en el terreny de les análisis i
les propostes concretes no anirem bé.

I és llàstima, perquè la dreta sí que sap com explotar les pors del ciutadà mitjà, com a possible votant d’un partit que promet ordre i mà dura mentre li amaga que quan serà al poder fará polítiques aznaresques, disfressarà el robatori i la corrupció amb la máscara del negoci i, com Aznar, farà polítiques antinacionalistes i antidemocràtiques …Sobre tot, cal no deixar la inciativa a la dreta en aquest afers tan seriosos.

El segon article al que em referia és
un article de la redacció de l’Avui
del divendres 6 d’octubre
que segur sorprendrà més d’un lector.

“El
mercat laboral [espanyol] necesitarà
incorporar entre 4 i 7 milions d’immigrannts fins el 2020.”
(Avui , 6/10/2006.
Pg. 19)

Deu
centímetres més avall d’aquest títol, les xifres augmenten en progressió geomètrica …
Les
xifres: 9,8 milions d’immigrants faran
falta a Espanya en cas que l’oferta de treball no qualificat no es cobreixi
amb autòctons.

Ens diuen que és un estudi … (?) És seriós?
Perquè de la seriositat de les anàlisis en sortiran unes decisions o
unes altres.

Ens
proposen un tracte que ens hem de llegir bé i dues vegades:

“ Si en els pròxims 15 anys s’eleva d’edat de jubilació –actualment
està en una mitjana de 60 anys – es penalitza la ja tan habitual jubilació
anticipada, s’incrementa la taxa d’activitat femenina del 70% al 75%,
disminueix l’atur fins al 3% i augmenta la productivitat , la necessitat de mà
d’obra estrangera serà només de quatre
milions de persones “

Com es
veu, el nombre d’hipòtesis
indesitjables (retardar la
jubilació) i de condicions difícils o impossibles (totes les altres) és tal que més val fer-nos a la idea que en els propers 13 anys, entre el 2007 i el 2020
rebrem entre 7 i 10 milions de cosins
germans, "perquè ens cal que vinguin".
Això, amb matemàtiques de
nivell d’ESO fa una mitjana d’unes 500.000 persones cada any, que fan tants al mes i tants al dia.

Si ja
tenim els números i els arguments econòmics, que són els que manen, llavors, res d’esperar que miliers d’africans arrisquin la vida en les aigues
atauronades de l’Atlàntic i vagin arribant a cops de kayuco. Anem-los a buscar amb vaixells mercants o
transatlàntics i creem un corredor aeri
de sudamericà cap a Espanya que faciliti la resolució del problema, i un altre corredor d’entrada prioritària als que entrin per la Jonquera, provinents de tota Europa i Àsia. Com més serem més riurem!

Total
: ens calen matemàtics que facin les sumes i les restes, i les estadístiques dels que ja hi ha i dels que falten per venir. Ens falten experts en construcció i arquitectes
i geògrafs i geòlegs ecologistes que
imaginin com encabir sense traumes greus els immigrants nouvinguts i on caldria construir per
encabir-nos tots en cases decents i amb hipoteques pagables.
Calen sociòlegs, psicòlegs,
psiquiatres i filòsofs que redactin les noves normes de convivència
multicultural i multiracial i preveguin els problemes de relacions humanes que
es puguin produir. Calen polítics que
parlin de tot això concretament i que proposin mesures
concretes abans, durant i sobre tot, després de les eleccions.

__________

[@more@]



4 Comments

Hem començat bé l’octubre

Aquest cap de setmana he fet una collita cultural considerable.
Des de bon divendres ja vaig començar a "replegar" teca intel·lectual, com qui caçaria bolets. Em fa gràcia el verb perquè el del Penedès, collim raïm i fruita, i cacem conills i perdius, però mai cacem ni collim bolets…

tardor

El Damià em va deixar, perquè en disfrutés, una barreja exquisida: el Supertramp de la taronjada servida en un platet; un Cesaria Evora que no tinc: Cabo Verde; un Villa-Lobos: les Bachianas Brasileiras cantades per Victòria de los Ángeles i …un Buena Vista Social Club del 1997! Divendres a la tarda, després de dinar em vaig regalar el Buena Vista … i em dosificaré els altres tres com si fossin xocolata negra amb cacao al 75%

El Catalonia Today de la setmana inclou :

Un article sobre el proper Ramadà a Catalunya

Un article d’Alex Leff sobre–contra la tortura “Breaking the silence” de lectura impescindible.

Le Monde del dissabte inclou:

Reproducció del text del diari Le Figaro del 19 de setembre, del professor de filosofia Robert Redeker, amenaçat de mort pels islamistes.

Un article d’Ariel Dorfman sobre la tortura i contra la política de Bush: “ L’homme qui ne cessait de trembler”. Impressionant. Un al·legat contra la tortura que caldrà tenir molt present.

La radicalització de l’extrema dreta a Àustria

Article sobre Bordeaux. Estan deixant una Burdeus meravellosa. I jo que hi vaig estar el mes d’abril en puc donar fe.

The Independent del dissabte 30 de setembre:

Com que el diumenge 1 d’octubre el diari celebra el seu 20è aniversari, al mig (pg. 18-19) hi han inclòs una sèrie de 7 articlets recordant l’estat de la cultura, l’economia, la societat, la moda, la televisió, la política i la tecnologia l’octubre del 1986.– Un semi-acudit a la pàgina 28. “Parisians are urged to love London”. Una campanya publicitària que segons ells empastifa tot París, convida les parelles franceses a agafar l’ Eurostar i plantar-se a London en tres hores per només 100€ (&69) anar i tornar. Gairebé a preu de “rodalies”, oi?Ho fan amb un póster que mostra un esmorzar “British” amb un ramat de mongetes en forma d’espermatozous nedant en direcció al rovell d’un ou-ferrat, metàfora de l’òvulós Londres (semema dels rings inclosos).

La foto que incloem aquí ens l’ha enviada directament des de París i per encàrreg l’amic i mestre JPQ. Gràcies. Te’n dec una !

Paris-Londres

“Boasting that the delights in store include ‘tête-à-têtes over a plate of beans’ or ‘sweet nothings shared in the shadow of a sound system’, the campaign advocates romance British-style”.

– Em queda per mirar amb atenció l’editorial i les pàgines 36-37. Letters to the Editor i dos articles d’opinió. La resta, 40 a 63, faramalla.

El Periódico d’avui diumenge 1 d’octubre :
– Una entrevista de Núria Navarro amb la directora de Microsoft Espanya, Rosa María García, premi al millor directiu del 2005. Amb un missatge d’ètica, d’optimisme i de positivitat contagiosa que el fan lectura necessària i imprescindible.

-Un article genial sobre el 150 aniversari de Mme Bovary de G Flaubert. Gracies! En parlarem amb calma.

-Una part del Quadern del diumenge, dedicat a “Suissa, el paradís blindat.”, pgs. 1 a 5). Si la caritat ben entesa comença per un mateix, els suïssos són els mamífers més caritatius del món.

Impressionant la quantitat d’herba fresca que he pogut pasturar d’una tongada … per anar-la digerint i comentant durant tota la setmana que ve. Una mina. Ho deixo aquí apuntat com a punt de referència.

Avui, el més important de tot ha estat una banyada “infinita” per la tarda, a les aigües de Segur de Calafell. Potser el darrer bany de la temporada a la platja? He imaginat un poema semblant al que vaig escriure a principis d’estiu

La placidesa de llavors era ara un immens brogit, una mar brava i potent que se’n reia, de les meves braçades; collarets de peixets aferrats a la cresta d’onades transparents, mirades a contrellum d’un sol afeblit que m’acaronava la cara …Gairebé tota la mar per a mi. Plaer infinit. Potser ni els déus han disfrutat tant com jo aquesta tarda. Espero que no m’ho facin pagar car. ;-)

[@more@]



2 Comments

Immigració 2/2

En la meva -ara ho veig clar – santa innocència, l’única cosa que em pensava que tenia clara, va resultar ser un error d’apreciació total.

Pensava que l’arribada massiva d’immigrants aquest estiu a les Canàries era un problema que només es resoldria definitivament quan hi hagués una cimera de països de la Unió europea on es debatés el tema seriosament i des de tots els punts de vista. I que allà, entre tots consensuarien les estratègies efeicaces per resoldre el problema.

A les darreres cimeres europees [ C1 C2 C3 : "Europa nos deja abandonados a nuestra suerte con la inmigración"]

hem vist com els nostres cosins germans europeus ens diuen que ens les apanyem sols, aplicant la política del "ja ets prou grandet i que cada pal aguanti las seva espelma."

Dijous passat, J.L. Rodríguez Zapatero rondinava el candidat a president de la República francesa Nicolas Sarkozy per haver-lo rondinat primer ell per haver donat llum verda a les regularitzaions massives, una política d’immigració tova i contraproduent …
José Luis RZ no accepta lliçons de Sarko! I Sarko, que té una esquena ampla i una llengua afilada com la punta d’un Kärcher… va pensar. Ja te la fotré a tu, ja … Espera i veuràs.

Arriba tard a la cimenra, s’en va abans no s’acabia la reunió, i se’n
riu del president del govern espanyol. Quin President francès tindrem
ben aviat! Serà interessant veure com evoluciona la cosa.

Avui diumenge, ja he llegit que J.L. Rodríguez Zapatero i N. Sarkozy havien parlat per telèfon i havien fet veure que s’havien posat d’acord … com a mínim en les formes.

Com li deu passar a molta altra gent de bona fe, em
sento atrapat entre dos idees oposades. Per una banda, el desig que tothom
visqui en pau i felicitat i, per tant,
que aquells africans, sudamericans i europeus de l’est o asiàtics que
volen deixar els seus països per venir a Europa a viure millor ho puguin fer
… i que aquí els puguem acollir.

Per altra banda, tot un seguit de consideracions de
caràcter socioeconòmic, cultural i polític que suggereixen que cal controlar,
frenar i impedir la immigració ilegal
descontrolada i massiva perquè és la manera més ràpida perquè el desordre, el
caos, els sentiments xenòfobs i racistes s’instal·lint també en la nostra
comunitat i que adobin el terreny perquè les pors dels ciutadans normals i
corrents vagin a parar a la dreta i a l’extrema dreta que aprofita sempre la
retòrica de l’ordre per mirar de roteronar a manegar el poder quan l’ha perdut.

Per molt orgullós que Rodríguez Zapatero se senti d’haver determinat una
regularització massiva d’immigrants, i per més que molts en n’alegrem per
aquells a qui la mesura els va afavorir,
haurem de reconèixer tots plegats i ell el primer que els efectes
positius d’ahir puguin tenir un efectes perversos demà. I aquest efectes
negatius es van fer sentit com mai des de bon començament d’ estiu.
L’allau d’africans que arribaven en kayucos a les costes de les Canàries eren
la prova que l’”efecte crida” és una realitat seriosa i que cal prendre mesures
per a impedir que aquest fenòmen segueixi funcionant.

Quines? Bona pregunta. Preguntem-ho als
governants.


Ni la persona més generosa del món es pot passar tot el dia fent caritat. També
ha de tenir temps per viure la seva vida.

Les justificades ansies dels immigrants s’enfronten a les no menys justificats drets i
temors dels autòctons que tenen tot el dret a voler conservar-los i
millorar-los, i no perdrel’s ni veure’ls disminuïts. Tots els països del món es
protegeixen d’alguna manera o altra. Mireu els exemples recents de Suïssa, Àustria, els Estats Units … però mirem també la resta de països europeus. S’imposa la restricció, però sobre tot, el control.

Tret d’una molt petita minoria racista, la gent
accepta de bon grat els estrangers, vinguin d’on vinguin, quan el flux
d’arribada té unes proporcions
controlades i unes formes ordenades.
Tot va malament quan es perd el control. És com en tantes altres coses, és un problema
de “dosi”.

És saba mentre la seva distribució en el temps i
l’espai sigui l’adequada. Es transforma en verí quan supera uns
determinats nivells que de cap manera s’han de superar. Altrament apareixen
els “salvadors de patries” amb pistoles i garrots, extremes dretes com a França i personatges patètics i
ridículs com J.M .Aznar a Espanya.

Perquè a les costes de l’Africa subsahariana s’aturi
el flux d’embarcament en kayucos, caldrà difondre alguna cosa més que frases de
discurs de la vicepresidenta del govern, assegurant que tots els que arribin
i·legalment tornaran a sortir per tornar al seu lloc d’orígen.

Si Europa ens deixa sols és perquè, com en tantes
ocasions decisives, els governs de les democràcies europees amigues resulten
ser una barreja de socis xulescs que en els fons ens menyspreen i, de vegades,
uns traidors mal parits. Potser sí que calia que haguessin estirat les orelles
a J. L. R. Zapartero tots tres vegades, però el que és immoral és que d’una
cimera en què es busquen solucions per a tot el continent, el discurs que en
surti en públic sigui el d’escarnir
públicament Espanya, amb el “ja us ho
fareu”, que això és cosa vostra i a més
és poca cosa: “30.000 persones no
ensorren cap illa” … Però encara que les formes de la darrera cimera europea
em semblen indecents, segurament els fons del missatge és encertat.

Volien potser reptar al govern socialista español a
que retiri la pastanaga i tregui el bastó, tregui la mala llet, les males
maneres, que les patrulleres amenacin algun cayuco amb algun canó … Cal
demostrar amb fets que pot ser i què no pot ser. La disuasió ha d’evitar els drames. Sense mesures disuasòries, el caos s’instal·la aviat com a norma
i això sembla una veritat irrefutable en tots els àmbits de la vida.

M’agradaria veure i escoltar els analistes dir si és o
no possible detectar i aturar físicament qualsevol barca carregada d’immigrants que es direigeixi a les Canàries
quan des de casa nostra en deixen veure el terrat de casa nostra.
No crec que siguin satèl·lits de vigilància i detecció
el que falta.

Els media , ràdio , premsa i televisió semblen
contribuir a difondre una visió parcial, tendenciosament manipuladora,
hipòcrita i falsa del problema, posant invariablement l’accent –com ho farien els programes escombraria — en els
flashos morbosos del desembarcament a port de kayucos o pasteres, del nombre de
persones a bord, dels morts
ofegats, d’algunes cares aterrides i
malaltes d’immigrants supervivents en condicions lamentables. Imatges
generadores de pors, d’alarmes, de mala llet, de xenofòbia, de rebuig, o de
llàstima inútil.

On són les imatge següents?. On són les imatges dels
25.000 immigrants que han arribat aquest estiu a la península? Quina és la
seva situació a Canàries ? On són les declaracions d’aquestes persones? On són les anàlisis públiques de la situació
present i futura? Quin és l’estat dels
convenis de repatriació amb els països africans orígen de la immigració.i què
falta per fer. Cal una informació de seguiment i reflexiva, un periodisme
d’investigació i no periodisme de titulars morbosos, escandalosos i tendenciosos.

No fa gaire, TV3 va emetre un documental en què
mostrava les condicions de vida infrahumanes d’un grup d’immigrants en un poble
de l’Empordà.

No hi va haver cap entrevista amb els responsables
polítics de l’Ajuntament ni de la Generalitat per preguntar què estaven fent
per resoldre aquella situació ni quines mesures estaven prenent per evitar que
aquella es tornés a repetir. No hi va haver cap visita a cap entitat ONG
local o provincial o “nacional” que expliqués si coneixien aquella
situació i si tenien alguna cosa a dir-hi!

Però és que tampoc no hi ha mai gaires missatges en
positiu sobre la immigració i la seva integració en les nostres societats, els
valors positius d’una societat barrejada.

M’agradaria pensar que el govern de l’Estat informarà
el país, veraçment i extensa, de les actuacions concretes que s’estan fent amb
els immigrants i que les diferents comunitats autònomes i “nacionals” faran
públiques , -amb llum, taquígrafs i difusió -,
els seus plans actuals i prospectius per fer front al fenòmen de la
immigració, que com sembla previsible,
no s’aturarà en el futur immediat.

Ens ensenyen el dit quan caldria enfocar la
lluna. La veritable informació ens
l’estafen perpètuament. És la definició pefecta de manipulació
informativa. Tenen el zoom posat a tota
mena de programes d’entreteniment entontidor, als gols dels esports i a les
rodes dels pilots de fòrmula 1, els molt malparits, …

Així eviten
haver d’enfocar i mirar al ulls la Realitat de la vida dels barris perifèrics
de l’aldea global.

Cal una
revolució informativa que canviï aquesta situació orwelliana produida tant per
acció com per omissió. Qui se n’encarrega? Mira de fer el que puguis Francesc
Escribano!

[@more@]



3 Comments

Immigració 1/2

FUNDACIO JAUME BOFILL

La Fundació Jaume Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya us conviden a la conferència

Educació i immigració: el reptes socioeducatius de les segones generacions desd’una perspectiva transnacional

a càrrec de Peggy Levitt, professora de sociologia al Wellesley College de Massachusetts i experta en migracions transnacionals

Dimarts 10 d’octubre de 2006, a les 19.30 h
Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (CERC)
Pati Manning, Montalegre, 7

Hi haurà servei de traducció simultània
Accés lliure – Aforament limitat[@more@]

Comentaris tancats a Immigració 1/2

Aspectes tècnics: plantilla de Blogger, comentaris i comentoesfera, blogs @ WordPress

He estat enfeinat creant
-transvasant- al servidor Blogger.com una part de les entrades del
Dicofilopersiflex que hi ha a la web homònima i primigènia, al servidor ifrance.com. Anirem
fent fins a tenir-ho tot allà, al Dicofilopersiflex Blog .

Ara sí que serà interactiu de
veritat i, probablement, no em farà tanta mandra omplir algunes de les entrades
promeses i mai pagades. Potser que en comptes d’anar fent annex em dediqui a omplir el "Real Mc Coy".

Mentre ho posava a Blogger vaig
mirar-me una mica alguns el consells que donen per a la gestió del blog. Així
vaig modificar la plantilla per posar en català el peu de pàgina de cada blog:
"Publicat per" en comptes de "Posted by". Quant a la data,
ja havia decidit que hi posaria el format de dia, sense precisar l’hora… Ja
prou controlats que estem, només falta que ens retratem l’hora , minut i segon!
:-)
Així que, a la plantilla vam posar “el “ allà on hi havia “at”… I en comptes
de “permanent link” hi he escrit “Enllaç de referència”. Finalment, he escrit
"Comentaris" substituint “Comments”. Vam pensar en :”Vols dir-hi
alguna cosa?”. “Atreveix-t’hi! “. “Interactiva-hi” i frases d’aquesta vena,
però pensant-nos-ho bé vam dir-nos que potser podrien ser relativament
gracioses un dia , però acabarien emprenyant als ja molt soferts lectors …

A hores d’avui, ni en Toni a Entrellum ni la Montse a Des del meu mar no ho tenen (encara) implementat. En canvi, en " Pere" a Saragatona ho té perfecte …

Toni, Montse, us escric el
"mode d’emploi" pas a pas demà als comentaris, o al final de post,
com a Post scriptum, per si us interessa, però feu el que millor us sembli.

Des de França em van fer
una pregunta tècnica: Hi ha algun servei de blogs que permeti crear-ne un
d’accés restringit? La pregunta ve a tomb pel fet que a Strasbourg, i a tants
altres llocs a França, l’ús d’Internet als Lycées no es totalment lliure, sinó
que tot està molt sotmès a normes força serioses i restrictives. Fer fotos als alumnes per penjar-les a un blog ? Ni pensar-hi!
Almenys no com a blog del centre. Individualment cadascú és responsable del que
escriu i fa el que vol, però als centres. No moure’s i mirar d’organitzar com menys millor és sinònim de seny i d’intel·ligència, mentre que voler fer alguna cosa amb alumnes és sinònim d’estultícia o de manca
d’enteniment, mals propis de la joventut.
Està la cosa difiícil. Així doncs, potser
un blog d’accés
restringit
resoldria alguna cosa?

Ho vaig preguntar al Juan Pedro Q.
i ell no ho sabia exactament i així m’ho va deixar escrit al seu blog, a la
secció de comentaris …

Doncs bé, resulta que justament,
WordPress permet crear un bloc d’accés restringit , o així m’ho assegurat el
Juan del Rey. Sembla que, en aquest moments, el sistema ideal per als blogs és
el de WordPress, que curiosament és el que han triat amics tan admirats com el
Juan Pedro al seu Infierno i el Francesc Hervada a la seva Fusteria de Text.

Per altra banda, he vist que
Blogger té un petit handicap en comparació amb Blocat i amb WordPress : a can
Blogger no es pot optar entre presentar el post sencer o bé només el primer
paràgraf, de manera que els posts llargs no tapin massa els del darrera.
La pregunta és : Com és que Blogger no ho té això ? O potser és que jo no ho sé
i sí que es pot fer, -és ben probable -, simplement afegint-hi un
paquetet de codi … Però em sembla que si es pot implementar, facilet del tot
no ho deu ser.

Em preguntava també com mantenir
un mínim control dels comentaris que anem deixant a casa del blogs amics.
Hauria de ser possible a hores d’ara poder editar els propis comentaris allà
ons els haguem "perpetrat", sigui on sigui, de la mateixa
manera que és possible editar els propis posts. Però suposo que és demanar la
lluna … sé que serà possible un dia … però no sé qui ho veurà ;-)

No recordo què vaig escriure a
Google, però de seguida em va donar la bona resposta : la gent de
cocomment.com tenen un programa que justament gestiona
el control dels comentaris que escrivim als posts dels altres.

Com
que no n’escrivim a dotzenes ni tampoc cada dia, sinó que n’escrivim algun de
tant en tant, em va semblar que, de moment, n’hi hauria prou amb fer una
llisteta de noms, cada nom seguit de C1 C2 C3 C4 C5. Ho pengem en un post
Control de Comentaris després d’escriure’n un, anem al post de control i transformem C1 o C2 o
el que C que toqui en un enllaç al post on hem deixat el darrer comentari. Un sistema
una mica “patateta” però eficaç, i és el que farem anar mentre ens mirem això
del
cocomment.com i decidim si paga la pena que ho utilitzem
o no.

Darrera coseta, però important, Ares 1.9.1 en comptes d’eMULE, … ho baixa TOT,TOT i TOT… en un tres i no res. A mi, el meu Àlex em va descarregar "Nunca más" , de Gato Barbieri , una de les peces de la meva vida …

Si vosaltres teniu algun "tuyau" … estaria bé que ens el passessiu, també ;-)

[@more@]

5 Comments

La teoria d’en Pere, “Perot”.

En Pere –Perot per als amics -, un apassionat analista amateur de la política internacional suggeria ahir, tot prenent un cafè, -i no es prenia cap copa- que l’exemple triat per Benedictus XVI en el seu discurs, motiu d’escàndol i de les violentes reaccions antioccidentals d’una bona part del món islàmic, podria ser que no fos ni innocent ni benintencionat, sinó fruit un pacte entre la CIA el MI5 & MI6, el Mossad i un talp infiltrat al Vaticà, que hauria manipulat el document papal i li hauria introduit un text -com si fos una bomba- capaç de provocar un daltabaix mundial.
Això tindria com a conseqüència l’obertura d’un front definitiu en l’ enfrontament entre l’Occident i l’Islam, preveient la resposta que tal exemple tindria en camp contrari.
Segons ell, l’11 S, la situació a l’Orient mitjà, Israel, Palestina i l’Iran i l’ Irak encara han deixat Europa i els europeus una mica massa freds. Calia escalfar-los de veritat.

Hi ha tants gabinets sinistres destinats a imaginar solucions als problemes!

La millor solució, havien decidit era tocar la fibra de la religió per encendre tots els focs.
Això impediria que ningú pensés que es podria escapar de triar un bàndol o l’altre, disfrutar de la moma del “això no va amb mi” que etziva tantíssima gent quan es tracta de parlar de coses serioses.
Crearia també un context per justificar poder fer el que calgui, quan calgui i com calgui, i contra qui calgui.

Improbable però versemblant, la conferència hauria estat “cuinant-se” des de feia temps, i només calia trobar el què exactament, el quan , el on i el com, l’infiltrat ja tenia el text preparat…


– El Papa va a Ratisbona.. I farà un discurs a la universitat de …

– Ratisbona? Molt bé. Esperi instruccions.

– Llum verda. per a l'operació "Nit de Sant Bertomeu"

– Llum verda ? Molt bé.

– Li afegeixo el text 4568, tal com vam quedar,eh? …

Recordeu aquella ocasió en què a Austràlia, en comptes de la marxa reial va sonar l’himne republicà de Riego? Doncs una cosa semblant .

Benedictus portava un text amb una altre exemple, però el talp li va colar el malèfic text entre les línies innocents que ja duia preparades. Ves a saber com va anar … diuen, la còpia original es va perdre i al cap d'unes hores la còpia manipulada arribava a les mans del Papa. Va badar! Ara duia a les mans una bomba linguística de conseqüències globals, globalitzadores incalculables….

Mentre ho anava llegint ell ja veia que allò "no anava prou fi, però davant d'aquell bé de déu de fans que l'escoltaven bocabadats i alguns en "trance" , qui s'atura a dir que no era aquell l'exemple que volia llegir, que algú li havia canviat la referència? LLegim, llegim, va pensar, serà molt que passi res …
El graciós que m'ho ha canviat, ja veurà que li farem quan l'agafem.El passarem per la mola a la cambra 666 que tenim sota la capella Sixtina.

Que no passarà res? Au, mira … per badar, aquí el tens el resultat.

I ara, vinga, a esperar els atacs contra interessos europeus, les cremes de banderes alemanes, nordamericanes, israelianes, ninots de Bush i del Papa, com a reacció previsible i segura.

El talp als seus caps :
– "Aquí l'agent Paparra a Echelon, agent Paparra a Echelon, Paparra a Echelon. Missió complerta! Destrosses i danys col·laterals, per ara, mínims, malhauradament. Esperem que s’espatlli molt més en els propers dies. I si no haurem de seguir buscant solucions dràstiques.
Males notícies des de Veneçuela: contràriament al que calia esperar, Mahmoud Ahmadinejad
està apagant el foc en comptes d’atiar-lo … Per sort tenim tot el món occidental començant a fregar-se les lleganyes dels ulls i a emprenyar-se com una abella contra aquella gent tan fonamentalista, tan ufana i tan superba, que asessina monges, que ens vol exterminar, que vol imposar la llei islàmica arreu del planeta a cops de cimitarra…"

He hagut de dir al Perot, que assegura que això no ho ha somiat sinó que és la pura realitat que, per molt versemblant que sigui el seva teoria, caldria que parés d’imaginar complots i conspiracions; que freni els seus impulsos surrealistes; que deixi la ficció política i sentimental als guionistes de TV3, que proposi la seva feina i la seva imaginació per a desenvolupar la sèrie "Porca misèria", i que admeti que els malsons només són malsons.

Però .. què va! … No em fa cas, ell va a la seva. I és que al meu amic Perot li hauria agradat ser un John Le Carré.

 

[@more@]

2 Comments

Benedictus XVI ha fet saltar una guspira …

Al seu blog Una temporada en el Infierno, Juan Pedro Quiñonero ha escrit
un gran post
,- com acostumen a ser tots els seus articles-, en relació amb l’escàndol provocat per les
declaracions del papa Benedictus XVI a Ratisbona.

Es fa i ens fa una
bona pregunta:

"La controversia
lanzada por el discurso de Benedicto XVI, en Ratisbona, ¿abrirá una brecha
cultural que permita imaginar la reforma del Islam..?

Jo li comentaba això:

¡Ojalà! Pero creo que es un
objetivo-desafío difícil, entre improbable e impossible.
Tenía muy a mano el suplemento de Cultura de La Vanguardia del mes
marzo del 2006, y lo saco para aportar ahora lo que guardaba para otra
ocasión.

LA VANGUARDIA. 14.3.2006
CULTURA, pg. 37

"Un libro para el debate
.
Yo acuso ” … al Islam. Ayaan Hirsi Ali (parlamentaria holandesa de origen
somalí) reivindica un proceso ilustrado para la religión musulmana.

Y hay una cita en letras de
tamaño 72 pix.

“No existe ningún Spinoza, Voltaire o Kant islámicos. Aceptamos
los avances tecnológicos de Occidente pero negamos su audacia para pensar de
manera autónoma”.

Extracto del artículo, que debe
de serlo también del libro:



“Comencé a mirar de manera crítica mi propia fe y descubrí tres elementos a los
que antes apenas había prestado atención. El primero es que los musulmanes
mantienen con su Dios una relación basada en el miedo. El segundo es que el
islam conoce uns sola fuente moral: el profeta. Mahoma es infalible. Finalmente
vi cómo el islam está fuertemente dominado por una moral sexual tribal de los
tiempos del profeta. Una cultura donde las mujeres son propiedad de sus padres,
hermanos, tíos, abuelos, tutores. Pensé entonces que si Alá existe, la palabra
del profeta no es absoluta, sino que es susceptible de crítica”.

Bueno, más claro y valiente…
imposible!

Pues eso, que me temo que no
será Benedictus XVI quien apañe el Problema, mientras no aparezca en la esfera islàmica
un movimiento de reforma y adaptación al siglo XXI. Y si alguna vez se ponen a
reformar, tienen para rato (siglos?).

Poco ejemplo da el Vaticano
con su “teología” práctica en relación con la la acumulación de capitales, la
sexofobia, la feminofobia, la dictadura interna, y las corruptelas varias en
palacio: Opus vs Compañía, y el miedo al "infierno", por no hablar de la
Inquisición o de la reciente historia de la Iglesia franquista, tan reciente que
aún la llevamos en la carne !!! Mare de déu, oi, JPQ, mare de déu :-)

¡Ay, cuánto tienen en común,
por desgracia, esas religiones primas o hermanas! Y en el Vaticano , con cada nuevo Papa siempre se remueve o se repinta todo … para que todo siga igual. ;-)

Hay que sey muy impecable para
dar lecciones a alguien. No es el caso del Vaticano y dudo que jamás pueda
serlo…

Pero si de esa chispa papal
sale algún atisbo de "fuego purificador" … que no sea el de las de
bombas, claro, me alegraría infinitamente por todos nosotros, por toda la
aldea global, incluídos Benedictus y el Vaticano.

************************

CUES

Leonardo Boff : El mal ejemplo del Papa

[@more@]

Comentaris tancats a Benedictus XVI ha fet saltar una guspira …

Tot té solució (?)

Al seu "Univers privat" , la Bitxo escriví un post amb el títol "Manual d’instruccions" .

Hi assegura que, per anar bé, els homes hauríen de portar un manual d’instruccions, i afegeix que …

"Supòsits com “què fer ara que ronco”, “saps que mai abaixaré la tapa del vàter” o “no esperis que et regali flors” detallats a la perfecció evitarien malentesos i/o discussions que van minant progressivament la convivència de la parella o agilitarien els preliminars d’una relació que tot just comença per precipitar-la cap al desastre o per reafirmar-la plenament."

El problema de la tapa del vàter ja l’han resolt… Fa poc, és ben recent. Ho han presentat al Saló dels Invents Galàctica 2006 de VNG: es tracta d’una pinça que pinça les dues tapes i les aixeca al matexi temps. Finies les tapes mullades ! Ole! ;-)


Potser l’any que ve, o ben aviat, resoldran el tema de la punteria … (amb un vàter hidràulic que s’aixeca i acosta automàticament a l’altura necessaria … I així s’acabaran també les pixades colaterals ;-)

El tema de les flors, tot el costat metrosexual de l’home, tot l’apartat d’agressivitat carpetovetònica, i tants altres, tan importants … crec que hauran d’esperar una mica més: dècades, o potser només uns anys, quan es banalitzi l’extirpació de cromosomes i la implantació de cromosomes "ad hoc", com qui va a "Corporació Comosòmica".
Començarà sent caríssim, com podeu imaginar, però com que això canviarà definitivament l’espècie… tot plegat ens semblarà barat.
El procés de canvi podria accelerar-se i universalitzar-se si algú l’encentés escrivint un llibre bestsellerós que expliqués la vida d’un home que va aprendre a entendre les dones i fer-les felices sense haver hagut de comprar ni llegir cap manual enciclopèdic. Potser el llibre fora gruixudet, però segur que la pagaria la pena.
Difícil però no impossible. O no impossible pero improbable. Això sí, una cosa és segura. Un llibre així només pot ser escrit per una dona. Sou-hi!

[@more@]

Comentaris tancats a Tot té solució (?)

Félix de Azúa: “Todas las lecturas, una lectura”

El meu amic Juan del Rey,
m’envia des d’Estrasburg un missatge on em recomana que no em perdi l’article
de Félix de Azúa "Todas las lecturas, una
lectura" que hi ha publicat a El País.es"

en l’apartat: Opinión del dia 13 de setembre.

Comença així :

"A principios
de agosto apareció un estudio según el cual aún había descendido un poco más el
número de lectores españoles. Más de la mitad de la población no toca un libro
en su vida. De la otra mitad, sólo una mínima parte lee habitualmente. Frente a
las cifras menguantes de lectura, el mercado editorial presentaba otras del
todo opuestas: nunca han vendido tantos libros. Si fuera como imagino,
habríamos llegado a la perfección: se venden muchos libros, pero ya no es
necesario leerlos. La lectura habría regresado a su posición anterior al siglo
XIX. Porque lo cierto es que la lectura popular tiene menos de
doscientos años. Puede afirmarse que comienza hacia 1850. Antes sólo leían los
profesionales. Todos los demás oían leer."

(…)

"Durante
siglos el ciego fue una figura respetada, en tanto que el sordomudo de
nacimiento era excluido de la comunidad. El saber ineludible para la salvación
entraba por el oído, no por los ojos. La lectura en voz alta dominó sin
resquicio, no ya durante el medievo, sino tras la invención de la
imprenta." (…)

Ens precisen que
"Este texto forma parte de la conferencia de clausura de la Feria del
Libro de Jaca (Agosto de 2006)."


Per
llegir l’article sencer …

Em sembla un gran article que
convida a la reflexió i a parlar-ne, oi?

Bona lectura!

[@more@]

Comentaris tancats a Félix de Azúa: “Todas las lecturas, una lectura”

11S 2006

Hola
JPQ,

Me
quedé hasta muy tarde para contestar tu post porque quería que constara como
escrito el mismo día 11 de septiembre. Pero
no pudo ser. Me gusta dejar reposar ni que sea por unas horas un escrito y
luego volver a revisarlo. La experiencia me dice que en eso –hago pocas cosa
bien- acierto. A esa tactiquilla la
llamo yo “pasar el escrito por la luz del día”: además de pulir la mayoría de
lacras, -pero siempre quedan algunas- a veces matizo lo uno o añado lo otro, y más de una vez suprimo o modifico
convenientement lo que, de no hacerlo así, lamentaría haber mandado por correo
o publicado en un blog.

Te
envío pues hoy, pasado por la luz del día, lo que empecé anteayer con ganas.

Ante
todo, gracias por acceder a
"picar" en mi inocente
anzuelo de "provoc" intelectual, JPQ. Visto el resultado, me felicito
por haberme atrevido a hacerlo y haberte pedido tu contribución escrita a la
celebración de nuestra Diada.

Tu
post es un gran regalo y te lo agradezco de verdad.

Sólo
por lo que cuentas sobre el Guernica y lo que sugieres en relación con vida
poco “engagée ” de esos artistas e intelectuales durante la Ocupación de París
ya me doy por pagadísimo. Lo que pasa es que no sé si no sería mucha mala leche
desear ahora, desde la comodidad
también de nuestra perspectiva histórica, que
Picasso, Sartre y su Simone, y todas sus cortes respectivas, hubieran tenido una vida pringadísima en
el París ocupado, y haber encabezado “motu proprio” grupos de Resistencia …!
¿Quién tiene derecho a pedir tanto?
Y
quizás por eso, Sartre militó luego en lo que militó, y repartió octavillas por la calle en mayo del 68.

La
vida te pilla donde te pilla y, encima,
van las circunstancias y hacen el resto. Véase lo que cuenta Günter Grass. En
portada, El País o La Vanguardia, no recuerdo bine, decía el otro día “Era joven y en el fondo estaba de acuerdo” !

Hay
una parte de voluntad que es tremendamente decisiva, pero creo que el azar y la
necesidad pesan casi el 90%.

Lo de
Almansa … También Almansa
es víctima de su circunstancia: victorias no se celebran todos los días. Normal
pues que celebren su fiesta, que en ese caso corresponde a una victoria ajena. Me
inclino a pensar que habrá muy pocos
almanseños que proyecten su
celebración al
“socarramiento” de Xàtiva en
1707, a los Yaltas de Utrech 1713 y Ratstad 1714 (en los que ya vendieron la piel
de Catalunya antes de haberla cazado y,
todos, ingleses y autríacos, nos traicionaron vilmente con secretismo,
nocturnidad y alevosía) y a la derrota
final de Catalunya, aquel infausto 11 .S. 1714… Seguro que se limitan a celebrar una gresca, ¿no?

Juego
a veces a utilizar la tan trillada frase de "Quan el mal ve d’Almansa … " substituyendo Almansa por
Francia o por cualquier otro concepto ;-) como sinónimo de desatre total…precursor de males aún peores
:-) . Culturilla inocua, pero alguno la llaman "memoria histórica" y actuan en consecuencia, en función de lo que deducen o interpretan…

Si tu
calle es rue de Seine, algún día de algún año, no sé si el 2007 voy a ir a París, pasaré a ver si estás. Te felicito por la elección y la
suerte que tienes de poder vivir ahí, supongo que eso te hace el “exilio” harto más llevadero ;-).

Tengo
una pareja amiga … él vive y trabaja a caballo de París, Montpellier y
Barcelona.

Hoy todo
acaba siendo un barrio grande de una urbe grandota. Eso sí, hace falta un pastón para desplazarse de un
lado para otro. Cabe pensar que si eso
es así es por méritos varios, porque en ningún lugar regalan nada,
¿verdad?

Me he
acordado de Prévert. He ido a Google que me ha dado el poema Rue
de Seine dit par Reggiani
(seguro que yo tienes más que
aprendido, pero …) … tómalo como un regalito …!

rue de Seine1

rue de Seine 2

rue de Seine3

Bueno,
lo de la Maison de la Catalogne tiene
arreglo… cuando acaben la obras (de ampliación serán, ¿no? ;-)). Seguro que el año que viene
estará abierta y celebrando Diada por todo lo alto.

La
librería Pam de Nas … si estaba cerradada debe de ser porque los dueños
estaban en Barcelona, celebrando Diada y Estatut.

Lo de
las “turbas secesionistas” en el bulevar Saint Germain … no viste a nadie
porque estaban todos en Barcelona. Eso sí, ni hordas ni turbas! Pacíficos ciudadanos! … Por aquello de la importancia del matiz:
"secesionistas" … tiene a mi parecer una connotación algo negativa. Dudo que los independentistas se sientan secesionistas o segregacionistas… Hablan de secesionismo los que se oponen a perder una parte de "su" todo. Los independentistas sólo quieren "lo suyo". Nada fácil el tema … Cuestión de matices.

Leí en
El Punt de ayer que según la Guardia Urbana eran unos 6.000, y 20.000
según fuentes de ERC. El Avui hablaba de 10.000. Pongamos pues unos 12.000 ?

Pero
todos sabemos que en política, como en tantas otras cosas, la unidad de medida no el el número entero sino los
newtons y los kilopondios de emoción y fueza …

Por lo
que dices, veo que se impone pedir a
nuestra Generalitat que vaya pensando en una
Conselleria d’Afers Estrangers
o/y en montar un “Consulat Embaixadoral” o
“Embaixada Consular” en París
donde los ciudadanos catalanes puedan celebrar la Diada Nacional, cada 11S.

Acabo
con dos cosas: una trivial, la otra, importante.
No soy de Girona. Girona es sólo mi apellido. Mi abuelo era de St. Sadurní
d’Anoia, en Barcelona y mis padres también. Me haces pensar que debería de
indagar un poco en mi árbol genealógico-geográfico. Ya te contaré.

Lo
importante: Me parece un gran detalle
por tu parte lo que escribes sobre tu familia:

“El
azar y la vida laberíntica de las familias murcianas pobres, condenadas al
destierro, quieren que mis padres estén enterrados en Almansa (Albacete).”

Bueno,
confidencia por confidencia … Cuando se tercia, no me importa sacar a relucir que yo también vengo de una de
familia humilde, trabajadora y honrada. Y saco de ese hecho mucho orgullo y,
probablemente, también mis opciones políticas de toda una vida.
Por
eso también, el 11 de Septiembre lo tengo asociado desde el 73, y no me olvido nunca, a la muerte de Salvador Allende a manos de fascistas
asesinos
que, para burla y escarnio de la democracia , todavía andan sueltos, impunes.

Visto
el éxito, intentaré seguir “provocando” todo lo que pueda, y siempre que pueda.

Con gente de tanta categoría intelectual como tú, sale a cuenta, JPQ! Cúidate.

___________

Cues :

11 S segons Manuel Castells

[@more@]

Comentaris tancats a 11S 2006

Covards i racistes? Vols dir, noi?

Gràcies
per la referència del llibre de Jordi Coca Sorres blanques, Antoni, de Quaderns!

sorres blanques

D’entrada, llegint la nota que publica Vilaweb, crec que m’interessarà llegir aquest llibre tant des del punt de vista de la
història que retrata com del punt de vista tècnic. Com a mínim m’ho
apunto. Jordi Coca… excel·lent a
l’escrit. Si ho diu el Llibreter gairebé podem dir que va a missa …

Passem
a l’oral i a les actituds valors i normes : Aquí la cosa no va fina. Molt malament: aquesta opinió sobre "els
catalans"
la trobo falsa i ridícula, masoquista i
estèril. Inacceptable!

Després
d’haver llegit una mica H. Paul Grice s’entén millor que
darrera el que ens diuen cal que entenguem també què ens volen dir el qui ens
parlen … altrament no hi ha comunicació possible… però ni així no puc estar
massa d’acord amb el que dius, Jordi Coca, quan generalitzes barbaritats.

¿On
són les proves que permeten de
susbstituir ara el vell estereotip del català "avariciós i
tacanyo" – que sempre ens havien encolomat els desgraciats- per la del català "covard i racista"?
Eh ? On són les proves?

No, mira,
NO ! A tot arreu hi ha de tot, com a
tot arreu. Em sembla molt poc intel·ligent
fer generalitzacions absurdes i
gratuites d’aquesta calanya. T’has
guanyant un punt negatiu, Jordi Coca. Queda apuntat ! Tens tot el trimestre per
endavant, però si seguixes així i no millores… t’haurem de suspendre ;-!
[@more@]

2 Comments

Melosa perversió d’IKEA

Clicant sobre Quaderns,
he llegit el post "Jo també vull un estat propi"
i el frec a frec entre l’Antoni i el Toni.
Havia llegit a Entrellum, però no sabia que sortís com a resposta a
Quaderns.

Abans de posar-m’hi, vull deixar constància d’un handicap
"esbiaixador" que arrossego des de fa unes setmanes, concretament des
que vaig llegir "Viaje a la felicidad" de l’Eduardo
Punset.
Suposo que la malatia ja se’m passarà, mica en mica,
però porto unes setmanes en què tot m’ho miro des d’aquesta perspectiva
que m’ha trastocat una mica els punts de vista.

Jordi, vols dirs ?

El futbol que fins fa poc em semblava gairebé execrable perquè
ocupa billions d’hores de la gent arreu del món , hores que podrien
invertir en "coses més útils" -pensava jo- , ara m’ho miro
com un bé immens, una teràpia de masses, -opi? i si fos opi,
què?-
font de felicitat
de masses… benedició dels déus ….
i com que la felicitat
és tan escassa i fugissera, qualsevol cosa val, fins i tot el futbol.

Toni, amic, aquest llibre llegeix-te’l o rellegeix-te’l i veuràs
com encara canviaràs de parer. Tonaràs a apreciar i
estimar i tot els sentiments. Empatitzaràs per un tub i quan llegeixis
això del "Jo també" diràs el teu … "Sí noi, sí,
sigues feliç somiant, desgraciadet " però ho diràs sense gens
ni gota de mala llet i sense cap sospir d’acritud, ho diràs …
convençut, melosament i carinyosa …

E. Punset ens recorda que la Felicitat és el camí cap a una fita; el desig durable
d’una cosa; el somni permanent, el "narinant,
narinant"… molt més que la fita en sí. No cal que t’ho dibuxi!

Toni, ho sento, la lluna en aquest cas són les propostes que fa
l’Antoni, el dit és el títol del seu post i el el pensament wishful
thinking de tot de gent -acostumen a ser joves de primera o segona
volada – que s’ho creu de veritat això de poder tenir un Estat propi, i
no només haver de somniar-hi…. Mirem la lluna i no el dit!

El que més m’interessa del post de
Quaderns, de l’Antoni, és que aporta idees i propostes concretes. I
a mí, això m’excita. Després ja em vaig calmant, asserenant, a mida que
veiem que això no pot ser, allò altre tampoc i allò de més
enllà encara menys. Però cal que tothom aporti idees fresques, projectes
i matisos. Només així es pot avançar, o creure que podem avançar.

De manera, Antoni, que allà on
et presentessis jo et votaria.
T’aceptaria
com a gestor de la "Res Publica" i de la polis de casa nostra.

SÍ , SÍ i SÍ í a gairebé tot el que proposes:

Res de tanta propaganda orwellianoinstitucional a tots els nivells
inclós el local …

Sí, res de campanyes de propaganda sobre la lectura i anar
directament al gra: biblioteques i tallers.

Prou de llistes tancades!

Sí a la reducció de mandats i a l’auditorització de la gestió
econòmica dels càrrecs púiblics amb dret a tocar molts calers públics.

Però això, noi, és molt surrealista i revolucionari i no t’ho deixaran
fer MAI !
Mai! Ni en un
estat gran, ni en un estat petit.
Tampoc t’ho deixarien fer
ni Cuba ni al Vaticà. No som tan tontos" et dirien!

Això sí, tens tens dret a desitjar, a somiar. Si et fa feliç, t’ho has
de creure, ho has de dir i hi has
de lluitar per mirar d’aconseguir-ho.
L’únic important és la felicitat,
sentir-te feliç. Comença provant-ho localment i ja veurem si
després te’n surts "globalment".
D’entrada, mira bé qui votes al novembre: CIU i PP et
«matarien la il·lusió"
uns quants anys llum més lluny del que ja està ara. Els altres et diran que
l’estat que somies ja el tens.
Més
autonòmic que mai…ets el rei
de la república independent de casa teva. Que …què mes vols?


El d’Ikea (a sou d’alguna potència
estangera ;-) han trobat la manera
d’intervenir subliminalment i perversa en la campanya electoral amb aquest
eslògan políticocomercial ideal per a fer feliç tothom, tot ridiculitzant de manera “light” els
independentistes i els independentismes.
He constatat que aquesta campanya políticopublicitària contribueixen a eliminar
estrés, frustració i agressivitat als uns mentre que fa aparèìxer un ampli
somrís als llavis de la gent de dretes de sempre, que somien, ells també, en
llur felicitat: recuperar el poder.

[@more@]

2 Comments

Avui em limito a fer dietari … ;-)

Avui estic una mica més cansat del compte i em toca anar a dormir aviat per demà poder llevar-me d’horeta i tornar a fer la volta amb bici cap a la Masia Cabanyes i els horts de la zona d’allà dalt, aprofitant les darreres hores d’horari semiflexible que em queden.
Avui ho he fet i m’han vingut ganes d’anar a trobar l’amo de l’hort i preguntat-li què s’ha de fer per anar a collir una caixa de tomàquets d’aquells i assegurar-me així que no venen d’un hivernacle almeriensis on es fan grossos ves a saber com.

Però al llit me n’hi aniré frustrat per no tenir temps d’escriure un munt de coses que tinc al cap i que hauré de deixar pendents …
Tomorrow is another day …Tinc pendent escriure sobre la Felicitat, excitat pel llibre d’en Punset; pendent d’escriure sobre la immigració ; pendent d’escriure un post o missatge al Toni d’ Entrellum i felicitar-li tot de coses que li he llegit. Estàs finíssim, Toni. He apreciat molt especialment TI1 i TI2 i la crònica viatgera … a tu tot et prova … paio, l’estiu , la tardor, la primavera i l’hivern; pendent de preparar un concurs de ràdio; pendent d’escriure uns quants missatges ..I llavors tota la feina que cal fer …. Mare de déu del rosari!
No me’n surto de no viure estressat ja només en recomençar … Maleïda rentrée! ;-)

He escrit un comentari a ca la Montse; he esborrat tot d’spams; via una llista de distribució, he rebut un enllaç cap el bloc del Félix de Azúa i el que ha escrit avui i que m’enviaven com a interessant m’a deixat completament fred. Interès nul per a mi …
En canvi, no sé què he clicat que m’ha dut al web de l’Avenç-Els Marges. I allà sí, hi he llegit una coseta que m’apunto i aporto aquí. Interessant. Ja ho analitzarem un altre dia (potser) …

Els Marges Nº 79 .

Primavera de 2006. Editorial.
Didacticopedagogicopropedeuticodocent (?)

"Una classe no es fa –segons caldria dir des del purisme idiomàtic. Tampoc no és dóna –en la formulació embastardida pròpia del català del barco. Ni menys encara s’imparteix –com figura que cal dir en llengua culta. No. Una classe s’interpreta.

(…)

La comesa no és fàcil. Ja que si bé és ben cert, segons afirma George Steiner, que «rere un professor eficaç i carismàtic s’amaga un actor, un practicant més o menys expert de la locució i el gest», no resulta gaire menys evident de convenir, tot partint de la pròpia experiència empírica com a discent primer i com a docent després, que abunden entre el gremi dels professionals de l’ensenyament, en especial dins l’àmbit universitari, els extrems més contraposats en l’eix adés esbossat.

(…) i segueix

El subratllat al text de més amunt és meu. Rretrata una certa realitat que em fa somriure em convida a passar revista a tot de professors que vaig tenir i a un grup de col·legues actuals.
Pel que a mi fa … de jove vaig ser actoret i el teatre sempre l’he tingut mitificat tot i no ser-ne un gran consumidor. Sempre em proposo anar-ho seguint tot, llegint la cartellera, però el cert és que no ho faig gaire sovint.
Sí, jo puc dir ben fort que em sento un professor-actor. El que ja no sé és si resulto efiçar i carismàtic … M’agradaria pensar que sí … però això ho decideixen els altres i, generalment, t’acostumen a donar la resposta quan tu ja no hi ets! … De manera que no cal capficar-nos-hi gaire ;-(

… Avui em limito a fer "diari", dietari. Ja sabem que no tot pot ser orenga ! ;-)

[@more@]

3 Comments

Fidelitats literàries i infidelitats polítiques

Amb dos dies em vaig acabar de llegir Acide sulfurique,
l’Amélie Nothomb 2005 que, per alguna raó que no recordo, havia començat i no
l’havia tornar a obrir. Va ser fa pocs dies quan, puntuals com un clau, els de
la FNAC em van enviar un missatge anunciant les novetats literàries de la
rentrée. Unes 680 i escaig noves novel·les: aquesta és la collita del
2006. Una de les obres era,
evidentment, la novel·la annual d’Amélie Nothomb, que aquesta vegada té per
títol Journal
d’Hirondelle.

Journal d'hirondelle Amélie Nothomb

Tinc molt present l’entrevista que li va fer
Jean-Pierre Hourtin de la RTBF belga fa dos any, a l’ocasió de la presentació
de Biographie de la faim.
Amélie explicava que això de treure un llibre cada any a finals
d’agost era per a ella un principi d’organització vital i va afegir que de fet tenia
més de 48 llibres al calaix … J.-P. Hourtin li va preguntar llavors si en el
cas hipotètic de la seva mort, hi havia alguna possibilitat que durant
cinquanta anys hi hagués, cada setembre, un nou llibre signat Amélie Nothomb.

Amélie va contestar que ja havia pres mesures notariotestamentals
perquè aquesta hipotètica catàstrofe no es produís de cap manera. Però va
quedar clar que de material publicable en tenia i en té un gabadal. Vaig pensar
que aquella declaració produiria llàgrimes als incondicionals i sospirs de
tranquilitat als detractots, que també són munió.

Per això jo em vaig
preguntar si aquest any me’l compraria i me’l llegiria o no… I immediatament
vaig recordar que encara m’havia d’acabar l’
Acide sulfurique. del 2005. Aquesta paròdia dels programes
“Gran Hermano”, Loft Strory a França, portat al límit més extrem.

A mí m’ha
interessat més la part “técnica” que no pas el contingut. Com diuen algunes crítiques d’altres
lectors, li falta alguna cosa que hauria pogut convertir el llibre en una gran
obra, però que tal com l’ha deixat un regust de decepció. El fet és que
continua sent un autor conrovertit, que aixeca passions fins al punt que la
gent ja espera la propera obra amb expectació.

Des que em va
arribar l’informació de la sortida del nou llibre a les llibreries fins ara,
s’han anat acumulant testimonis de lectors que avisen que enguany no només no
és res de l’altre món, sinó que és una novel·la “bâclée”: feta de pressa i malament, sense cura,
superficial, i tot d¡adjectius negatius que aplicats a una obra, són sinònim de
merdeta o merdassa.

De fet, típic amb
AN, hi ha
una barreja d’opinions a favor i en contra però les decepcions
superen
qualitativament els entusiasmes.

En aquest context
em pregunto si és prou assenyat seguir el consell que ens assegura que “més val boig conegut que savi per
conèixer”.

Jo no ho tinc
clar del tot. M’he de replantejar doncs la fidelitat a l’Amélie …

I més, ara, enmig
d’aquesta atmosfera preelectoral en què tots els líders polítics ens conviden a
practicar la infidelitat política… Vine amb mi i tots piquen l’ullet. ;-)

CIU, per boca de Mas, a dalt d’una tribuna,
temptant tots els socialistes decebuts a fer el salt a llur Fidelitat i anar a
viure amb ell a la casa comuna; després
vaig escoltar Carod proposant
exactament el mateix, a peu de carrer. També en Saura va verbalitzar una cosa
semblant envoltat de tota la plana major. Visca les cases comunes! Si s’hi afegís el Piquer i parlés de la casa comuna del PP… ja fóra
d’infart de riure!

Tornant a
l’assumpte que ens ocupava… llegir o deixar córrer el
Journal
d’Hirondelle
Fidelitats
literàries en època d’infidelitats polítiques?

A partir de
segons quina edat hom no es pot permetre de perdre temps ni il·lusió en cap
llibre que no estigui mitjanament garantit. Em sembla doncs que m’ho jugaré a
parells i senars, mà dreta contra mà esquerra, i, si cal, faré una mica de
trampa. ;-)

[@more@]

3 Comments

La sorpresa és … “Oleaje”, de Bebo Valdés

Benvolgut Joan,

Aquest post és per a tu. Hi ha la musiqueta que et regalo pel teu Sant Joan 2006 amb una llarguíssima capvuitada… involuntària, forçada, com saps, per exigències del del guió i d’altres males herbes…

La trobaràs empaquetada dins d’un CD anomenat Bebo, que encara tinc embolicat, amb dedicatòria feta de fa dies, i que obriràs dilluns…

Vaig escoltar una entrevista que li feien a la ràdio i  així és com em vaig assabentar que existia un dels grans pianistes cubans vius i autoexiliats a Suècia des del 1963 :

G1     G2   (De Cuba i de Fidel en parlarem un altre dia…)

Per il·lustrar el seu saber pianístic, a l’entrevista, van triar una peça que em va seduir de seguida. Em vaig prometre que la buscaria i no pararia fins trobar-la, i que te’n regalaria una còpia perquè tu també en disfrutessis…

No em va ser fàcil trobar-lo, perquè no és cap hit del 2006, sinó un de fa exactament
dotze anys. Però he vist que és una peça ja “clàssica” del Bebo, que desconeixia totalment, com tota la resta. Mai no és tard, ja ho diuen …  
Es diu Oleaje i,  curiosament, només dura un minut i cinquanta nou segons: és la més curta de totes les peces de tots els seus àlbums!
Però fa bona la dita de “lo bo, si breu, doblement bo”. La “solució” és prémer el botó “repeat” i , quan acabi de sonar, tornar a repetir la jugada, que és també una manera d’allargar el plaer tornant a escoltar el so de les onades …
Amb quatre passades ja te la faràs teva per sempre,  i mai més no l’oblidaràs…

Posant-ho aquí al blog, la cosa perd tota la intimitat, -espero que m’ho perdonis!- però així fem extensiva la dedicatoria als lectors del Dipofilo –una dotzena de happy fews que em llegeixen amb bons ulls- que la vulguin escoltar … clicant aquí.

Aquesta és la versió de Bebo rides again, àlbum del 1994… que fins i tot té una història bonica: Es veu que en Bebo ho va composar en pocs dies per fer un favor al seu amic Paquito D’Rivera …
Aquesta gravació Oleaje que he penjada sona una mica escardallot … perquè està potinejada amb l’Audacity després d’haver-ho gravat amb el Replay Radio, per culpa del maleït Exact Audio Copy que no m’ho deixava passar a mp3 de cap manera…Misèries del software i de lesmeves limitacions en knowhow tecnològic. Però com que el que importa és
l’ivresa … deixarem la qualitat òptima per a la versió del CD Bebo,

El disc inclou aquest text descriptiu:

Cuando tantas cosas están desapareciendo,
yo me aparezco con esto. Este disco expresa
la nostalgia de cosas, gentes y lugares que ya
no existen, de las personas que amé, de un
mundo que se va o ya se ha ido”
Bebo Valdés.

Suposo que ens ho hauríem de creure, però la veritat és que Oleaje no em sembla
música de cap món que desaparegui, sinó música descriptiva, atemporal i eterna com
les onades de la mar. Ja em diràs si hi estàs d’acord i què hi escoltes tu …

Espero que melodia i post siguin un regal del teu gust i que els afegim a la llista dels grans moments d’amistat compartida.

Sani

[@more@]

Posted in Músiques | Tagged , , | 2 Comments

La “maledicció” de Calvino

A La Vanguardia
del dijous 31 d’agost, Joana Bonet

Mi vida es mía  de Joana Bonet

bonet.joana@gmail.com — escriu un article-blog titolat “Lagarto,
lagarto” on ens explica que anota una
última cita de Calvino (sense dir-nos d’on la treu …prova de tenir molta
pressa o de patir d’empatia deficient )
que a mi em sona a maledicció profètica … Jutgeu vosaltres mateixos si exagero gaire …

“El mundo
está lleno de gente que quiere escribir , y tal vez incluso escribe, y tal vez
incluso publica, pero son cosas hechas sólo a fuerza de voluntad, y no quedará
nada de ellas” [Italo Calvino]
LV dijous 31/08/2006, pg. 20, “Lagarto lagarto”, Joana Bonet

Curiosament,
la Joana no en fa cop comentari , es conforma amb un “Pues eso.” ! Potser s’ho creu, potser s’hi resigna, …
Potser
queda bé donar la raó als “grossos”,
s’empatollin el que s’empatollin, sense entrar en detalls ni en matisos, pero a
mi em fa saltar el cul de la cadira :
Increíble! Això va en contra de totes les lliçons que hem anat aprenent
i dels principis dels que ens hem anat convencent.

Hem
après justament tot el contrari, que el que cal és força de voluntat, treball,
constància, coherència i conseqüència … la genialitat vindrà mica en mica …
amb l’esforç. O no. Però ni que no vingués, que és el més probable, això no
fora argument per dir que de la nostra feina, currada, no en quedarà res.
Perquè de fet, de literatura n’hi ha de moltes menes, les biblioteques n’estan
plenes, i Xarxa també. Massa que tot
perdura, fins i tot allò més infumable que hauria de desaparèixer!

Com
pot ser doncs que vingui en Calvino, i
sense posar cap prova sobre la taula, amb una frase mortífera ens prometi la
nostra desaparició pura i simple? … Que potser suggereixes que només en
quedarien exclosos els “quatre”
genis habituals?
No,
mira, jo no en sóc cap de geni i em
temo que ja he fet tard per aconseguir-ho, però no penso acceptar sense més ni
més que em condemnin al no res sense demostrar-m’ho.

Escriuré
a la Joana i miraré que ens digui d’on ho
ha tret i en quin context ho escriu
en Calvino. Dubto molt que l’home em convenci,
però li donaré una oportunitat….

Ja
estic veient, amic Italo, que m’hauré d’enfrontar de valent amb tu i que hauré de portar-te
la contrària en aquest afer de profètica maledicció:

“Tot el que hagi estat pensat, escrit i editat a cops de força de
voluntat ja té molt de mèrit i, en l’època digital, és, serà i perdurarà. No
feu cas d’en Calvino!“ (Sani Girona)

Boutade
per boutade, noi, … ja veurem qui tindrà raó. Al temps!

_________________

Annex 1

La Joana ha tingut l’amabilitat de contestar al meu mel i em diu això. Segur que interessarà a més d’una persona. O això espero.

"Hola Sani,
Et passo les dades que em demanes. Es tracta d´una resposta a un
candidat a publicar, dins de les seves tasques com editor, recollida a
"Los libros de los otros. Correspondencia (1947-1981)" Barcelona,
Tusquets, 1994. En el llibre es reuneixen 300 cartes de les quasi 5000
que va escriure a col.laboradors, escriptors que enviaven manuscrits,
crítics i també amics, al llarg dels quaranta anys que va treballar
con editor a Einaudi. Espero que et sigui útil. Gràcies pel teu
comentari i molta sort. Cordialment.

Joana"

Gràcies mil, Joana. T’anirem seguint la pista. Promès. Bises.

____________

[@more@]

2 Comments

Plaers d’estiu …

Una de
les coses agradables que m’han passat durant aquestes vacances d’estiu ha
sigut descobrir el llibre d’Olga Lucas

El
tiempo no lo cura todo.
+ G1 G2

Va ser
baixant de Reinosa cap a Santander, per la ràdio, no recordo quina emissora, li
feien una entevista. La presentadora i un company que s’havia llegit el llibre.
Són tres contes o novel·les curtes que conformen el llibre. El “joc” consistia en què el company de la
presentadora llegia unes frases extretes de cada un dels tres contes i l’autora
les havia de comentar.

La
barreja de l’encert de les frases triades i del to i la cotundència dels
comentaris de l’autora em va decidir a apuntar-me mentalment aquell títol i el
nom d’aquella dona per llegir l’obra tan aviat com es presentés l’ocasió.

Un dia
després, mentre esperavem que es fes l’hora d’entrar als cinemes de Santander:
Sala 2, 19h30, fila tres, 5,50€ per
veure Pirates del Carib: el cofre del home mort, vaig
tenir temps d’entrar al Corte Inglés i vaig fer-me un doble regal. Els
tres DVDs de L’espia perfecte

de Jonh le Carré versionat per la BBC i el llibre d’Olga Lucas.

Un espia perfecte

Per
allò que una cosa porta a l’altra, quatre cops de Google ens han dut ara a assabentar-nos que el José
Luis Sampedro
que li epiloga el llibre, és el seu marit i ella és la seva
dona
.

Olga Lucas i José Luis Sampedro

“Somos
personas muy diferentes, pero hay tal afinidad en lo más profundo, en las
actitudes… Es como la unión de dos raíces que no vienen de la misma semilla”,
dice él. Se conocieron en un balneario, y así de plácida y feliz es su
relación. Para José Luis Sampedro (Barcelona, 1917), novelista, ensayista,
dramaturgo, académico, catedrático jubilado de Estructura Económica, ha sido
una suerte inesperada encontrar a Olga Lucas (Toulouse, 1947), traductora y poeta,
convencida de que ayudarle a seguir es su mayor aportación a la Literatura. Sus
vidas son aún más literarias que cualquier ficción que pudieran imaginar. “No
se ve, pero estamos fastidiados”, dice él. “Así que juntos lo llevamos mejor,
estupendamente”. “No sabré qué hacer el día que le pase algo”, confiesa ella.

Llegint
l’epílog, hom pregunta com és que hi ha pròlegs a les novel·les. Són epílogs el
que cal, per respecte al lector i a l’obra. Allà és on se’ns explica que
l’autora és filla d’exiliats de la guerra civil, i que nascuda a Toulouse el
1947, va anar a parar a Txecoslovàquia i a Hongria i d’aquí que les seves
llengües siguin el castellà matern però també el francès, el txec i l’hongarès
i que domini aquestes llengües fins a poder fer traducció a nivell literari …

Sampedro
repassa després els tres contes i en dona la seva particular visió, que em
sembla perfectament acurada i equlibrada.

Buscant
a Internet apareixen repetides aquestes característiques personals que la
descriuen com a nena superdotada des de petita. Però escoltant la seva intervenció a la ràdio, llegint el seu
llibre i veient la seva trajectòria al costat de Sampedro, es transforma en una
dona que enamora i es fa apreciar.

Fa
il·lusió saber que forma part d’una d’aquelles parelles estadísticament
improbables en què els dos s’estimen, s’entenen, comparteixen plenament
aficions i feina, els dos són tan idèntics que fins i tot ambdós comparteixen
la característica d’estar físicament força fotudets encara que, per fora, no ho
no ho sembli gens ni mica. A més els dos donen i cultiven una imatge
extremadament senzilla i planera mentre que aflora sola la seva realitat de
persones profundament intel·ligents i brillants, creatives. Merles blanques
gairebé impossibles de trobar però que, per sort nostra, existeixen. Venen
ganes de desitjar-los que els déus els hi concedeixein una molt llarga vida i
tota la salut possible que allargui al màxim la seva felicitat.

Dels
tres contes de l’Olga, rodons i perfectes, el darrer és el més potent des del
punt de vista emotiu, i endevino que serà un clàssic a tenir en compte no només
literàriament sinó a donar a llegir a les dones i els homes de vàries
generacions que arribats a una edat perden la parella. Exemple epitòmic de la lluista per la recuperació de la pròpia identitat, pot ser un bon referent i una bona teràpia
per a tot un munt de persones amb problemes personals semblants.

La
força de la Dona en comparació amb la bona voluntat de l’Home hi apareix
retratatda cruament i irònica. Elena fins i tot aconsegueix fer una gran sessió
de teràpia al bon psiquiatra que la volia ajudar però que només ho aconsegueix
indirectament, “malgré lui”.

La nota
que li deixa l’endemà de la nit d’amor, amb les instruccions a seguir per a
gestionar les properes hores, quan es produexi el reencontre del psiquiatre amb
la seva dona, és d’una força admirable, i és l’equivalent de la perfecció de la
carta que va escriure per al seu marit ja mort com a autoteràpia i ejercici de
superació del dol, que és tot un tractat de psicologia, i d’una qualitat
literària excepcional.

He
acabat de llegir aquest llibre, i més concretament el tercer conte, Con el
mar de frent,
al mateix temps que
mirava sorprès i emocionat els set episodis de l’Espia perfecte.

He
recordat el que vaig escriure sobre el llibre de Le Carré i ho he comparat amb les
sensacions que m’ha produit ara veure la versió cinematogràfica de l’obra de Le
Carré. M’he recreat en la psicologia del personatge, i he apreciat la perfecció
amb la que han aconseguit reproduir el seu caràcter i les seves relacions amb
son pare Rick, amb la seva dona i amb l’Axel-Poppy. Sé que m’ho remiraré i m’ho rellegiré més d’una vegada.

La meva
ha estat així una experiència també molt especial. Una autèntica maror de
psicologies, sentiments i emocions superposades i contrastades, exemplificades
en situacions humanes molt diverses però que conformaven tanmateix un sol
paquet. Ha sigut un bany intens d’emocions i sentiments que via lletra i via
imatge m’han penetrat fins al moll dels ossos.

Gràcies Olga, gràcies BBC,
per la dosi de felicitat que m’heu proporcionat aquest estiu del 2006. Sé que
no ho oblidaré mentre visqui.
[@more@]

3 Comments

Retorn sisífic

Unes
de les mil i una grandeses de les vacances és el fet de poder deixar el
cervell una mica verge per aconseguir
que el desvirguin nous paisatges, noves coneixences, noves descobertes, noves
aventures, noves emocions…

Aquest
estiu he omplert el dipòsit vàries vegades. I una
des les petites grans coses amb les que m’he trobat, és la lectura al Le
Monde
que France
Culture consagrava del 14 al 18 d’agost
, una sèrie de cinc episodis de 3
hores cada un, a l’obra d’Albert Camus.

Camus

Cada
dia, un, dos o tres convidats de pes pesat, especialistes en l’obra de Camus
repassen una obra, puntejant les seves reflexions amb lectures d’extractes de
l’obra, i situant-la en relació a d’altres obres, d’altres filòsofs, etc…

L’han
penjada a Internet en format “real
àudio” perquè hi puguem accedir si no ho podem escoltar en directe. Això és una
de les grans meravelles d’Internet. Ho han acabat podcastant d’una manera rara,
perquè no he aconseguit penjar-ho a Itunes, però bé ja tinc recursos per a
resoldre aquestes petites misèries tècniques. Real Ràdio em permet de gravar-ho
en format mp3.

Es
aquí :

lundi
14 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (1/5)

mardi
15 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (2/5)

mercredi
16 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (3/5)

jeudi
17 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (4/5)

vendredi
18 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (5/5)

Després
d’haver empatitzat amb el dolor i la tragèdia a Galícia i a Orient Mitjà,
escoltar que cal imaginar un Sísif feliç… conforta. En front de qualsevol
mena de nihilisme la consigna que el que cal és tornar a començar i fer-ho amb
el somriure als llavis és la millor consigna possible.

A un
nivell banal diria que els decebuts dels Rollings Stones, des de Valladolid a
El Ejido, que són centenars de milers a totes les Espanyes, tenen una una bona
oportunitat de fer un canvi de referents culturovitals.

A un
nivell més seriós, el de la realitat econòmica i política del que està passant
en els diferents barris del nostre poblet global … està vist que caldrà
replantar la Galícia arrasada i caldrà reconstruir el Líban que l’exèrcit
d’Israel ha reduit a pols calcinant-lo a base de bombes de destrucció massiva. I el greu que em sap dir-ho, perquè no amago la meva simpatia pel poble israelià!

Cal
tornar de vacances i saber tornar a posar-se a treballar amb il·lusió,
revoltadament però serena, saber viure i conviure amb l’absurd, la injustícia, la maldat, la por i la mort que ens
envolten.

Sí.
Albert Camus, vida i obra, és un dels referents sempre globalment vàlids i
útils, tant per a les nostres ja velles generacions com per als joves
jovenívols d’avui i demà, i el seu
“El mite de Sísif” una de
les icones que pagaria la pena mitificar al costat de la de tots els revoltats
intel·ligents –no m’atreveixo a escriure revolucionaris– que hi ha hagut i que el món necessita
sempre que hi hagi per seguir avançant en la bona direcció.

[@more@]

1 Comment

Coherència i conseqüència

En
comptes d’estar escrivint això hauria d’estar tancant maletes i bosses per
marxar de vacances, però m’havia de prendre la meva dosi d’escriptura, aquest matí.
Sobre tot, perquè a l’Avui,
l’editorial d’avui
exigeix al govern català “ser conseqüents” amb el
que prediquen sobre la “tolerància zero”. I el tema és tan sucós que no podia
estar de dir-hi la meva.

Retreuen
els de l’Avui que el govern de la Generalitat no hagi aplicat una política de
tolerància zero amb els “okupes” de Gràcia, amb els lladres organitzats en
bandes i ara, amb els treballadors d’Ibèria en vaga que van paralitzar
l’aeroport i malbaratar les vacances de molta gent …

Això,
escrit en un blog qualsevol, potser hagués passat desapercebut, però escrit al
“blog” de l’Avui, i escrit sota l’etiqueta d’un editorial, pren una
dimensió trascendent.

Senyors
meus de l’Avui, gràcies pel vostre editorial d’avui dimecres 2 d’agost del
2006. Gràcies per reclamar consequència i coherència sempre i en tot lloc a
l’autoritat competent.

A
mi, el que llegia de seguida m’ha fet pensar en el que he anat pensat des de fa
ja molt de temps (deu ser que em faig vell ?): que només una bona dosi de
“Por al càstig” mantén l’Ordre en tots els àmbits de la vida. Un Ordre
just i del tot necessari per a poder sobreviure en pau en societats
complexes com les nostres.

Ara
tothom sembla redescobrir les virtuds d’aquesta obvietat, veient que la
implantació del carnet per punts està salvant un munt de vides humanes cada
setmana, de la mateixa manera que va passar a França recentment.

Polítics,
filòsofs, pensadors, columnistes i articlers, periodistes, sociòlegs i
elucubradors de qualsevol mena i tendència:

Tothom
va reclamant més mà dura contra tot per a poder seguir vivint en pau, i tothom
sembla respirar fondo quan veu que l’ordre i el concert aporten felicitat
i vida.

Quines
lliçons en podem treure de tot això per aplicar-les a la millora de la vida
diària?

Només
cal preguntar-nos quan tardaran les autoritats competents –animals polítics en
campanya preelectoral o postelectoral, us ho preguntem a vosaltres!
– a implementar mesures similars per al món de la construcció on
moren massa treballadors massa sovint; en el control del gasto de les
obres públiques dels governs municipals; als casos de semidelinquència als
instituts d’ensenyament secundari per salvar la integritat moral i física
dels professors.
Sí i també als “okupes” urbans que
semblen gaudir d’una impunitat gairebé total. A tots ens cauen bé aquests nois i noies que ens recorden la nostra primera joventut, però la vida no és això. No és això, Okupes, no és això … :-)

Quin
grau de tolerància zero esteu disposats a aplicar? Cal
que siguin els governs d’esquerres els qui apliquin aquestes polítiques d’ordre
i conceret i de mà dura quan calgui i allà on calgui, i evitar que les dretes
de sempre utilitzin l’argument de “posar ordre al caos” per fer-se amb el
poder i poder llavors aplicar polítiques de corrupció de guant blanc i
aconseguir milers de milions d’euros amb estafes i males arts de tota
mena en les quals són mestres experts, com van fer a Marbella, com van fer pels
voltants de València i fan allà on poden, sempre que poden.

Senyors
meus de l’Avui, gràcies pel vostre editorial d’avui dimecres 2 d’agost del
2006. Gràcies per reclamar consequència i coherència sempre i en tot lloc. No
està malament com a declaració de bones intencions. Llàstima que per molt Avui
que us digueu, la vostra plegària es quedi tan curta com els nostres desigs:
mera plegària.

Si
estés a les meves mans, us donaria el poder de poder aplicar-ho.
Seguiu
resant. Ara s’acosten eleccions i potser algú prometrà alguna cosa.

Això em fa pensar que per ser coherent i conseqüent de veritat … jo
hauria de votar, -i com jo, tothom,- aquells que van prometre redactar i
aplicar una llei anticorrupció. Bones vacances.
[@more@]

Comentaris tancats a Coherència i conseqüència

Maquillatge políticocarnavalesc

bloc.cat

Fa
dies que els partits preparen les seves estratègies de cara a les eleccions.

Deixant
de banda el PP, que ja fa temps que s’ha autoexclòs de tot, excepte de la
cobdícia del poder, els demés partits intenten
presentar a l’electorat el perfil que més vots pugui arabassar.

Com
que en política tot s’hi val, trampes, trabetes, desqualificacions i insults
formen part del maquillatge carnavalesc per a la gran festa del primer de
novembre.

Ja fa
unes quantes elecccions que em reservo el vot fins l’últim moment i que actuo
per impulsos dins d’un marge estret de consciència.

Improbable
que voti CiU a no ser que en Mas juri solemnement que no partarà amb el
PP. “Antes muerto que con el pperillo”
li hauria de sentir dir solemnement.

Esquerra
em va decebre en votar no al nou Estatut.

ICV em
cau bé. Tots ho fan impecablement bé. Discrets, eficients, optimistes,
seriosos, responsables.

Montilla
serà segurament un bon president de la Generalitat. Té tot un munt de
pseudodefectes que el fan el candidat ideal per a tots els milions
d’imperfectes com jo.

No
m’ho hauré de pensar massa, em sembla, però res no …
Això sí, m’agradaria que hi tornés a haver un tripartit amb noves condicions.
Un tripartit que s’entengués una mica més i que fes menys els ridícul que en la
primera edició. No es va guanyar Zamora en una hora ni s’apren a governar amb
“estranys” en dos anys.

Ara
potser ja ho farieu tots una mica millor, oi?
Doncs vinga. Digueu-ho en veu alta.

Però
si calgués fer un bipartit contra natura, de
CiU amb Esquerra, o de PSC amb
CiU…tampoc no m’estriparia cap jersei. Imaginem que sigui per raó d’Estat i
ja està.
Per
sobreviure a la selva cal estar disposat a tot.

El que
cal evitar, necessàriament, són les majories absolutes, que es porten
associada corrupció absoluta. Voldria el màxim i el millor, però em puc
conformar amb ben poc: que el resultat sigui una coalició d’esquerres. I un
detallet més… que
els partits no feu el patètic durant la campanya i que tots plegats mesureu bé
les paraules. Sisplau no digueu bajanades. Proposeu en positiu i eviteu
desqualificar-vos.

La
vida ja és prou dura com per haver d’escoltar
misèries de la boca dels nostres representants polítics. Feu-bo curtet,
bo, bonic i barat. Estigueu a l’altura del que
Catalunya es mereix.

Guardeu
tots els insults per llençar-los al PP, aquesta extrema dreta casposa i pseudoconstitucional
que vol anorrear amb males arts allò que tot un país ha votat democràticament i
que el govern legítim de la nació ha legitimat.

[@more@]

1 Comment

Assegura’t l’escrit … ja que a l’oral ho tens clar !

Visitant Entrellum, el blog del Toni, em descollononeguitejo assaborint el clip de You Tube del tipus que acaba decidint-se per la resposta "el sol" , després d’haver patit l’ajuda del públic !

Llàstima que no puguem googlejar i saber qui era, d’on venia i on va estudiar aquest bonjan de déu … Es farà famós.

Realment sembla que "els continguts" han canviat. I d’aquelles ESOS en surten aquests humoristes. Probablement aquest home domina molts "procediments procedimentals", així que no cal retreure-li massa que no sàpiga qui balla al cel … Pas gaire greu!

Toni, envia-li aquest clip a la Carme Laura Gil. I que en disfruti !

He pensat que podia anar a fer una visita a You Tube a veure què mes trobava. I sí, realment és una mina d’humor del gros, d’Humor o d’Umor trascendent i imprescindible.

Un exemple descollonidor … Márqueting viral excel·lent de la casa BIC, aparells escriure a mà tancada…

Les respostes a les proves orals de la selectivitat a França :

-Quin és l’ índex de feconditat a França el 2002?

– L’ index de feconditat a França el 2002 és de 2, perquè cal ser 2 per fer un nen .. poden ser tres o quatre … però és preferible …

-I [l’índex] el del 2003 ?

– Tres

– N’està segura ?

-Sí

-D’accord ! (…)

_________

No hi ha mal que per bé no vingui, oi?
Traguem alguna cosa positiva de tant de desgavell culturoeducatiu …

Com reaccionar en front de l’adversitat?
Cal contestar sempre amb seguretat i amb cara de póquer. La tonteria que sigui, això no és greu, però això sí, cal fer-ho sense parpellejar ;-)

Molt rarament trobareu un interlocutor que s’adoni de l’estultícia.
I si us el trobeu i us ho retreu … en teniu prou amb contestar un "I què?" desafiant i xulesc. I ja està … Assumpte resolt.

Disfruteu-ne!

[@more@]

2 Comments

No hi ha lloc per a la virtut del terme mig?

Fa de
molt mal fer escriure sobre la tragèdia permanent a l’Orient mitjà.

O
estàs amb els uns o estàs amb els altres.
No hi ha termes mitjos, per més que en agradés que existissin com a
taula on poder agafar-nos.

Tot
són veritats, però només són veritats parcials. Cada veritat en tapa n’amaga una altra …que fa de l’anterior una mitja veritat mentida.

Hi ha
una immensa desinformació perquè des de la banda israeliana sembla que existeix
una filosofia especial en relació amb les imatges que ens presenten. Ho
desconeixem tot. Només ens mostren ambulàncies atenent ferits o morts però no
disposem d’ imatges que permetin empatitzar amb la població israeliana i la seva causa: la supervivència!.

En
canvi, es perpetua des de fa molts i molts anys la imatge d’un poble palestí
humiliat als controls fronterers, escanyat, revoltat, plorant els seus morts
innocents…

També
en això hi ha una desproporció no massa
ben explicada tan qualitativa com
quantitativa. Algú ens haurà d’explicar què passa i perquè passa.

Es
veritat que són esfereïdores les imatges d’un Líban novament arrasat. Es veritat
que és esfereïdor pensar que hi hagin 10.000 o 12. 000 coets mans de la milícia extremista Hezbol·là
amenaçant una població de sis milions d’habitants.

Es
esfereïdor veure permanenment morts palestins: nens petits ferits en braçs dels
seus pares que corren i la desgràcia escrita en les cares de
civils.

Resulta
però també veritat el que apunta Pilar
Rahola en el seu article a l’Avui del dijous 20 de l¡juliol pg. 25 : “Contra
Israel es viu millor”.

Com és
que hi ha tan poques condemnes a aquest Hezbol·lah tan perillós?

Sembla
que semblava normal que Siria dominés el Líban i en fes el pati de casa seva.
Sembla que sigui normal que el cap d’estat de l’Iran , nogensmensys que el cap
d’Estat d’un país, amenaci amb destruir Israel
i ningú – amb molts poques excepcions- no
mogui cap ploma ni que es convoquin manifestacions periòdiques
contra els governs terroristes de Síria i
d’ Iran.

On és
la consciència de les dretes i les esquerres d’aquest país a l’hora
d’equilibrar les crítiques contra les maldats dels uns i dels altres?

Jo no
em penso posar cap mocador al coll que
no sigui un mocador que en lligui dos : l’un amb l’estrella de
David i l’altre amb els colors palestins.

Em fa
esfereir pensar en el mur, em fa
esfereïr imaginar la devastació del territoris palestins i libanesos, em fa
esfereir cada mort palestí o libanès. Però, però, no em puc
estar de pensar que l’estat israelià té dret a defensar-se. El president Zapatero feia una lectura
unidireccional de les accions bèl·liques. Deia que la força devastadora de
l’exèrcit israelià podria ser els
polvos d’ uns llots temibles en el futur.
Com m’hagués agradat sentir-li dir que Espanya estaria al costat d’Israel
en la seva lluita permanent per la supervivència i contra l’agressió d’un món islàmic
hostil arreu del món.
Quan
ho sentirem això en boca dels dirigents dels 25 paisos de la unió europea, un
darrera l’altre?

Mala peça al teler, aquest tema del
conflicte de l’Orient mitjà. Es terriblement frustrant, horriblement
provocador, extraordinàriament indignant, i
perfecte per a fer-se enemics, opinem el que n’opinem.

Per
això hi ha tanta gent que calla i amaga el cap sota l’ala.

A mi
em sembla que té raó la Pilar quan afirma que molts “viuen millor contra
Israel” i que amb mocadors monocromàtics al coll,
mig món s’espolsa de sobre la mala consciència de la impotència que
arrosseguem tots per no acabar de resoldre definitivament el problema, i del
mal que fa al cor veure criatures mortes, i els palestins humiliats.

Però,
qui mesura el patiment permanent produit pel terror al que estan sotmesos tots
els israelians que se saben amenaçats seriosament per uns règims poderosos que
juren aniquilar-los i per suicides disposats a morir per poder matar com més
israelians millor?

Crec
que la postura menys hipòcrita i més decent consisteix a repartir l’empatia
i exigir a tots els bàndols fer accions
clares per a avançar en el camí de la pau.
Cada paraula i cada gest és important. Per això sorprèn que la causa que
defensa la Pilar Rahola sembli o
realment sigui tan minoritària a casa nostra.

Suposo
que hi ha una tendència natural de les perosnes que porta la majoria a
posicionar-se del cantó d’aquell que sembla el més feble, i anar a la contra
del més fort. Només que això no és cap partit de futbol ni cap joc banal.

Els
redactors de Metula News es queixen incesantment de la visió
partidista i manipulada que ofereixen els media francesos sobre la situació a
l’Orient mitjà, i parlen d’antisemitisme.

A mi
em revolta que a Espanya, el govern sembli deixar a les mans de la dreta el
paper de defensar la posició israeliana.
Em pregunto què li costava a Rodríguez Zapatero condemnar el terrorisme i els atacs de les milícies de
Hezbol·là amb la mateixa vehemencia amb
la que exigia a Israel aturar l’agressió al Líban. Què li costava adreçar-se a Hezbol·là per dir-los que si
continuaven amb les seves agressions només ells foren responsables de la
reacció de l’exèrcit israelià.

Utòpicament
m’agradaria ser pacifista i pacífic com ho sóc profundament en la vida
quotidiana viscuda en una terra afortunada per la pau i la prosperitat de la
que gaudeix, però la realitat arreu del món és molt més crua que tot l’encant
de mil milions de bones intencions.

Sembla
ser que segueix sent veritat que per tenir la pau cal estar preparat per fer la
guerra i aplicar-la realment quan hi va la vida de la teva gent.

[@more@]

2 Comments

Zidane, Materazzi o Hamlet revisitat

Vaig ser un dels milions de telespectadors que van mirar
la final de la copa del món de futbol entre les selecions nacionals de França i
Itàlia, o d’Italia i França …

Vaig ser un d’aquells adults que van contemplar ,
sorpresos, com Zidane, a deu minuts de la glòria final , triava l’honra sense
barcos en comptes de barcos sense honra.

Als llibre de ciències naturals en diuen, em sembla, un
acte reflex. Però en realitat sembla que només va ser semi-reflex. No va ser el cop de ma al mosquit que se’ns
ha vingut a posar a la mà o a la galta…

Ho va covar mig minut, es va tombar, es va encarar i … el cop de cap al pit que va tombar l’italià que l’havia insultat.

La imatge va tardar només uns minuts a entrar a formar part de la
història de les imatges significatives i sorprenents d’aquest món mediàtic.

He de reconèixer que en els segons immediats al fet, la
reacció del mitic i mitificat Zidane em va sorprendre desagradablement.
En el context del partit, el més immediat era llegir el cop de cap al pit de
l’italià com a sinònim de persona agressiva, rencorosa i mal perdedora…
Però de seguida vam tenir temps
d’anar fent més reflexions.
Al cap de poca estona vam veure com Zizou renunciava a la
medalla de plata i com en cosa de pocs dies plovien miríades d’opinions
crítiques de tots colors sobre el fet. Semblava que tothom s’havia de
posicionar i dir-hi la seva. Milions d’hores de teclat esmerçades en la cerca de l’argument definitiu en un article definitiu per aclarir un fet inefable.

Vaig llegir un munt de comentaris diversos, però només dos trossos de dos autors em
van quedar gravats a la retina: el de
Salvador Sostres a l’Avui, que sostenia que hi ha més dignitat en l’agressió del
francès Zidane que en la flagrant
baixesa de la provocació covarda de Materazzi.

La segona, la de Manuel Rivas a El País on feia una
lectura en termes de maquiavelisme i d’art de la guerra que naturalment em va
seduir per sobre d’altres banals i tòpiques consideracions.

A hores d’ara, ja podem afegir a la llarga llista de
reaccions la informació que publicava el diari esportiu As del 15 de juliol ,
pg. 23 (als hospitals hi ha molta premsa esportiva) un article sorprenent que assegurava això:

“Materazzi declaró en FIFA y le caerán dos partidos”

Les notícies del dia 20 de juliol afegiren una mica més d’informació. La FIFA,
salomònica, sanciona Zidane amb dos partits i Materazzi amb tres. Plis, plas …


Assumpte acabat? I el conte ja s’ha fos ?
Que va! Res més lluny de la realitat. Zidane, potser
encara no és prou conscient que el seu gest ha fet història. Història! I Ètica!


El seu gest no només s’acabarà estudiant a les universitats –com assegura
Manuel Rivas en el seu article (El País
15.7.2006 pg. 80) sinó que a més ocuparà un lloc privilegiat entre els
exemples més prestigiosos als manuals de resolució de conflictes.

Hamlet ha topat ara amb un seriós competidor, o si més no, amb una
relectura contemporània del Dubte d’abast universal que de segur li farà molta ombra:

Aguatar o Reaccionar ? Reaccionar o Resignar-se? Capgredir o Deixar-se insultar impassiblement? Posar l’altra galta o Capitrejar o Copdepeuar la collonada
de l’enemic? Ser o no ser ?

Aquesta és la questió. Aquest és el dilema. Aquest és el
problema … insoluble. Sempre trobareu
algú que defensarà l’opinió contrària a la que tu triïs, sigui quina sigui.

Amb pocs dies de diferència, el conflicte permanent entre
palestins i israelians, s’ha revifat perillosament. La reacció desproporcionada
d’Israel contra els milicians d’Hezbol·lah no deixa de tenir un cert
paral·lelisme amb el gest de Zidane, l’agredit, contra Materazzi, agressor. ja sabem que les comparacions són odioses, però hi ha el que hi ha, agradi o no. I quin és el resultat?
Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.


Manuel Rivas l’encertava de totes totes quan
intueix que el burxar de Materazzi no era gens innocent , sinó una estrategia
de guerra. Qui va ensinistrar Materazzi? Els
serveis d’inteli·ligència d’algun país?

Sí, ja sé que en alguns caps limitats aquesta hipòtesi no
hi cap, però tots els que han llegit Le Carré saben que a més de ser
versemblant podria ser fins i tot possible.

Ho sap el mateix Jacques Chirac, que conscient d’haver
exagerat una mica en exaltar les virtuds de Zidane el dia de la recepció al
palau de l’Elisi, un dies després li calia afegir, cara a
alguna altra galeria, una petita rondinada al bon Zizou: “el teu
gest l’entenc però no el comparteixo”, va venir a dir.

I és que si no ho feia així, justificaria totes les
agressions que es fan al món. I cap bon polític no s’ha d’estar de verbalitzar
el sí, el no i el contrari del sí i el no, i tot al mateix temps. No cal
entendre-ho. Només cal somriure de les pallassades i disfrutar dels garbuixos que ens
ofereixen.


On és escrit que cal actuar amb l’ètica de l’ull per
ull? On diu que cal respondre un insult a un insult, i amb una pedrada a una
pedrada ? Enlloc ! Més aviat cal anar a llegir Sun Tzu…
L’art de la guerra. Capítol
7. Maniobres :

(…) “When campainging, be swift as the wind; in leisurely marching, majestic as
the forest; in raiding and plundering, be fierce as fire; in standing, firm as
the mountains.” (…)


Sembla que a en Zidane el gest li va brollar de la sang.
Que us sembli ben fet o mal fet, us portarà a discussions inacabables. El cert és que es va acomplir la dita
que afirma que “qui la fa, la paga”. En Materazzi va tenir el Sant Martí que es
mereixia. Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.

El dret a autodefensar-se, com sigui, figura entre els primers drets dels homes i
de les nacions. Cal que tampoc no ho oblidem si ens interessa sobreviure.

[@more@]

Comentaris tancats a Zidane, Materazzi o Hamlet revisitat

Poema del meu mal a la cama

POEMA
DEL MEU MAL A LA CAMA


No sé
com va entrar ni com on va anar a covar

Vaig
notar això sí, un dolor que m’escruixia
Des del peu fins al genoll, erisipèlic, virulent

Permanent, extrany, horriblement malèfic

Sentí dins meu el mos d’uns
ullals ferotges

Després lliscà cama avall ,
com escapant de ma galta
Rosegada, despullada , buida
de carn i de vida
Deixant-m’hi el seu verí malaltívol, mortal

Vaig aconseguir estirar el seu cos llefiscós i fètid
El vaig llençar Lluny amb totes les meves forces

Desaparegué covardament dins
d’una escletxa invisible

Deixà en ma retina la imatge
d’un rèptil verinós i fugisser


La natura i les cures
hipocràtiques han fet miracle
He tardat setmanes antibioticat, la cama envenada
Enfortint-me en el silenci, el dolor i l’esperança
M’acaronaren mans d’àngels, delicades, eficients.

Surto demà, torno a casa, el
mal ja vençut, vull creure

Deixo enrera la por, em
carrego d’energia i vida

Deixo enrera mals, dolors , tremolors i ràbia

Surto al sol, al mar, al
vent de la felicitat somiada

SGR
17 dejuliol de 2006

[@more@]

1 Comment

Escriure, escriptors, escriptura. Més maneres de dir-ho.


Suplement Llibres de El Periódico.
Dijous 29 de juny de
2006. Pàgina XV.

“Als que
comencen”,
es el títol de l’article-columna escrit per Enrique de Hériz on assegura que cada vegada se li acosta més
gent per demanar-li consell [sobre com esdevenir, ells també, escriptors
professionals] .

Contesta amb
un gest de modèstia dient que:

“Hi ha pocs consells per donar i són tan bàsics que si un
s’atreveix a enunciar-los passa fàcilment per babau”.


Per sort nostra,
tot seguit es dedica a fer el babau i comença així:

“El primer: Tira per la finestra tots ls teves idees
preconcebudes sobre la literatura. L’escriptor en potència acostuma a entregar
massa temps a la recerca dúna cosa que mereixi el segell aprovador del món
literari; massa poc en canvi a furgar dins de si mateix i assegurar-se que té
una cosa a dir.”


No us podeu perdre l’últim
consell de tots:

“Potser per això lúnic consell vàlid i verdaderament
necessari s’expressari ens els següents termes: “Asegura’t que necessites
fer-ho”

Queda encara la torna. Una torna deliciosa, feta de la més subtil ironia i de la més
ufanosa de les gràcies:

“Si tens algun
missatge per donar-li a algú, no escriguis una novel·la; envia-li un e-mail”

Costa
molt millorar un article com aquest …
però si m’atrevís jo també , per un moment a fer el babau,
i a afegir a la llista de l’Enrique un altre consell bàsic aquest
fóra:

“Per ser escriptor, primer
blogueja a dojo! Cada
dia un post al blog
. És aquesta activitat el que remou a fons la llengua, afina mica en mica
l’expressió, i el que fa brollar – tot escrivint- les petites o grans idees de les que estan
fetes les obres gruixudes”

I sigui com sigui, això de l’escriure, del ser escriptor i de l’escriptura està també força ben explicat, em sembla, a l’entrada escriure/escriptor/escriptura del Dicofilopersiflex.

__________

Post Scriptum (que anirà també al Dico…)

Deia Jueves 10 agosto 2006. pg. 60. Kultura

____citació textual ________

"Los talleres literarios quieren desbancar a las musas en las que se inspoiraban los escritores"

Los profesores de los cursos de escritura que se imparten aseguran que escribir es , ante todo, practicar.

Efe. Madrid.

El MITO romántico del escritor sólo inspirado por sus musas se reseiente ante la proliferación de talleres literarios, que se ofrecen para pulir esa parte de la vocación que no es innata, pues desde estos curos aseguran que escribir es, ante todo, practicar. Esa fue la opción elegida por nuevos talentos como Marta Sanz, finalista del premio nadal 2006 por "Susana y los viejos", Paula Izqueirdo , Esther Bendahan o José Machado, ganador del Premio "Lengua de trapo" 2003 por "Grillo", todos los cuales hicieron desfilar susplumas por la Escuela de Letras"

(…)

"A escribir se puede aprender ssolo, medinate la técnica del ensayo y el error; nuestro papel es acelerar el proceso" explica a Efe Elisa velasco, jefa de estudiosa de la Escuerla de Letras, donde se ofrece un curso de Creación Literaria y lectura Crítica de 140 horas lectivas al precio de 2.690 euros. "

(…)

"Antonio Gómez Rufo, ganador del Premio Fernando lara 2005 por ‘El secreto del rey cautivo’ , tutela de forma gratuita a unos ocho alumnos cada año en la creación de una novela.
‘Cuando empecé me hubiera gustado que me echara una mano, y no conteoría, sino con práctica, porque sólo así se aprende.’ indica este escritor, que considera que ‘el 50% del talento no es innato, sino fruto de obligarse a sentarte delante de un folio todos los días’ "

_____ fi de la citació ________

[@more@]

2 Comments

D’Artagnan i J. M. Coetzee

Vaig llegir
amb atenció tot el suplement LLIBRES de El Periódico del dijous 29 de juny.
Força sucós.


Comença amb una mica d’intriga amb
La máscara de hierro : La verdadera historia de
D’Artagnan y los tres Mosqueteros
, assaig del que es
diu que dona la clau per associar D’Artagnan a
la Màscara de Ferro.


Curiosament la moral de la història és que fou castigat a una tortura permanent
tan greu per saber massa.. Concretament per saber que Lluís XIV era fill del cardenal Jules Mazarin i no de Lluis XIII [que era homosexual (?) l’interrogant és meu]…
Ves a saber… si non é vero é ben trovato … i endavant que fa baixada.

He sentit dir
que la història es repeteix a les Espanyes en això: hi ha tancat en algun lloc
un home amb màscara de ferro per haver-se atrevit a revelar l’origen de la
sabiduria del savi d’Hortaleza.
Alguns diuen que, intel·ligentment, va aconseguir que Espanya es deixés guanyar per la
sel·leció francesa perquè així tot el món visqui confïat, i en el proper
mundial 2010, nyaka , “a por ellos,
ohé!

Més val no
voler saber-ho tot, ni de bon tros!, però de futbol, encara menys, res de res, i
fugir-ne com de la pesta blanca, la pesta negra, la pesta groga, o la pesta
blaugrana.

Més endavant,
pàgina VII, hi ha la crítica d’una
novel·la: ens parlen d’una al·legoria, probablement dura de pair, Una llavor
bategant
, de John Maxwell
Coetzee
que , tal com suggereix el crític, Enrique de Hériz, promet
un gran plaer al qui aguanta que fa fort l’aridesa, la desolació i la situació
límit que proposa l’autor al lector. Per llegir segons què s’ha de tenir caràcter.

“(…)
Com en gairebé tots el seus llibres, la clau és la
reduccció, es tracta de portar la vida fins a l’extrem: però un extrem
d’urgència, de nuesa total. I després, mostrar que, darrere d’aquest despietat
tractament quirúrgic, segueix quedant un cor mínim però viu, que per sota de
qualsevol drama, continua bategant.

[Tot porta a ]
administrar una lliçó vital y moral demolidora: n’hi ha prou amb una
llavor. Una llavor i una gota d’aigua.”
(…)
(Enrique de Hériz)

Tot i que em
fa basarda a l’estiu, quan ja passo prou sed i calor, capbussar-me en un
univers de terròs sec, calor
insuportable i grau zero d’herba
verda, m’estic proposant deixar-me
seduir per aquest crític que m’agrada com escriu. Crec que ho faré. Això sí, ja he decidit que me’l llegiré a la platja.

Així, quan ja no pugui aguantar
més d’impregnar-me -realment i
metafòtica- de sol, sequera, i solipcisme, aniré a banyar-me allà on l’aigua m’arribi el coll o em cobreixi, que és tant com poder-me venjar de tot plegat.

[@more@]

Comentaris tancats a D’Artagnan i J. M. Coetzee

Quan la mala llet ve de França a tots alcança

Així ho demostra el diari Libération , que fou un temps un diari d’esquerres, però que ara, per fer front a les despeses excessives ha acomidat el seu president històric Serge July i ara publica articles com aquest:

Llegiu l’article sencer clicant sobre l’enllaç.

Monde
L’espagnol, langue étrangère en Catalogne

La province a voté hier un renforcement de son autonomie, alors
que son gouvernement s’en prend au bilinguisme.

par François
MUSSEAU

QUOTIDIEN : lundi 19 juin 2006

Barcelone envoyé spécial

Avui ja és massa tard , demà em dedicaré a contestar algunes de les afirmacions que fa el periodista Musseau.

Sempre es poden treure les coses de pollaguera i sempre es poden carregar les tintes sobre exemples que són excepcions malhaurades.

Sobre tot, es poden dir bajanades molt grosses des de posicions preestablertes que s’entesten a veure Catalunya com un Limousin o com una Auvènia. El jacobinisme francès no té cura, ni ara ni mai.

L’analfabetisme polític pot ser molt atrevit , i molt verinós, però no deixa de ser una mena de bordada inútil. Que ho sàpigues tu Musseau i els del diari que donen el vist i plau a aquest atac a la PP . O són ells qui et paguen perquè ho escriguis així?

[@more@]

2 Comments

Connexions Espanya-França i França-Espanya

Connexions Espanya-França i França-Espanya


Alguna
de molt grossa en deu passar quan un túnel de connexió decent entre Espanya i
França no s’acaba d’inaugurar mai, es presenta tot plegat mig d’amagat, amb la
boca petita i embolcallat amb la nocturnitat i l’alevosia d’unes notícies on
falta tota mena d’explicació i d’anàlisi seriosa del perquè de tot plegat i de
qui són els responsables d’aquesta situació.

A principis de març del 2006
, els de 20 minutos hi publicaven
això:
"Túnel a punto en
Portbou.
Redaccion.

08.03.2005

El túnel
de Frare, en la N-260 entre Portbou y Colera, se dio ayer por abierto. Los
representantes políticos brindaron con cava, aunque las obras no finalizarán del
todo hasta octubre. Debe mejorar la conexión con los municipios de los
alrededores."

Al mes de juny Vilaweb publica això :

"DIVENDRES,
23/06/2006 – 06:54h
El túnel de la N-260 de Colera a
Portbou

no s’obrirà al trànsit fins la setmana vinent
La subdelegació del govern havia dit que ho faria
abans de Sant Joan

La subdelegació del govern espanyol a Girona ha ajornat
l’obertura al trànsit del túnel d’accés a Portbou per la N-260 fins la setmana
vinent, tot i que havia anunciat que ho faria abans de Sant Joan. L’obra, que va
començar a principi de 2004, ja està acabada i l’únic que manca és la connexió
de l’enllumenat de l’interior del túnel.

El Diari de Girona
:
"El túnel de Portbou
s´obrirà aquest mes
després de 30 anys de reivindicacions

C.V, PORTBOU
El túnel a la
N-260 de Portbou s´obrirà aquest mes després de més de trenta anys de
reivindicacions de millores a la carretera. Mentrestant, però, Foment va
reforçar amb més tanques els accessos per evitar que els veïns hi
circulin."

Empordà info

"PORTBOU Laura
Vilanova
23/06/2006 06:00

La subdelegació del Govern a
Girona ha tornat a retardar l’obertura al trànsit del túnel d’accés a la
població per la carretera N-260, tot i que el sotsdelegat Francesc
Francisco-Busquets havia assegurat a l’alcalde Manel Flores que s’obriria abans
de Sant Joan."

________________

A
uns centenars de kilòmetres cap a l’oest, sempre sobre el mur del Pirineus, el programa de
reinserció del l’os bru és per a alguns una decisió d’estratègia política del
govern francès
per crear una traba ecològica i psicològica definitiva que
impedeixi d’imaginar qualsevol mena d’hipotètica nova connexió sud-nord o
nord-sud durant vàries generacions.
Naturalment, de cara a la galeria es ven
amb arguments de protecció d’ espècies, però la raó de fons és económica i
geopolítica. Alta política territorial nacional.

França no ha
d’aixecar cap mur a l’alemana ni a la israeliana perquè ja té els Pirineus
aixecats.
Es tacta només d’impedir a la brava , o retrasar ad
infinitum
, qualsevol nou punt de connexió.
Els 30 anys dels túnel de
Colera en són una bona prova.
La connexió mitjançant el TGV o l’AVE, entre
Espanya i França , que han anderrerit ara com a mínim fins el 2030, en són una
altra.

Fa uns anys s’havia parlat d’un possible eix Barcelona -Toulouse
com d’una cosa ben normal i lògica, a l’altura dels nous temps del segle XXI i
de la nova Europa, però ningú no n’ha tornat a parlar més. Anar en tren de
Barcelona a Toulouse via La Tour de Querol, amb una mica de mala sort, pot ser
cosa de 24 hores, com fa 1000 anys.
I si bé és cert que mentre pel costat
català i andorrà han millorat les comunicacions un 100% i ara hi ha el túnel del
Puymorens, pel costat francès , d’Ax les Termes a Toulouse les coses estan com
sempre han estat. Un nova prova de pas barrat o semibarrat.

Jo no sento
que d’ això tan seriós en parli ningú seriosament i analítica. Segur que hi ha
experts que ens ho podrien explicar meridianament bé, amb tots mena de xifres i
estadístiques macroeconòmiques ja fetes i amb tota mena d’arguments
socio-polítics. Però s’ho tenen ben callat. Perquè ?

Demanarem al Josep
Cuní i a la Mònica Terribas que mirin si els interessa remenar l’olla per aquest
costat o si és un tema massa tèrbol i perillós que cal mantenir ben enterrat.

[@more@]

Comentaris tancats a Connexions Espanya-França i França-Espanya

Montserrat Roig

He sigut capaç de seure al sofà i quedar-m’hi per mirar el programa de TV3 Noms , dedicat avui a Montserrat Roig, una d’aquelles dones que han passat a la categoria de mite, tant per la seva vida com per la seva obra i la seva mort.

Una mort injusta als 46 ans, quan més en forma estava i més prometia poder donar.

Ho fan molt bé els de TV3 quan volen. I amb Montsrrat Roig valia pena que s’ho curressin tant com s’ho han currat.

Tot molt amb un to adequat i digne m’ha semblat. Molt bé els testimonis, motl bé el tempo del programa, molt bé les imatges…Han presentat el retrat d’una dona completa,: escriptora, guapa, intel·ligent, amiga dels seus amics, marassa, però també, sembla, compromesa i fidel a uns ideals que una vegada triats mirava de no trair. Barret, noia, ens enamores.

Montse, envia’ ns un petó des d’on siguis, encara que sigui mentida, així com nosaltres ho fem de veritat des d’aquí, prop de la mar…

TV3 a la carta

[@more@]

1 Comment

No amagar el cap sota l’ala

Chassez le naturel, il revient au galop” …
Amb la política passa exactament el mateix.

L’abstenció d’unes dècimes més del 50% en aquesta cita electoral mostra que molta gent, una de cada dues persones censades a Catalunya … passa d’allò que ell@s anomenen despectivament “la política”.

Són doncs molts, massa, el qui voldrien viure fent veure que no n’hi ha, que a ells no els afecta., que se’n poden oblidar.

“La política, ecs, quin fàstic !”“La política per als polítics”“Per mí que s’ho facin”“Jo no en vull saber res” …

I cent excuses més … a quina més patètica que l’altra, perquè la Política, la tapis com la tapis, l’amaguis com l’amaguis, l’oblidis com l’oblidis… sura, surt, retorna sempre amb més força que abans. La Política és com el llit, si no te’l fas tu mateix, … te’l faran el altres. Cal donar la cara i no amagar el cap sota l’ala.

Acabat el referèndum, ha començat ja avui mateix al vespre la campanya electoral que durarà fins la tardor. Octubre o novembre com a molt tard. Tota una llarga campanya. Sort n’hi haurà del parèntesi de l’estiu si no no ho aguantaríem…!

Els actors i les actrius estan a punt, en plena forma, i els pallassos també. El Piqué, rei de la pallassada patètica, ho fa la mar de bé. Us agradi o no, aquest noi es guanya molt bé el sou. Segur que es va fer filmar perquè li llegissin els llavis mentre deia a l’Acebes …”La gente está muy contenta porque le echamos muchos cojones” o una cosa molt semblant.

Que li ho expliquin a en Rajoy, que també va de premi extraordinari, perquè li mantinguin el caché, el càrrec i la funció que li ha estat assignada. O si no, que hi posin a en Vidal Quadras que encara és més divertit.

Tornem als llepafils que no han volgut anar a votar. Que no heu volgut votar, dieu, oi? Que no voleu política, oi? Molt bé, doncs au, ara us en faran empassar dues tasses, i de les grosses ! Eleccions generals. Tarariiiiiii!

Tornarà a sortir l’Estatut. El “i tú més”, i tota la combinatòria d’insults, de desqualificacions i les referències als sospitosos habituals …

Ara caldrà prometre ser durs, prometre fer empassar el ribot al maleït Guerra o entaforar-li’l pel cul, per haver-se mofat de tota Catalunya i de tots els catalans. Si és veritat el que assegura en Maragall, que ara s’ha acabat el victimisme, i s’ha acabat parlar del 1979, ara hauran d’inventar noves figures retòriques que ens ho facin tot més atrevit, més divertit, més contemporani, més fashion … Tot un repte. A banda de El mètode Gronhölm no trobareu cap altre espectacle que ho superi.

Però em temo que res no canviarà massa…a banda de quatre eslògans.
“Ja us ho dèiem, ja us ho dèiem, però vosaltres ni cas. Doncs aquí ho teniu !” .
I tant de bo que m’equivoqui.

Serà bonic veure actuar els grans protagonistes, ara afinats per la campanya per l’Estatut, veure com reprenen la retòrica i miren de superar-se dia a dia, entrevista a entrevista, míting a míting, sopar a sopar, foto a foto, mercat a mercat.

La política, més val que ens en fem bons amics, o bones amigues, i que comencem a aprendre a estimar-la, o com a mínim, a conviure-hi força cordialment.
Això sí, no us empenyeu a foragitar-la perquè sempre torna al galop. Aneu en compte amb les coces!

_________

El Referèndum vist per …

Le Monde

Le Temps

The Independent : Catalonian "nation" votes for more autonomy

The Guardian

The Washington Post

[@more@]

1 Comment