Objectiu: tots políglotes!

 

"Josep-Lluís Carod-Rovira ha dit avui que la conselleria de la vice-presidència impulsaria 'un gran acord nacional per al foment de l'ús del català'. Carod ho ha dit en una compareixença al Parlament. Segons Carod, aquest acord hauria de garantir el dret i el deure de saber el català, com a llengua pròpia i de l'espanyol, 'com a element estructural' de la societat catalana, i un domini bàsic de l'anglès i d'una quarta llengua. "   (Vilaweb.cat   17.1.2007)

 A mi em sembla bé, Josep-Lluis Carod-Rovira.

Havia deixat promés auqí comentar-ho a bastament, però hi ha coses que les fas d'un raig quan passa el moment 
o ja no les fas… 

Només se m'acut dir que si ho fan a Espanya i a França i a d'altres països
també ho podem proposar i mirar d'implementar al nostre país. 

Avui o ahir escolatva a la televisió que uns estudis canadencs sembalven 
demostrar que el fet parlar més d'una llengua (suposo que volia dir el fet de poder llegir entendre i acedir a la cultura de vàries llengues) tenia efectes beneficiosos per al cervell i retardava els efectes de l'envelliment.

Però això ja fora anar a cercar arguments estranys… 

La importància de la notícia rau més aviat en fixar per enèsima vegada, i de forma ben solemne, el català com la nostra llengua de país. El castellà com
a un valor i un tresor importantíssim, l'anglès com a llengua de l'imperi occidental i 
una quarta llengua, francpes, alemany o italià, àrab o xinès com a luxes 
d'una societat  on la cultura i la civilització siguin un dels grans referents.

Sí, com deia algú, cal que algú fixi horitzons una mica utòpics per aconseguir que algun dia acabin siguent realitats.

_____________________ 

 

 Article de David Valls sobre el català

Clica l'enllaç per a llegir-lo 

 

 

[@more@]

Via un amic rebo l'escrit  que segueix. El penjo aquí com a complement il·lustratiu (valgui el que valgui) del meu post encara nonat. Per cert no sé qui és David Valls ni tan sols si existeix… però la història que explica es fa llegir…

_____________

Article de David Valls sobre el català

Feia temps que volia escriure una petita història. La història d'un engany.

Tot va començar amb una generació nascuda als setanta, a principis, mitjan
i final.Potser també als vuitanta. De fet és força irrellevant. El cas, és que amb
això de la transició, als 70 es van agafar algunes coses amb molta empenta.
Jo sóc d'aquesta generació. Escola en català, fins i tot les dues hores de
castellà que fèiem a la setmana, i en un ambient cultural i educatiu català. Fins als catorze anys, que és quan vaig marxar de l'escola en acabar l'E.G.B., jo vaig viure en un
país normal. Es podria dir, que en el meu cas, i el de tants d'altres,
l'administració va fer bé la feina. Tenia 14 anys i literalment no sabia
parlar el castellà i, degut a aquest fet i la vergonya d'utilitzar-lo, em
vaig mantenir bilingüe passiu fins als 25.

Et vas fent gran i surts de la infantesa. Comences a quedar amb els amics,
te'n vas de gresca i descobreixes el món que t'envolta. A poc a poc,
t'adones, des del punt de vista lingüístic, que has estat immers durant uns
anys en una realitat inexistent. El Govern va començar a fer els canvis
pels fonaments, però en els fonaments va quedar la cosa. Amb l'escola no n'hi ha prou, i jo demano per què no s'han atrevit amb la resta? Només s'havia d'aplanar el terreny a una generació que creixíem per primera vegada, després de molts anys de prohibicions, amb la llengua com a fet normal. La teníem com a llengua mare, en coneixíem la gramàtica, la literatura, la història, la geografia.

Sortíem amb els amics als llocs de moda, però l'oferta era de forma
majoritària en castellà. El cinema, els videojocs, la música a la ràdio.
Anàvem a les discoteques on sempre per defecte, rares vegades se't dirigien
en català. La gent flirtejava en castellà. Parlo de Barcelona i rodalia.
Érem uns herois. Manteníem la llengua, volíem consumir en català i cercàvem els indrets, els moments. A comarques l'ús social encara no patia. Cada cop més, un servidor, es va anar allunyant de la ciutat per concentrar-se a comarques (la Segarra). Allà hi tenia els amics de la infància. Arreu l'ús social de la llengua era viu, fins i tot a
les discoteques per flirtejar. Em sentia còmode a la Segarra, lingüísticament parlant.

Amb tot això, vàrem tenir un parèntesi de normalitat una altra vegada. Va
ser cap allà els anys 90. L'esclat del rock en català. Allò sí que va ser
bo! Vàrem anar a tots els concerts haguts i per haver. Vàrem comprar (bé, i
piratejar) tots els CD que vàrem poder. Renoi quina època més maca! En el
nostre record queda. Orgullosos d'assistir a concerts amb més de 20.000
persones!

El temps passà i el món laboral arribà. Havien passat ja uns anys amb
democràcia, amb normalització lingüística, etc. Però en aquest moment,
excepcions a part, continua igual. La llengua no existeix. En els millors
dels casos s'utilitza de forma oral, tot i que moltes empreses tenen la
moda o el costum que els treballadors s'expressin en castellà entre ells. Deu
fer més bonic. La paperassa es fa sempre en castellà, així com les
comunicacions internes a l'empresa o amb altres empreses. Les factures, rebuts, albarans, llistats, tot, tot i tot en castellà. Ja no parlem de l'etiquetatge
dels productes, l'atenció al client o fins i tot posar unes instruccions en
català. Bé, no serem tan negatius, sí que se'n fan de comunicacions
internes escrites en català, però llavors si mirem més prim, costa de trobar
escrits, correus electrònics, etc. que no continguin faltes d'ortografia. La gent encara ara, no sap escriure en català.

El resultat, després de més d'un quart de segle de política lingüística, és
que podríem dir que no hi ha resultat. El català amb prou feines passa de
ser llengua d'ús oral en el món de veritat. El món empresarial i de l'oci hi viuen en
general, encara ara d'esquena. El món de l'oci (cinema, televisió, etc.) ha
fet en 25 anys el que no han fet 300 anys de governs de repressió amb reis
absolutistes i dictadors inclosos. Podem donar també gràcies a TV3, que és
l'eina d'espanyolització més potent que tenim en aquests moments. Gràcies
ERC. Gràcies PSC-PSOE.

Per part del govern, no es tractava d'inventar res. Només copiar lleis i
legislacions d'altres països, sense anar massa lluny, copiar lleis que a
Espanya s'apliquen amb rigor amb la llengua espanyola o a França amb el
francès. També cercar símils, que n'hi ha, com ara a Lituània, Estònia o
Letònia, i per aquells que diguin que no ho podem fer perquè no som
independents, doncs tenim el Quebec per emmirallar-nos. Només cal una cosa
que cap govern ha tingut: valentia i creure amb el que som.

Les institucions no s'han atrevit a legislar de veritat per por a
enfrontaments amb l'empresariat reaci a certs canvis. I també, per
enfrontaments polítics amb Madrid. El català, en els millors dels casos,
s'acaba a l'escola. Després tot ja és una altra història.

Els culpables ja no són sempre a Madrid. Els culpables són a casa nostra i
molts tenen noms i cognoms catalans que es perden en els temps. Gent que no
li agrada el català, entre d'altres coses perquè no s'han dignat mai a
reciclar-se i aprendre'l a escriure (ara bé, no tenen problemes per fer
anar telèfons mòbils d'última

tecnologia). Gent a qui li fa nosa la llengua perquè es pensen que és una
cosa d'estar per casa, que l'hem de parlar en veu baixa i malament, no fos
cas que algú se n'assabentés. Gent que encara arrossega perjudicis. També
s'ha de dir que moltes actituds envers la llengua a fora dels Països
Catalans continuen intactes des de fa segles. El govern espanyol, per molt
que es facin els multiculturals, el català se'ls en fot i els és més una
nosa a suprimir que cap altra cosa. Els és una llengua inútil ara més que
mai, ja que ens tenen bilingüitzats, però l'han de fer servir per quedar bé
o perquè a vegades la llei els hi "obliga". El govern espanyol continua
només promovent l'espanyol i boicotejant qualsevol intent del català d'anar més
enllà. A més, hi ha hagut un procés clar de substitució lingüística, el
qual tenim ben documentat. Els nostres avis eren monolingües en català, els
nostres pares eren bilingües sabent escriure només en castellà, però
d'expressió oral netament catalana.

Les noves generacions tenen dificultats per a expressar-se en català. El
proper pas és ja, l'abandonament de la llengua dèbil.

El català s'està degradant a marxes forçades. A Barcelona i rodalia l'argot
popular ha quedat pràcticament substituït pel castellà o per traduccions
barroeres. La fonètica és cada cop més apitxada i ja no parlem d'estructura
o dels pronoms febles que de tan febles que són ja no hi són. A comarques
anem millor, però no sé si queda cap lloc del nostre territori
lingüísticament verge. Puc parlar per la Segarra, una comarca que jo mateix
puc afirmar haver-la vist verge, la integració dels immigrants s'està fent
en castellà. Vas a Guissona i tots els ucraïnesos i romanesos que treballen
a l'Avícola de Guissona parlen en castellà perquè els guissonencs els
parlen en castellà. Perquè a l'empresa se'ls ensenya en castellà. A la resta de
pobles on hi ha immigrants, siguin d'on siguin, passa el mateix. A Sant
Guim de Freixenet, poble ple de marroquins, la gent els parla en castellà.
Increïble, però cert. Estem cavant la nostra pròpia tomba. La immigració és
la nostra última oportunitat d'or per a poder tenir una societat que faci
servir com a llengua franca el català per entendre's. Ucraïnesos amb
marroquins, amb pakistanesos, amb argentins, etc. es podrien entendre en
català entre ells. Això crearia unes necessitats lingüístiques que farien
reaccionar a certes parts de la nostra societat.

De moment mantenir la llengua és cada cop més un acte de militància i de
resistència i amb això anem malament. No tothom té vocació de lingüista, ni
de militant de causes perdudes o no. A la gent no li agrada complicar-se la
vida. Quan sortim al carrer a comprar, anem als llocs on més bé podem
comprar de preu i sense problemes i la llengua és igual. El català pot ser
sinònim de problemes, depenent de quins llocs es va (locals de moda,
comissaries, govern, etc.) i estic parlant per un sector important de la
nostra societat que així ho veu.

Per un altre cantó, tenim una de les llengües del món amb més diccionaris,
gramàtiques, estudis, i tot el que hi volgueu afegir. També és l'única
llengua de la qual estem documentant l'extinció. Ho tenim tot ben escrit,
documentat i referenciat.

Potser d'aquí a uns anys o segles, els estudiosos es demanaran perquè no hi
vàrem fer res, si vèiem el que ens estava passant. Ho teníem tot a favor:
teníem un ensenyament, teníem un govern que utilitzava la llengua (els
únics) de forma habitual i que la podia regular per llei, uns polítics
"catalanistes" (els de dretes i els d'esquerres). Va ser com un suïcidi
col·lectiu, diran. Un altre misteri a resoldre, com l'extinció dels maies.

Em demano mil vegades de què m'han servit tots els estudis que he fet en
català si després no n'he pogut exercir amb normalitat? Per què hi ha gent
que m'enganya amb aquests temes i es fan dir nacionalistes, però només ho
són a l'onze de setembre? Per què, després d'un quart de segle de
normalització, la majoria de gent encara ara no passa de fer un ús oral de
la llengua? Per què les empreses no el fan servir? Per què els
castellanoparlants a casa nostra tenen una impunitat lingüística que
nosaltres no tenim ni a l'escala del nostre edifici? Per què els polítics
no fan els deures? Per què haig de patir per aquesta llengua cada dia? Podrem
recuperar mai llocs com Perpinyà o Alacant?

Un amic meu (q.e.p.d.) deia que si una cosa tu mateix no te la fas, no te
La farà mai ningú, però què passa quan tu mateix (els catalans) ja l'hem
deixada de fer?

El meu missatge pot semblar optimista, però crec que és la realitat vista
des del punt de vista d'un observador com jo. No sóc lingüista ni res que
se li assembli, per la qual cosa la meva opinió pot ser totalment rebatuda. He
viatjat i he viscut fora i sé el què és viure en una societat amb una
llengua normalitzada. Sé el que és voltar pels llocs, anar al cinema,
comprar, prendre un cafè, etc. sense haver-se de preocupar en quina llengua
serà el menú del restaurant o si el cambrer farà ganyotes perquè no
m'entén.
Comparo i veig que aquí no anem bé. Escolto i veig jo mateix, en la meva
joventut, que la llengua va endarrere i no són sensacions ni
pressentiments.

El català entre el jovent de Barcelona costa de sentir, i quan el sents…
ai mare, mare meva! Quin mal d'orelles!

En aquests moments estem en una situació reversible. Malgrat tot, queda
moltíssima gent que sap el català i que en fa un ús diari. La situació la
podem decantar i potser podríem arribar a recuperar zones perdudes o
semiperdudes, no en tinc cap dubte. Però som en una contrarellotge i sí,
ens ve de 5 anys. En funció de què fem aquesta propera dècada determinarem el
futur. Després ja no hi haurà marxa enrere.

Atentament

David Valls



1 Comment

“Eres lo que escribes. Eres como escribes” (¡?¿!)

Comentari deixat a can Una temporada en el Infierno de Juan Pedro Quiñonero 

relatiu al seu post  "Eres lo que escribes. Eres como escribes” que enllaça amb un blog homònim : Eres lo que esribes. Eres como escribes"

 

Dear JPQ,
Aunque soy uno de los últimos en felicitarte por esos dos años de Infierno, me gustaría pensar que no estoy entre los que te aprecian menos, sino todo lo contrario. ;-)

Bueno, ese eslogan, refrán o màxima larochefoucaultiana suena bien, pero se me antoja un tanto perogrullesco. Sí, somos lo que escribimos y cómo lo escribimos, y también lo que decimos y cómo lo decimos y lo que comemos, y casi lo que miramos en la tele…Y si no, que se lo pregunten a los que miran Gran Hermano o el partido de "fúrbol" todos los miércoles, sábados y domingos …

No sé si se conseguirá que "que" siga siendo "que" o si la "k" o la "q" irán desplazando progresivamente la forma correcta, pero que empieza a verse como un tanto arcaico-referencial, por lo menos desde la perspectiva de la postmodernidad tecnológica del chat y el móvil. ;-)

Gracias por el tuyau del <b>jijuju</b> porque ¡toda ayuda es poca!
Aunque mi trauma es múltiple: no haber conseguido aprender a teclear correctamente sin mirar las teclas, no conseguir escribir a una velocidad algo más TGViana y no conseguir teclear sin "dislexias" del tipo "poer" por "peor" o "un barazo" por "un abrazo", y lo peor de todo, que aún es más grave: no conseguir ser capaz de releer mis textos antes de darle a la tecla "Enviar" o "Submit"… Y mira que parece fácil! Pues no! Acostumbro a hacerlo justo unos segundos después.
Por suerte nobody else es tan catastrófico como Sani… porque si no, se impondría inventar algún tipo de freno, un javascript "jijujuiero" que apareciera en pantalla y que soltara una frase con algo así como "Dónde vas con ese texto, hombre!" e impidiera cualquier envío con horrorosos errores ortogràficos o dislexicosos ;-))
A veces, cuando releo alguna frase excesivamente mal escrita, me imagino a alguien leyéndolo con una mezcla de sonrisa fraternal y mueca displicento-agresiva.
Tengamos fe, que un cordón sanitario de ese tipo es posible y algún creador de software lo implementará un año de esos…
Acabo pues pidiendo, entretanto, un poco de comprensión y un mucho de compasión, porfa, para quienes no nos ha sido dado el don de la perfección y, en cambio, llevamos estampado, de forma indeleble, el estigma de un cierto pataterismo chapucero.
Recordad que … "A quien perdona, mucho le será tolerado".
Un abrazo.

[@more@]



Comentaris tancats a “Eres lo que escribes. Eres como escribes” (¡?¿!)

Montaigne en català

Us he de dir que veure reunits al Pere, l’”Arare”, la Xurri (que conec via Montse) i d’altres que no conec al voltant del tema de la traducció de Montaigne al català em fa força gràcia i vull afegir-hi la meva.
Sobre tot perquè vistes les tones de llibres nous que hi ha i que desembarquen cada dia a les llibreries, triar en Montaigne té força mèrit. Però val a dir que em sembla una bona elecció.

ME 

A Montaigne (1533-1592) l'associo amb Josep Pla, salvant moltes distàncies de tota mena, però sí tenen punts en comú. No crec que fos molt surrealista dir que Pla fou el SuperMontaigne català. I mira, potser us farà gràcia llegir què diu Pla d’en Montaigne, si no ho heu llegit ja.
He anar a obrir el Diccionari Pla de literatura (edició de Valentí Puig. Edicions Destino, 2000. pg. 532-533) que aporta 7 referències dins de l’obra completa de Pla:
Això sí, la primera és l’única que em sembla realment interessant:

“No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses.

Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra (OC1, 145 [138-139]

Jo vaig llegir els Essais “per necessitat”, a principis dels 70 -fa mil anys- per poder passar les oposicions, en una magnífica edició: L'Intégrale de la casa Seuil, un volum que conté les obres completes i que encara conservo en perfecte estat. Després l'he obert unes quantes vegades, però la veritat és que no he gaudit de la relectura tranquila i reposada d’una lectura que en el seu moment em va semblar extraordinària. Com tants altres llibres que omplen prestatges, n’hi ha que esperen el moment de la consulta o de la relectura … però aquesta no arriba. Les novetats empenyen els clàssics…
Ara després d'haver llegit el teu post, Pere, M*, l'he despenjat.
He vist que a l'index del final, pàgina 623, s'hi indica que de la pàgina 601 a la 622 hi ha l'index dels Assaigs i cites-clau de l'obra.

Només he hagut de mirar la pàgina anterior i veure , encara que la lletra és força petita, això que recopio aquí mateix:

          "A mesure que la possession du vivre est plus courte,
          il me la faut rendre plus profonde et plus pleine".

No sé com ho haurà traduït el traductor, però el que s'entén és que “a mesura que s’escurça el que ens queda de vida, més val intentar disfrutar-la i viure-la com més plenament, millor”, oi ? En català lightcol·loquial “Cal viure a tope” … ;-)

Consell genial, més arrodonit que « Carpe diem » però que acaba suggerint el mateix… Encara que ben mirat està bé que ens ho diguin de les mil maneres possibles, es tracta de fer-ne cas!
Decididament, Pere, M*, has triat bé! Crec que et semblarà un llibre que omple sempre d'optimisme i de ganes de viure i de fer-ho sàviament.

Això sí, cada cop que parlo de felicitat i d'optimisme, invariablement recordo que l’Adriana, una noia argentina que vaig conèixer à Bélgica a principis dels 70, repetia molt sovint aquesta frase: "Vivir se puede, però no te dejan !!!" I ens fèiem un fart de riure…

I amb el temps he anat deduint que tota la gràcia de la vida és aconseguir (sigui com sigui i al preu que sigui) que el "però" de l'Adriana no malmeti l'objetiu que es fixava per a ell -i ens deixà recomanat per a nosaltres- en Miquel Eyquem de Montaigne.

PS.
Això va començar sent un comentari que et deixava al teu blog, Pere, M*!
Després vaig recordar que havia imaginat tenir un post actualitzable que servís de registre dels comentaris deixats a d’altres blogs …
Però finalment, he decidit que no, que aquella era una idea esbojarrada. I que més valia que cada comentari el pengés també al meu blog i així ho tindria tot al mateix farcell… al cap i a la fi un cop de copia i enganxa és cosa de molt poca estona. Bé aquesta no deixa de ser una decisió provisional com tantes d'altres.

[@more@]



2 Comments

John Le Carré i la seva nova novel·la The Mission Song

M'ha fet feliç llegir avui a La Vanguardia ( dimecres 10 de gener de 2006. Cultura , pg. 33) una entrevista de José Martí Gomez amb el meu admirat John le Carré, i haver-me assabentat fa uns dies que ja ha era a les llibreries la seva darrera novel·la The Mission Song (Little Brown & Co.) i que està traduïda al castellà: La canción de los misioneros (Ed. Areté) , i al català: La cançó dels missioners (Edicions 62).

JLC

Fidel a algunes de les meves dèries, ja estic mirant la manera de llegir-lo, fent-lo passar pel davant d'altres prioritats llibresques.
Mentrestant, en aquesta entrevista, realitzada a Barcelona on ha vingut per a promocionar la seva obra, Le Carré ens confirma una vegada més, amb gairebé tot el que diu, la seva gran talla moral.

Le Carré contesta que, efectivament, tothom és responsable dels seus actes i ha d'afrontar-ne  la seva justificació moral. Afirma també que, en algún moment de la vida, cal que cadascú es comprometi [políticament i moralment] amb alguna causa.

Assegura que ell es va comprometre contra la guerra d'Iraq i que va ser un entre el més d'un milió de persones que es van manifestar a Londres contra la política d'invasió de l'Iraq i de Toni Blair que pretenien justificar-la.

Preguntat sobre el què caldria fer per reactivar la il·lusió [de la gent ] per la política, Le Carré contesta que cal escometre un canvi. Un gran canvi de tipus ecològic. Cal que ens preguntem com podem evitar d'explotar el Tercer Món. Que cal que Occident es torni a plantejar el seu paper al món i evitar que les masses del Tercer Món no es rebelin i provoquin en una catàstrofe molt greu.

En relació amb l'evolució de la seva obra i la imatge dels seus personatges icònics, com George Smiley, Le Carré afirma que, com ell mateix, aquells personatges eren fidels a la veritat, entesa com un principi sagratque fins i tot justificava els mitjans … [necessàriament bruts], d’aquí ve que un dels disgustos més grans que va patir fou assabentar-se que la informació dels serveis secrets era manipulada per a justificar la invasió d’Iraq.
Una palada més sobre la merescuda tomba política de Toni Blair que ha estat fent figa permanentment i ara està a punt de fer una fi de cagaelàstics.

__________

[@more@]

2 Comments

“Tothom hauria d’escriure” , diu Georges Picard

Això és el que aconsella Georges Picard en el seu llibre. 

Poc a comentar, n'hi ha prou amb citar tot això, realment antològic, 
escrit per Pascale Areguedas en el seu article sobre el llibre. :

 Georges Picard. Tout le monde devrait écrire
Éditions José Corti, collection Rien de commun, août 2006
  

"Grand lecteur et écrivain, Georges Picard livre ses pensées personnelles, affirmant qu’une « pensée riche ou fine ne peut trouver une forme adéquate en dehors de l’écriture ». Il encourage donc tout le monde à écrire « pour soi dans la concentration et la solitude », ce qui ne veut pas dire publication, bien sûr. Pourquoi écrire alors ? Pour se regarder dans un miroir puisque tout écrivain est narcissique ? Pas seulement, car l’écriture oblige à choisir dans la nuance et la pondération. Ailée d’une liberté subtile, celle de prendre des risques en laissant des traces, elle permet la projection inconnue et inconsciente de sa propre pensée, tout en s’adressant aux autres. « Si l’on veut écrire comme personne, mieux vaut commencer par écrire comme tout le monde », conseille Georges Picard. En effet, commencer à écrire simplement pour trouver sa voix et son style, afficher son propre tempérament et sa vision du monde, voilà où se niche la littérature, dans la création. Être conscient de ses imperfections et les assumer face au marché livresque et carnavalesque est un pari audacieux plein d’abnégation et de travail, que chaque écrivain devrait relever car l’écriture est une école impitoyable de responsabilité. « […] l’écriture acharnée qui force à réfléchir reste l’une des armes les plus solides contre la sauvagerie et l’impuissance. Chacun avec ses moyens peut facilement s’en emparer. » Écrire devrait donc être une vocation désintéressée…"   ( Pascale Arguedas 18-08-2006)

 L’écrivain est avant tout un lecteur, le sien, puis celui des autres. Georges Picard cherche l’origine de sa jouissance de la lecture qui remonte à l’enfance. Il analyse l’influence de ses lectures sur son écriture, s’interroge ou donne son avis sur la sincérité des critiques littéraires, sur les liens tacites de loyauté entre l’auteur et le lecteur, loue les vrais libraires pour leur lutte quotidienne et encourage les revues littéraires à continuer sur le chemin de la création et des voix nouvelles. Son vécu de lecteur boulimique inspiré, épinglé avec humour et franchise, montre le bénéfice de ses contradictions humaines. La littérature exigeante s’adresse à des gens éduqués. Elle est donc élitiste – mais quelle culture ne l’est pas ? – parfois même dotée d’une diffusion intimiste, circulant par un bouche-à-oreille désintéressé et admiratif. Elle n’a rien à gagner dans son édulcoration. Il est des partages amoureux discrets, préférables et durables s’ils sont protégés de l’expansionnisme publicitaire et de l’avidité marchande : « Mieux vaut ne pas lire Rimbaud que le lire n’importe comment ! » Tantôt provocateur cocasse, tantôt philosophe mélancolique, Georges Picard se sent à part, marginal et à contre-courant du monde éditorial, ce qui lui procure une euphorie intellectuelle qui compense largement l’isolement. Écrire et lire sont ses passions, son destin : « Et s’il ne subsistait même qu’une poignée de fins lecteurs, la passion d’écrire devrait continuer à brasiller dans la nuit de l’hébétude générale. » ( Pascale Arguedas 18-08-2006)

Touché !  Chapeau !  Merci, maître  !

[@more@]

1 Comment

No poder deixar d’escriure

Als blogaires que ténen passió per l’escriptura i per la lectura els pot interessar poc o molt saber, si no ho sabieu encara, que France Inter té un servei de podcats entre els quals n’hi ha un titolat La librairie francophone.

Si us l’afegiu a un agregador de fils RSS com Bloglines podreu anar seguint les novetats en propers programes.

El podcast del 31 de desembre del 2006 inclou una entrevista a Laurence Cossé, autora d’un llibre recentment publicat per Gallimard : Vous n’écrivez plus ?

Es un recull d’onze històries que tenen totes un punt en comú: l’escriptura.

Heus aquí una part de la transcripció que he fet de l’entrevista, descarregable en format mp3 a Itunes.

« Vous posez des tas d’interrogations, justement, de réflexions sur la condition d’un écrivain qui n’écrit plus, soit parce qu’il a fini un ouvrage , soit parce qu’il est passé à autre chose, soit parce qu’il cherche encore l’inspiration, il y a plusieurs cas de figures pour ne plus écrire…

J’ai essayé que chacun des 11 cas soit différent des autres. La seule chose qui ont en commun mes onze personnages, c’est qu’à chacun on pourrait demander Vous n’écrivez plus ?
Dans certains cas, c’est exact, dans d’autres on leur pose la question mais ils n’ont jamais écrit, ; dans d’autres cas, c’est pire, on dit à un personnage VNP ? et en fait ils écrivent et continuent à publier …
Ce sont des variations autour de cette question.

-Je sais, Laurence, que vous êtes persuadée que, à l’origine d’un roman, donc d’une histoire, il y a quelque chose de l’ordre de la « visitation. »

-Écoutez ce que je vais dire là, c’est vraiement le fond du fond, on est dans le sérieux, ce que je veux dire… c’est que si l’écrivain est honnette s’il n´écrit pas pour arrondir son compte en banque, ou bien pour asseoir sa notoriété, en fait il n’a pas vraiment le choix de ce qu’il écrit, ni du moment où il l’écrit, ni de la manière dont il l’écrit … Il y a là quelque chose de profondément mystérieux et tous ceux qui écrivent dans les conditions que j’ai esquissées le disent …
Certains parlent … Tous disent quelqu’un d’autre que moi tient la plume, je ne suis pas seul aux commandes ; je n’ai pas tout le pouvoir sur ce que j’écris …
S’ils sont de culture spiritualiste ils parlent d’anges . S’ils sont de culture psy ils parlent d’insconscient, à chacun son interprétation de ce « quelque chose d’autre que moi qui écrit ». Voilà !

Mois je trouve que ça colle parfaitement avec l’idée ancienne et chrétienne de la visitation.
Pour moi, la lutte avec l’ange, le corps à cors avec l’ange, colle parfaitement avec le travail d’écriture.

– Pourtant … Vos histoires sont douloureuses …la plupart du temps …

Ce combat avec l’ange c’est un combat dur, eh ! Il y a fracture …

Je ne pense pas qu’écrire soit une plaisanterie…Je pense que c’est presque toujours l’effet d’ un … Ça produit toujours un corps à corps violent avec soi-meme, ce qui est encore plus compliqué qu’avec quelqu’un d’autre
Je ne crois pas que si on est parfaitement serein, parfaitement équilibré, parfaitement heureux, on écrive …
Je crois, à l’inverse , qu’on écrit parce que, précisément, on n’est pas très doué pour évoluer paisiblement dans le réel.

– C’est-à-dire que pour se réaliser dans l’ecriture il faut apprendre à souffir, se servir de ses souffrances pour écrire ?

Ah non, non, pas du tout. Je vous dis qu’on n’as pas le choix.
Les gens qui écrivent, on leut dit toujours : «Vous avez la chance d’écrire » ou bien. c’est formidable ce que vous faits …
Ils ont tous la même réponse , « J’ai pas le choix ; je ne sais faire que ça ; « ‘ bon qu’à ça », disait Becket…
Je ne pense pas qu’on écrive pour être écrivain …on écrit pour être …pour réussir à inspirer, pour tenter d’atteindre ce que d’autres appellent le bonheur … Ce genre de trucs… »

Segueixen les crítiques en directe de vàries persones. Una lectora, des de Bélgica, li retreu a l’obra tot un seguit de coses; però ben aviat apareixen dues altres persones que en diuen meravelles i  expliquen perquè  han estat absolutament seduides per les seves històries i per la manera de veure-les tractades…

El fet és que a mi em van impressionar força dues de les consideracions de l’autora en relació amb el fet d’escriure:
Després de tot el que s’ha dit, és possible encara que algú digui seriosament que hi ha alguna cosa que dicta a l’escriptor què escriure i com escriure-ho?
De seguida vénen ganes de rebatre-ho, però llavors surt amb un altre argument: Laurence quan assegura què la gent serena, equilibrada i feliç, -ni ha d’aquesta mena de gent?- no es dedica a escriure.
Que escriu, en canvi, és gent amb un perfil especial, gent que és incapaç de desenvolupar-se d’una manera absolutament normal en el món real.
És fina, aquesta dóna! Ho diu sense fer escarafalls, ho diu amb tota la normalitat del món, igual com quan assegura que escriure no és cap sort, no és cap mèrit, és que els que escriuen no tenen cap altra opció més que escriure. En són gairebé víctimes …
Sí, Laurence, tens tota la raó. Gràcies per dir-ho d’una manera tan bonica, tan suau, tan clara, tan neta.
I així és com com qui no vol la cosa, ens fa empasar aquella idea que anàvem a rebatre amb força.
Sí, sí que hi ha alguna cosa que mena la ploma, i el tema, i la manera d’escriure … i la impossibilitat de deixar-ho…
Val a dir que sempre hi ha alguna excepció (Quaderns, Cucarella, Isnel, Bellver) … cadascuna amb una explicació ben diferent, …

Sigui com sigui, hem encetat un tema que ens encanta i la millor manera de seguir-ne disfrutant, serà llegir-nos aquest Vous n’écrivez plus ?

__________
 [@more@]

1 Comment

Llei de dades i Kafkades

En pocs dies aquesta Llei orgànica de protecció (¿?) de dades m’ha trepitjat els peus tres vegades i ho ha fet just allà on se’m clava l’ungla al dit. Ja la tinc atravessada.
Apunts per al meu primer volum de Sani’s Contes cruels.

kafkaesc

Al septembre va fa set anys que vam canviar de casa. Doncs bé, fa uns dies encara va arribar a la nostra bústia una carta a nom de l’antic propietari. Durant els cinc primers anys, si n’arribaven algunes, les guardava uns dies i després anava en moto a casa seva i les depositava a la seva bústia. A mida que va anar passant el temps, la freqüència de cartes al seu nom que anaven a petar a la nostra bústia va anar tendint al zero absolut. I així ha estat durant els dos últims anys.
D’aquí ve que aquesta darrera carta caigués com una sorpresa, sobre tot perquè des de fora estant es veia que l’enviava no sé quina secció de la Conselleria de Treball.
Vaig voler fer una bona obra, però la bona fe em va esclatar a la cara.
És la Llei de dades, estúpid!
Truco al telèfon d’aquella Delegació i els explico això que explico ara aquí, que hi ha una errada en llur base de dades car el nom que s’indica en aquella carta ja fa més de set anys que no viu a aquella adreça, perquè és casa nostra, que caldria que corregissin …

El funcionari que m’atén per telèfon no em detén de miracle. Amb veu ferma i gruixuda em diu que ells no poden fer res ni canviar res si no és que un particular ho demana expressament. Que el que he de fer és tornar la carta a correus indicant que el nom que figura a la carta ja no viu a l’adreça que figura a la carta. I prou, que no he de fer res més. Que jo no tinc dret a voler corregir res …
-Escolti, miri, jo només volia comunicar-los que …
-Ni comunicar, ni bona fe, ni hòsties … (no sic, això m'ho invento, però anava inclòs en el to d'aquell home).

-Vosté el que ha de fer és no voler  …

Aquelles paraules em van fer venir al cap un episodi epitòmic que vaig patir a la mili, al despatx d'un TC, d'una caserna d'artilleria de Manises …
No tens dret a pensar ni a voler resoldre res, ni a voler millorar res. Només tens dret a callar, a obeir i a respectar unes normes, per insensates que siguin.

Vaig quedar tan tocat, que en comptes de fer el que havia fet durant els darrers anys, vaig anar retornar la carta a correus. Ho vaig fer com una venjança contra la llei de dades, però sense pensar en l’antic propietari de casa, el pobre Jaume,  que no en té cap culpa, potser (?). 
Em queda pendent avisar-lo i explicar-li tot això que ha passat. Perquè sigui ell qui resolgui el problema. No sé com continuarà la història. Però gairebé no me la vull ni imaginar.

Segon cas. Segon conte cruel.
Nit de Cap d’any. Algú explica que ha sentit dir a casa d'un altre que algú va explicar aquests cas: que en una òptica, un senyor va anar a buscar una factura de la seva senyora. A l’optica, li van donar la factura. Resultat: al cap d’uns mesos van acomiadar el responsable d’aquella òptica per no haver sabut aplicar la Llei de dades!
 
Sembla ser que la senyora, en tràmit de separació o divorci, presentava unes factures que no corresponien exactament al total de les factures oficials de l’òptica.
Gràcies a aquella factura que el marit va obtenir, es va destapar un cas de falsificació de documents que va costar a l’optica un munt de milers d’euros de compensació o multa, perque els advocats del marit van presentar una denúncia i va quedar clar que els responsables de tot eren els que havien lliurat la factura a una persona que no era la interessada. Davant d'un cas com aquell, s'imposava donar una lliçó als empleats. Calia tallar caps a la plaça pública perquè servís d’escarment i exemple. Calia  l'acomiadament d’un cap de turc amb un expedient de molts anys i net com una patena. La llei de dades és de “Nolli me tangere”. O això és el que vaig entendre. Aneu en compte, perquè com veieu, "mata".

Tercer Cas. Conte cruel (amb final feliç )
Obro la bústia. He rebut dues factures de telefònica. Les obro les dues sense adonar-me que una no es per a nosaltres, sinó que és una factura de Movistar, i que és per a una senyora, Concepción XYZ,  que curiosament té posada la mateixa adreça postal que la nostra, però amb indicació de pis i porta. Ja es veu ben clar que no pot ser. Hi ha un error.
Com que hi apareix el número de mòbil, decideixo trucar-li i exlicar-li el que ha passat. Però em surt el contestador automàtic. Deixo un missatge explicant el problema i proposant que sigui ella qui resolgui l’errada, sigui quina sigui la seva adreça postal.
Pasen dos dies i no em truquen ni em diuen res.
Com que manifestament es tracta d’un error, decideixo innocentment trucar a telefónica per mirar de resoldre el problema.
Oblides la perillositat de la llei de dades, Sani, estúpid! No n’aprendràs mai, oi?

1004. Em surt la recepció robòtica de Telefònica…

-"Si vol ser atès en català premi 2."
Premo 2. Em surt una senyora que m’atén en català però que de seguida em diu que si és per a Movistar he de parlar amb Movistar, que ja m’hi passa.
Allà em surt una altra senyora que m’atén en castellà. Molt suament i delicada jo li pregunto si em poden atendre en català … i tot és parlar amb català i la molt malap*****, sense ni contestar-me, ni dir res,  m’envia directament a un altre servei robòtic d’atenció al client que em contesta en nogensmenys que en 4 idiomes.
If you want … in English, l’1; en francès, el 2; en alemany, el 3; en italià, el 4.
I torna a saltar a l’anglès… Comença la roda kafkiana.

Vaig somiar en convocar un megaboicot contra Moviestar i vaig imaginar que l’èxit era tal que s’havien d’abaixar els pantalons. Es veien obligats a afegir el catàlà, el basc i el gallec a la llista d'idiomes d'atenció al client i, a sobre, per fer-se perdonar, decidien sortejar mòbils d’ultima generació cas de trucar i parlar en alguna d’aquestes tres llengües ;-)
“A mi, cuando me joden, me gusta que me besen en la boca”, deia l’acudit de la galleguinya…  A mi, quan em foten, el que faig és venjar-me mentalment dels fillsdepu, imaginant hipòtesis utòpiques … com la de més amunt . Qui no es conforma és perquè no vol!
Mentre somio en boicots d’efectes tsunàmics contra Movistar, torno a trucar al 1004. Demano per Movistar, en castellà, pantallons al garró, i em diuen que aquell no és el número, que hauria d’haver trucat al nosequín-nosequantos, però que per aquella vegada [em perdonen la vida i que] ja m’hi connecten ells.
Em surt un noi, li explico el problema i li proposo que ells truquin a la senyora Conxita i que li diguin que hi ha un problema d'adreça postal que cal resoldre …
El noi, comença educadament a dir-me que li consta que aquell número es d’un abonat que fa uns dos mesos que es va donar d’alta, i que em passa amb una noia que és la que porta aquests temes… Però sembla ser que des del seu costat o des del seu devant o des del seu darrera li foten una bronca que ell projecta sobre mí, dient que jo no tinc perquè obrir cap carta que no sigui meva, i que ells no poden canviar res i que patatí i que patatà…[ La llei de dades, estúpid!]
Els errors … No cal voler resoldre cap error. Fins i tot pot ser il·legal.
“Bueno, mira, sabes lo que te digo, que a mi como si …”

Els envio a dida, ho aprofito per clavar la meva bronca al desert i penjo…
 

Per allò que les reaccions del cervell són imprevisibles, imagino que encara falta enfrontar-me a una altra situació desagradable, ara ja només faltarà que la senyora Conxita, quan em truqui em foti una bronca també ella…

Com un mecanisme reflex i automàtic, torna a funcionar el meu somni d'autodefensa. 
Somio que fa pocs dies, el Tripartit ha votat una llei com la dels EEUU que permet l’ús d’armes i que ho han posat al primer article de l’Estatut. Somio que jo, preveient que m’hauria d’enfrontar amb moltes putades de tots els colors,  ja m’havia comprat un colt com els de l‘Oest.
La probra Conxita no va tenir temps de començar a fotre’m la bronca …
Tan bon punt va començar a frase
“I vostè amb quin dret obre les meves cartes …?”
… jo ja estava disparant les 6 bales del colt, totes al mateix lloc. Oi que els colts eren de només 6 bales ? …

Per sort, com a “Porca misèria”, aquesta situació només era un somni; un malson, vaja.
No, per sort la vida et dóna sorpreses agradables. Sorpreses agradoses et dóna la vida. No gaires, ni gaire sovint, però sí, la bondat existeix…

Espantat pel malson que acabava de patir, vaig decidir tornar a trucar jo mateix al mòbil de la senyora Conxita. Aquella vegada em va contestar una veu amable. Després d’escoltar les meves explicacions, tot i el meu to una mica excitat, ella em va dir que, efectivament, hi havia un error de número en l’adreça postal. En comtes d’un número parell, ella tenia un número senar. I que el seu pis, tot i ser al mateix carrer, és a més de 300 metres de casa meva.

-Allà? Ah sí, i tant, ja sé on és , vaig dir jo. Ja li portaré la factura un dia d’aquests, ben aviat.No es preocupi. Mentrestant,. miri de resoldre l'error, d'acord?
Que molt amable per trucar-la. Que ella ja s’estranyava de no rebre encara cap factura. Que passen coses estranyes amb això del telèfon, perquè ara feia poc ells tot just havien aconseguit, després de mesos i mesos de lluites i papers, que els retornessin uns 300 euros que els havien facturat erròniament, mentre que eren cosa de l’antic propietari …

Tot plegat em fa pensar que de la realitat a la ficció només hi ha una kafkada pel mig… I no m’estranya gens que de quatre kafkades, els qui en saben, en poden fer un llibre.
Procureu, si podeu, evitar-les com la pesta, però si us n’enxampa alguna, penseu que potser teniu tema per a un relat de contes cruels…

[@more@]

1 Comment

Adéu 2006. Benvingut 2007

Adéu 2006. Benvingut 2007.

Rebrem l’any entre amics, vells amics de tota la vida a Sant Sadurní.

Això em fa pensar que fóra una orgia immensa –utòpica i impossible també-poder  dinar o sopar amb tots els meus amics i amigues … tots aquells  que formen part de la meva vida.
Això no deu ser possible ni fer-ho literàriament,  am prou feines si fóra possible fer-ho amb un poema alephià… que intentés imitar una quadre del Bosco. Però m’adono que m’estic creant un nou repte … i em fa somriure ser tan agoserat.

 El que si puc dir és que, si aconsegueixo respectar un mínim d’ordre, tinc pendent de fer tot un seguit de coses …

Un escrit sobre  Escribir es vivir  de José Luis Sampedro.  Vaig tornar el llibre a la biblioteca però vaig tenir la precaució de gravar-me els trossos que m’interessava recordar.

Llegir  Katherine Mansfield, que Sampedro cita com un dels seus autors favorits de  novela curta.

El post sobre la mort de Pinochet, m’ha dut a llegir unes entrevistes que van fer a  Roberto Bolaño i dos articles sobre ell. Bolaño, per la seva part, proposa llegir un escriptor de contes excepcional: Rodrigo Rey Rosas

“Los cuentos de  Rodrigo Rey Rosas  no los ha escrito nadie en lengua castellana. Antes que él hay grandes cuentistas, incluso un cuentista genial, que es Borges, pero los cuentos de Rey Rosas nadie los ha escrito”.

Així doncs, ja tinc teca per començar el 2007 :  Mansfield, Bolaño, Rey Rosas …i em fa molta il·lusió pensar-hi, i pensar que aquestes lectures em faran feliç.

I la il·lusió és el que més s’assembla a la felicitat, oi?

[@more@]

4 Comments

El mètode Grönholm. Galceran i Belbel. Barret!

9 de desembre de 2006. Teatre Poliorama. Fila 8 , seients 12, 14, 16.

  mètode grönholm

Vaig sortir satisfet d'haver anat a veure una obra  important. Després em vaig preguntar com era que havia esperat anar-la a veure a la  3a temporada!  
Potser perquè la frase aparareix gairebé al finald e l'obra, se'm va quedar ben gravada al cap: "Busquem fills de puta que semblin bones persones, no bones persones que semblin fills de puta" o una cosa molt semblant.
Aquest  és  el "missatge" d'en Galceran. 
Una bona relectura de savi  Sun Tzu … Molt bé Jordi!  Cal fer pedagogia, cal fer pedagogia! Sempre i en tot lloc !

També em va impactar l'escena en que un dels personatges explica que havia treballat per una d'aquelles agències que enganyen els pobres "joves retirats" organitzant viatges organitzats, viatges de patacada per encerronar-los i fer-los comprar  de tot  i tot,  paraigües quan fa sol, neu a l'hivern i mantes de llana a l'estiu … a cop d'àpat  "enverinat" amb vi de garrafota i amb sessions de menja cocos perfectament estudiades … Magnífica denúncia. 

Bé costa una mica trobar crítiques que vagin una mica més enllà del simple resum de l'obra o de l'explicació d'algunes escenes …  
Jo vaig trobar aquestes referències, que donen una idea de conjunt bastant interessant:

 
* Combate de emociones, ambiciones y envidias en ‘El Mètode Grönholm’.
http://www.ua.es/es/servicios/comunicacion/notas/06110601.html

* Adapatació al cinema  versió. francesa subtitolada
http://www.commeaucinema.com/bandes-annonces=54252.html

* Entrevista amb Jordi Galceran ,  autor de l’obra.
http://www.andreusotorra.com/teatre/entrevista121.html

* Canya al sistema però també als treballadors
http://www.teatral.net/asp/gandula/cos.asp?idllibr=32

 Em fa gràcia, em fa sonriure que algú  parli de "fotre canya" …  és l'equivalent a  llençar plomes de colom als tancs que t'estan apunt d'esclafar… però vaja, sembla que calen aquestes denúncies, i que la gent de bona fe les necessita per tenir la sensació  que qualsevol  "denúncia"  és un gran què … No es pot lluitar  ni contra  les fes  ni contra les  bones fes… Viu i deixa morir de gust …

Vaig intentar imaginar com fóra l'obra  si  es modifiqués  per treure-li tots els component pallassocòmics i  vessar l'obra sencera a un registre totalment dramàtico-tràgic.  Tensió de principi a final. I a la fi, en  Boixaderas  suicidant-se o matant  en Soler, en Díaz i la Batalla…  fora tota una nova obra  ;-)

També, perquè no, es podria fer una adaptació en clau còmica i transformar-la tota sencera en una comèdia de cap a peus. Amb aquelles portes obrint i tancant-se i els personatges que entrant i sortint,  com en una  sitcom… No m’atreveixo a dir PeraMoranitzar-ho una mica … però suposo que se m’entén.

Crec que als actors, després de tres temporades de disciplina, potser fins i tot els faria gràcia intentar representar aquestes dues adaptacions, en unes dates o sessions determinades.

No sé si en Jordi Galderan o en Segi Belbel ja  s'ho han plantejat, però en el cas improbable que fos que no, jo els  ho proposo  gratis i amistosament. I ja em direu si la idea us sembla massa  desmesurada o quasi factible.

Ah! Us he d'anar a veure un dia d'aquest per parlar-vos d'una idea  que  estic segur  que us interessarà. Queda dit.

Felicitats per l'èxit . L'obra s'ho val.

Autor, director, actors, equip tècnic i Poliorama sencer … barret ! 

 

______________[@more@]

3 Comments

Augusto Pinochet. Escopirem eternament sobre la teva memòria.

Per fi va morir Augusto Pinochet.

Com li va passar a tanta gent de bona fe, primer me’n vaig alegrar  molt, però ben aviat em vaig sentir decebut pensant que aquella rata fastigosa s'havia mort sense rebre el càstig que es mereixia. Igual que va passar amb Francisco Franco l’any 1975.

Com tanta gent de bona fe, vaig pensar que era una sort per a un país com Xile que, amb la mort de Pinochet, ja pogués començar a passar pàgina d'una de les grans desgràcies que li poden passar a un país, que és la de patir dictadors assassins que acaben morint al llit, impunes.

Una mofa d'aquesta envergadura, a nivell mundial, només s'explica per la complicitat culpable de governs com el dels Estats Units, que, en l'era Kissinger fóu l'instigador de les monstruositats del monstre, i després, recentment, d'un govern com el de Toni Blair  que va accedir a deixar-lo tornar a Xile, mofant-se novament de tot el món civilitzat. Quin fàstic! Quin fàstic i quin menspreu més immens que em provoquen tota aquesta gentussa només de pensar-hi.

De la tracició primer al president Allende, elegit democràticament, i després del fet de fer torturar millers de persones i matar-ne d'altres milers … se n'ha de dir carronya. Quan l’Estat es converteix en torturador, la civilització s’enfonsa fins uns límits impensables. És el triomf de l’aberració sobre la humanitat.

Aquest assasí fastigós ha viscut prou per enfotre-se’n de tot i de tohom i encara més, sembla que ha tingut la gosadia de deixar  escrita una carta testamentària insistint en justificar la seva aberració. Tanmateix, això ja no és massa important, i aquesta carta li podria haver escrit Henry Kissinger des de la seva tranquila i daurada residència. No m’estranyaria gens que els que van nodrir el monstre li haguessin  dissenyat  i dictat fins i tot la fi.  

Com que Augusto Pinochet ha tingut la precaució de fer-se incinerar i evitar així als cucs haver-se d'empassar la seva immundícia, ens deixa només l'opció d'haver d'escopir sobre la seva memòria, però ho farem eternament . Explicarem a les noves  generacions de quin mals cal intentar desfer-se.

Espero que ho facin totes les persones ben nascudes d’aquest món i que el seu nom quedi lligat per sempre a la idea de traició, de perversitat i  d'assassí miserable que hauria merescut morir esclafat cent vegades. Ara cal que la seva memòria es podreixi a l’infern.  

Ah! I no us conformeu amb constatar i amb maleïr.
Paga la pena treure’n alguna lliçó pràctica.  Us proposo dir com hauria pogut dir en Boris Vian: “La propera vegada, preveniu els vostres militars, digueu-els-hi que jo també tindré una arma i que, per defensar la llibertat, si cal,  moriré matant”.
[@more@]

Comentaris tancats a Augusto Pinochet. Escopirem eternament sobre la teva memòria.

*Cucarellitzar-se, *escriptoricidar-se… Els neologismes són meus!

Això del Toni Cucarella  TC1  TC2  TC3,  a qui no  coneixia de res, -noi, ho sento, jo també sóc dels que carden la llana mentre altres quatre s’enduen les fames ;-)- , dóna per posar una mica de llenya al foc ara que crema i abans no s’apagui.
A més, per dir-ho tot,  em posa en safata una ocasió d’or per desenvolupar les meves (demostrades) capacitats  neologismitzadores.

 

D’entrada diré, abans ningú no em prengui el neologisme de la punta del teclat (qui neologismitza primer neologismitza dues vegades )  que  a  les 7 del matí del  diumenge  10.12.2006 deixo constància i registre virtual que el sotasignant Sani  Girona, d’accions com les que promet perpetrar en Toni Cucarella, assegura que  se n’ha de dir … qualsevol d’aquests  palabros  neològics (a quin més bonic ) que llista  tot seguit:

*cucarellitzar o  *cucarellitzar-se (verb)

cometre *escriptosuicidi”  o *escriptoricidi   o *catabloguicidi  o  *valencianosfericidi  (nom masc. ).

O bé  anglosaxonejant-ho una mica, ara que de ben petitons els nostres infants es veu que hauran de parlar l’angloparla:

*to cucarella  per al verb regular  [ past & past participle : *cucarelled] i *escriptoricidiness, o *catabloguicidiness  per al nom:  

 

Definició:

1. "perpetració efectiva d’enviar tota l’escriptura a rodar".

2.  “acció i conseqüència de dir adéu al teclat i al boli i a la ploma utilitzats amb finalitats editorials i/o premiliteràries”.

I si això ha d’anar en un diccionari electrònic, caldria afegir un enllaç a la seva entrevista a Vilaweb.

Al Toni Cucarella, de qui espero que no digui també adéu a la lectura dels blogs, (perquè llavors encara hauríem d’inventar un altre palabro), si per casualitat  s’acosta a aquesta platja i llegeix aquest post, …  li deixo dit això:

“A diferència d’altres, que et voldrien "salvar", Toni, jo no. Els déus  me’n guardin. Que vols plegar d’escriure …? Doncs plega! Tu mateix!
Ara, programes de gravació d’àudio digital et permeten gravar en mp3 i  fer àudiollibres… que són el futur…Pensa-hi. Consell  gratuït.

Si ni això tampoc et fa el pes i vols plegar de totes totes … per tot el que exposes a Vilaweb… tira pel dret! Ves i consuma el teu escriptoricidi! La llibertat és això també, oi, o no?

Això sí, com que aquest és un tipus de “suicidi tui generis" i que, a diferència de l’altre,  és reversible… Si mai t’ho repenses i vols tornar a ressuscitar, i a escriure  i/o a teclejar, i això dels premis ho vols tornar a provar … Benvingut back!

Això sí, avisa!  Avisa’ns, que puguem inventar  també el palabro simètric.  Probablement n’hi haurà prou amb posar-hi un   “des-“  al  davant:  *desescriptoricidar(-se) ; *descucarellitzar(-se) ;
*to descucarella ; *cucarellessness …

I amb aixó tancarem el cercle i enriquirem, -cada mica de neologisme és molt- , el català nostre de cada dia (ja veus, allò del “No hi ha mal que per bé no vingui”).

Feliç vida sense escriptura escriptòrica, si pots, que no podràs! Insisteixo, Toni, avisa quan tornis, que tornaràs!". M'hi jugo una copa de cava!

I a tots els altres: au, vinga,  mentrestant, aprofiteu la moma de  tenir un competidor menys, que això no passa cada dia, els premis són sempre els mateixos, i aviat descucarellitzarà.   


[@more@]

3 Comments

Entre l’amor i la mort : Romy Schneider

Ara que fa una temporada que vaig de ràdios de tota mena, he anat a parar al programa "Parlez-moi d'amour" de Gabrielle Stefanski a La Première de la Radio Televisió Belga Francòfona RTBF.

parlez-moi d'amour RTBF

 

M’he assabentat que el programa l’emeten els dissabtes des de les 20h fins a les 24! D'entrada quatre hores poden semblar una barbari tat. Però de seguida ens expliquen això :

"Un peu … de sexologie. Beaucoup … d'informations sur les nouvelles tendances et rencontres amoureuses. Tendrement … un invité pour un entretien coquin autour de l'amour, du sexe, de l'érotisme. Passionnément … des lectures amoureuses et érotiques à la carte. A la folie … en direct des auditeurs curieux et amoureux de l'amour, de la littérature et de la Première ! Enfin immodérément : des chansons d'amour. Tout cela, parce qu'au fond, dans la vie, qu'est-il de plus important que l'amour ?

i és clar, mirat així, forçosament hem d'arribar, com ells, a la conclusió que a la vida no hi res més important que l'amor … Quatre hores són encara … massa poc i tot!

El que m'ha realment emocionat ha sigut poder escoltar en aquesta pàgina del programa la vida de la Romy Schneider en 20 capítols mp3.

Una biografia molt ben feta i presentada des d’una perspectiva empàtica però i objectiva. He repassant amb ella una part de la meva vida.

Romy

 

Les choses de la vie (1970) i L'important, c'est d'aimer (1974) van ser dues pel·lícules que em van arribar a l'ànima, cadascuna a la seva època i a la seva manera, I l'any passat, a Bordeaux, vaig comprar Clair de Femme (1979) que veniem dins del Le Figaro del dissabte. Difícil de trobar algú que no se n'enamorés veient-la en qualsevol d'aquestes tres pel·lícules, però és que a més, hi havia també Le Mouton enragé (1974), i Une Femme à sa fenêtre (1978) que per a mi van ser pel·lícules de referència tota la meva primera joventut.

En aquesta sèrie radiofònica, realitzada per una dona, hi apareix la Romy humana que quedava tapada per la imatge de l'actriu.
La seva vida sembla una cursa d’obstacles a la recerca de la felicitat i aquesta li és concedida sempre per poc temps. Amors apassionats, separacions múltiples, el suicidi del seu fill , la seva addcició a l'alcohol, l'extirpació d'un ronyó, i una mort als 43 anys i mig … Sembla ser que tot el que de gran tenia com actriu ho tenia de feble en la seva vida privada. És com si els déus s’haguessin venjat de la seva intel·ligència i de la seva extraordinària bellesa.

Em costaria massa esforç explicar ara aquí la particular relació d'aquestes tres pel·lícules de la Scheider , tres drames, amb la meva vida… i per això ho deixo córrer. M'ho apunto com a tema “pendent de desenvolupar” per una altra ocasió.

M’ha agradat poder contextualitzar en la memòria actors, escenes, vivències …
A mi sí que em diuen alguna cosa Visconti, Sautet, Zulawski, Granier-Deferre, Costa- Gavras, per una banda i , per l’altra, Delon, M. Piccoli, J.L. Trintignant, Yves Montand … tot un pany de paret del cinema europeu de més qualitat. Per sort, de la Romy ens queden les seves pel·lícules, i així podem seguir venerant i mitificant el mite, i disfrutar-ne a cor que vols.

I jo em poso deures: he d’anar seguint el fil d'aquests programa radifònic que a més de pintar més que bé, insisteix en fer-nos una pregunta difícil: "parce qu'au fond, dans la vie, qu'est-il de plus important que l'amour ?".

Es prou bona com perquè algú miri de contestar alguna cosa, assenyada o no?

____________

Les années d'enfance – Ecoutez
Les débuts à l'écran – Ecoutez

Mademoiselle Sissi – Ecoutez

Le premier amour – Ecoutez

Sissi en Amérique – Ecoutez

Alain Delon – Ecoutez
Les années Visconti – Ecoutez

La rupture – Ecoutez

Harry Meyen – Ecoutez

Le retour à Paris – Ecoutez

Claude Sautet – Ecoutez

Vers le divorce – Ecoutez

L'ami Jean-Claude – Ecoutez

L'important c'est d'aimer – Ecoutez
Daniel Biasini – Ecoutez

Une histoire simple – Ecoutez

La mort en direct – Ecoutez

La banquière – Ecoutez

La passante du sans souci – Ecoutez

1982: Adieu Romy – Ecoutez

 

_______________________

[@more@]

1 Comment

Ha nascut el nostre Concurs ! Al·leluia !

Després d'un embaràs de dos mesos, múltiples gestions, creació d'un equip que val un imperi … avui al voltant de les dues de la matinada ha nascut el concurs i l'hem enviat definitivament a l'atmosfera, la webosfera, la blogosfera i ara, també a la catosfera.

S'hi pot accedir des d'aquí: el web de l'APFC que celebra 10 anys -(el web, no l'Associació!).

Logo Concours APFC

O anar-hi directament des d'aquí :  Blog oficial del  Primer Concurs de Radio Scolaire en français APFC

Espero que tingui molt d'èxit, quei visqui com a mínim fins el 26 d'abril de 2007  i que s'acompleixin els objectius que ens vam fixar.

Si algú vol felicitar els pares de la criatura … feu-ho aquí :  radioscolaire2007@gmail.com 

Una abraçada a tothom.

_________________ 

 

[@more@]

1 Comment

Carta de comiat del President Pasqual Maragall

Tinc sobre la taula, pendent d'endreçar degudament,  la carta que vaig rebre ja fa uns dies, signada per l'ara ja ex-president de la Generalitat de Catalunya, molt honorable Pasqual Maragall, comença així …

 "En els propers dies finalitzarà el meu mandat com a President de la Generalitat de Catalunya. Abans de deixar el càrrec, vull expressar-li el meu agraïment per la seva dedicació al treball en l'administració pública catalana."

(…)

I acaba així

"En ser investit president em vaig comprometre a treballar perquè els catalans tinguessin un vida més justa, més amable i un futur segur. Crec que el balanç, mil dies després, ha estat prou positiu en aquest sentit. Això no hauria estat possible sense la contribució dels servidors públics de Catalunya. Ho vull reconèixer i agrair a tots i cadascun de vostès.

Rebi una salutación cordial i sincera.
Pasqual Maragall"

 carta

 

Cal precisar  que aquesta carta ha arribat també a tots els membres de l'administració pública catalana.  A mi m'ha semblat un gest de persona intel·ligent i agraida. Un copet a l'espatlla, ni que sigui virtual, de vegades és molt valuós perquè a tohom li agrada sentir-se ben tractat, i alguns detalls que perduren en el cervell de les persones són de la fusta d'aquest tipus de gestos. 

Ho deixo aquí escrit perquè en quedi constància. Gràcies, Honorable President, per pensar en nosaltres, que tanmateix ja som uns dels catalans més afortunats per la nostra condició de funcionaris.

Bona feina allà on el dugui la vida. I si és a Tolosa de Llenguadoc, potser encara l'aniré a visitar un dia d'aquests per parlar-li d'un projecte …(sic)

Ben cordialment

Sani Girona. 

_________________

 

 

[@more@]

2 Comments

L’Educació és sempre un tema calent

Avui em proposo fer-ne un rajolinet només, poca tinta, poca tecla. Ep, si pot ser.

Em toca complir la promesa de mirar d'explicar-li al Juan això del que ell en diu "apaleamiento de profes". Difícil d'explicar en poques paraules. Més difícil encara  analitzar si les noves mesures que comencen a imposar sancions serioses als agressors suavitzarà mínimament el problema. Ni els déus no saben com es pot resoldre.

Enmig del conflicte pemament als centres per una cosa o una altra: manca d'estabilitat, període de crisi permanent de valors, noves realitats socials, acolliment i integració de la immigració… va la Ségolène i ens etziba una proposta irracional, una puntada de peu als pebrots dels educadors.

 segolene

Espero que canviï aviat d'opinió o que,  si persisteix en  l'error,  l'afirmació JuandeMaireniana de  "a manos de su empeño el tonto muere"  es compleixi totalment  i els electors francesos li ho facin pagar no votant-la.
Per mi que va confondre la necessitat que té ara que algú es cuidi unes quantes hores dels seus fills, ella que ara sempre és fora de casa,  amb les necessitats del món de l'Educació…
Seguirem de prop els moviments de l'enemic per mirar d'aplicar estratègies de contenció i atac.

Avui és bona notícia la particular rentrée bloguera del meu admirat Ferran Ruiz amb un post impecablement trenat, utòpicament meravellós:
"L'aprenentatge personalitzat" al seu blog Notes d'opinió

imagination tree 

 

Nosaltres signem a sota, però  les propostes d'en Ferran penso que sempre són una mica de ciència ficció,  o d'un país de "nord enllà",  o de segona meitat de segle XXI, i sempre lluny de la costa catalana, no sé ben bé perquè… I mira que aquí tenim autonomia per no dir sobirania…

"Per personalitzar l'aprenentatge és necessari organitzar les activitats desl centres a partir de l'avaluació de les necessitats de cada alumne i de la determinació de desenvolupar el seu talent i la seva creativitat de la manera més apropiada, mitjançant un ampli repertori d'estratègies educatives en les quals les TIC són fonamentals"

 (…)

Cal que les entitats responsables dels centres articulin un programa (…) en el que la interrelació entre persones i el foment de l'experimentació tinguin un paper essencial. (…)  és necessari imaginar, experimentar i implantar un doble sistema de lideratge i de responsabilitats que sigui capaç de combinar i de fer simultàniament viables els objectius d'alta qualitat i d'alta equitat."

 

Ferran, tu saps què demanes? Em temo que a llista d'impediments a tan lloable proposta  arriba als confins de l'infinit!  Però bé, ara ja has tocat el tema i caldrà que el continuïs. On hi ha alguna mena de model  remotament imitable? Per on començar exactament? N'hem de seguir parlant, però baixant al tercer nivell de concreció, si pot ser. Val?

Jo proposo seriosament que aquest post teu es converteixi en tema de debat obligatori a totes les escoles de mestres i de futurs educadors. I que se'n fomentin les aplicacions pràctiques. 

Benvingut i ben  tornat al front. Hi continua havent dures batalles, saps?
Aquest dies, la batalla sindical. La seguirem de prop, per saber de quin mal hem de morir.

__________________ 

[@more@]

3 Comments

La setmana de les “esses” : Segolène, Sarsanedes, Subirana, Saragatona, suma i segueix …

T'atures i després , en voler reprendre la marxa , t'adones que han passat un munt de coses. T'adones que no passa res si les deixes passar i continues tranquilament  fent com si res no hagués passat. :-) Realment… no passa res! 

Això és exactament el que m'ha passat. No res. Que ho he vist passar per davant del nassos, i he seguit fent com aquell que s'asseu davant del riu a esperar veure baixar el cadàver de l'enemic … No n'ha passat cap d'altre que no fos el temps escolant-se  vida  avall…

Amb prou feines si m'he fet uns apunts per recordar què en diria en reprendre la normalitat. I avui, en voler tornar a la dolça escriptura bloguera de cada dia, m'ha vingut al cap la fórmula sintetitzadora del mestre JPQ. Un  títol "alephià"  d'quells que ho barregen i ho sintetitzen tot, vist des de tot arreu i des de tots els angles, ubiqüitat temporal inclosa. Nogensmenys que tot això.

D'aquí vé el meu títol de post d'avui, impossible i surrealista, nostàlgic i esperançador. Ara m'hi poso …

Saturn 

S de Ségolène… Tinc a la taula un Nouvel Obs relativament recent, de mitjan setembre, que he agafat de la biblioteca per veure si m'assabentava de qui és la futura presidenta de la República francesa.  Apareix a la portada i ens ho prometen tot :  "Le système Ségolène" Ses amis, ses réseaux, comment elle dirige".

Des de llavors fins ara… "llovió y escampó", que dien els de Santander. Efectivament, malgrat el que jo deia més amunt, sí que han passat coses, Ségolène ja ha estat escollida com a candidata del PSF a la presidència de la República. Serà Ségo versus Sarkozy, amb el permís de Chirac.

El foc i les brases, les brases i el foc. Ségolène, però, sembla una dona creativa, capaç de canviar moltes coses. Segur que aconseguirà vèncer el seu rival, en Sarko, i si s'atreveix a tornar-se a presentar, també Chirac. Segur que suposaria un gran revulsiu a França i de retruc arreu d'Europa. I tindíem Merkel i Ségolène, el principi del principi de la dominació femenina del món. Bones notícies ;-)

Llàstima que sobre el tema de l'educació, em sembla que l'ha vessada.
Confondre la professió d'educador amb la d'un treballador de fàbrica és greu.
Hi ha tot un gran debat a fer aquí, però el faran a França a mida que s'apropi el moment del seu accés a la presidència.

Li vaig escriure al meu amic Juan, professor d'espanyol a Strasbourg i li deia…

"Hola Juan no sé si felicitarte por lo de Ségo o darte el pésame. me temo que quieren encerrarte en tu insti 35 horas a la semana…"

En Juan em contesta això :

Hola Sani,

Por si no lo habias visto ya, te mando lo de  Segolène :

el video completo http://www.wat.tv/video/84182

La argumentacion es mala : un profe cobra entre 30 y 44 euros por cada hora extra. Los organismos privados de apoyo escolar ofrecen entre 12 y 17€. Imagina la cantidad de profes que acuden. Los que curran en Academia son estudiantes, casi nunca titulares.

Lo que pasa es que muy pocos profes hacen apoyo escolar porque son horas de más sobre las 15 o 18h,   y mientras no quede incluido en el horario, res de res.

Y tu, como ves esto de los profes apaleados ?"

Pot semblar una impudícia reproduir parts de missatges privats, però vaja, és literatura semi-professional. Passa res!

El tema és que hi ha qui hi està a favor i qui hi està en contra. Gairebé tot el porfessorat fa les 35 hores setmanals, el que passa és que no es veuen perquè estan amagades en tardes senceres i caps de setmana sencers de correccions d'exercicis, de treballs i d'examens.

Entossudir-se a fixar un horari de fàbrica per als educadors podria ser nefast per a l'Educació d'un país.  Però es pot provar, algú recollirà els vidres trencats.

S de Sarsanedas. Tothom coïncideix en lamentar sincerament la mort de Jordi Sarsanedas. Coïncidència total també a l'hora d'apreciar la seva obra i la seva figura.

Recordo que en ocasió del Premi Gabriel  Ferrater, a Sant Cugat,  fa dos anys, vaig dir-li  un moment que tenia pensat, des de l'APFC, convidar-lo a fer una confència a l'Institut francès de barcelona (amb l'objectiu -secret, diguem-ho així – d'aprofitar l'avinentesa per fer-li un homenatge). Em va dir que l'anés a veure i que ja en parlaríem. Crec que en Jaume Subirana l'acompanyava a casa seva aquell vespre.

Va passar el temps i no ho vam poder muntar-ho per al curs passat. Ara ja s'ha fet tard, ja no podrà ser. Però la veritat és, com diu en Jaume Subirana, que Jordi Sarsanedas va tenir la gran sort d'haver pogut anar recollint mica en mica tots els premis, i tots els reconeixements que es mereixia, que han sigut nombrosos.

Vaig veure gairebé sencer el programa que TV3 li va dedicar. Em va agradar sentir dir que formava part d'aquell grup d'escriptors per a qui l'escriptura és un repte, una dificultad a vèncer … el paper blanc que cal omplir de prosa o poesia.

S de Subirana. Em va disgustar llegir la bronca entre el Toni i el Jaume amb motiu de la denegació de l'ajut que TI havia demanat a l'ILE. Crec recordar que li vaig escriure per dir-li que en comptes d'entrar-li amb l'insult, que li entrés amb vaselina i mà esquerra, que així en trauria més profit. Nefasta obsessió de voler posar pau a les guerres d'altres. I això no s'ha de fer mai.  Que es matin si volen!   Però quan per segon any consecutiu no li van concedir l'ajut i va fer tota una campanya al seu blog Entrellum.. vaig quedar una mica sense saber què dir, i vaig pensar que era un càstig polític. Assegut al riu, el que en Toni veu és com en Jaume, "alive and kicking", se'n va a Vancouver.
M'hauria agradat que us haguessiu pogut  entendre, nois. Però com hauria pogut dir diu la cançó  "Les Feuilles mortes" … La vida separa els que s'haurien d'entendre …

He rellegit el seu post on li desitja un feliç exili al Canadà i he llegit el que Sebastià Alzamora va escriure  a l'Avui contra Jaume Subirana, però també , en pla Terminator, contra tot i contra tothom :

" (…) també és cert que ni Subirana ni tan sols la consellera Mieras tenen res a veure en el fet que la situació de partida fos tan depauperada: si de cas, aquesta és una mancança que s'ha d'imputar als governs que els havien precedit, els vint-i-tres anys d'hegemonia convergent i tota la pesca. De manera, doncs, que, per aquesta banda, tot molt bé."

Hòstia com les gasta el Sebastià!  Ja veig, Jaume, que tens un munt d' "amics"  que te les diuen gruixudes.

Jo que no tinc res contra tu, el que em fas és força enveja que te'n puguis anar una temporada al Canada. Com que coses així no les regalen, imagino que t'ho has guanyat. Felicitats i que en disfrutis. Et seguirem via Flux.

A can Saragatona  he llegit avui que ahir en  M* va escriure això:

"Els blocs es mantenen semiletàrgics, o així m’ho sembla a mi, cada vegada més selectiu, més mandrós. Llegeixo al diari que el món continua girant.(…)"

El meu sí que està mig letargiós per excés de feina de l'autor i també, potser, perquè aquest món que gira està fet de massa Marbelles, massa Processos de Pau que no progressen, massa Iraks, massa Blairs, massa anuncis de "Be water, my friend", massa fulla morta tardoral …

Caldrà veure si el pre-Nadal ens anima i entre la Presentació de l'Oracle Imminent, el pont de la Constitució i el somni que "enguany sí" ens tocarà la loteria arribem alegrois  fins a cap d'Any, fita-mite necessari per seguir "narinant"   tot fent la viuviu …

Sani, "empty your mind, be ..happy my friend "… i ves-te'n a dormir d'una santa vegada, que avui t'has ben guanyat el dia! [@more@]

 

1 Comment

En ocasió de la mort de Markus Wolf

 

Markus Wolf

Aquí hi ha l’article mitjançant el qual m’he assabentat del fet.

Aquí un enllaç a allò  que jo havia escrit sobre Markus Wolf  temps enrere : Sani’s struff en la matèria.  

Aquí el que en diu The Independent , i aquí  l’article del The Guardian

 Hi ha coses que  les fas quan toca fer-les o ja no les fas. Vaig prometre’m que mirari de tancar  l’assumpte Wolf just en assabentar-me de la seva mort, però reconcentrat en d’altres afers ho vaig aparcar massa ben aparcat i m’he trobat després  que  les esdeveniments que no s’aturen converteixen alguns passats recents en passats remots, i aquests, en passats nostàlgics, que com en les riuades, es veuen destrossats i arrossegats cap al mar amb una força inusitada. Estava a punt de deixar-ho, però no em puc estar d’acabar el que havia començat.

No he vist que en les necròlògiques dels diaris hi aparegui res que no sigui el fred record del cap de l’espionatge de l’ex RDA, com a executor creatiu i eficient de la seva tasca. Ja estava tot dit des de principis dels 90. I ara ja només calia enterrar-lo.

 A mi m’hauria agradat muntar un dossier informatiu lligant Markus Wolf amb John Le Carré, amb el mur de Berlín, amb els milions de documents de la STASSI i amb 1984 de G. Orwell. Però hi ha somnis que no estan al meu abast fer realitat. Em queda l’esperança que els alemanys ho facin per mi i, qui sap si alguna nit, Pedro Erquícia ens ho presentarà a la segona cadena a espectadors "como usted".   

Una vegada mort Markus Wolf, és com si s’hagués acabat encara una mica més, i per sempre, l’antiga RDA i  amb ell desaparegués una de les icones  representatives d’aquell règim ignominiós i orwelià. Perquè crec que ja sé d’on surt la meva fascinació per la seva figura: com en l’obra 1984,  és una barreja d’admiració per la seva extraordinària eficàcia en la seva professió d’espia, que sempre he tingut mitificada,  i d’odi i de por com que la experimentava Winston Smith davant del temible O’Brien.  La impossible complicitat entre un funcionari del “Ministeri de la Veritat” condemnat a patir les malifetes del cap suprem del Ministeri de l’engany, la mentida, la falsedat i la traïció a qualsevol preu. Una mena síndrome d’Estocolm desdibuixada …

 

_______________________

 

Enllaços

 

Març 2010. He trobat aquest foto de M.W. així com el seu obituari al Times on line

 

[@more@]

1 Comment

Cinema: La meva vida sense mi | My life without me

La meva vida sense mi ( My life without me), d’Isabel Coixet , del 2003.
Vaig agafar-la de la biblioteca l’altre dia, juntament amb una pel·lícula francesa. Ha estat tot un descobriment i una font d’emocions que recomano a tothom.

lamevavidasensemi

Recordo haver escrit, en un post del 2004, parlant de El Sur, de V. Erice, que no acostumanva a plorar gaire sovint veient pel·lícules, pero que amb aquella pel·lícula havia plorat.

Ahir em va tornar a passar. i va ser en l’escena en què Ann i el seu amant Lee – Mark Ruffalo, dins del cotxe, posen la cançó que li ha gravat la seva germana: Senza fine, de Gino Paoli.i es fan un petó.
– "Si ara mateix no em fas un petó em posaré a xisclar" –
diu ella

Hauria pogut ser a l’escena en què el metge li comunica que li han detectat un càncer terminal, o bé quan, asseguda al bar, Ann – Sarah Polley comença a escriure la llista de les deux coses que farà abans de morir, o també al final, quan es veuen les imatges de la vida dels que queden quan ella ja no hi és…

Difícil de contenir-se i no vessar-ne cap. Gairebé impossible, a no ser que hom se’n vulgui desentendre completament i faci un esforç per evitar-ho.

La vaig passar dues vegades seguides; vaig mirar les escenes suprimides; les entrevistes als personatges principals i a la directora. Isabel Coixet demostra que és uns dona d’excel·lent en tots els ordres, i no només com a directora d’una pel·lícula que ningú no hauria de perdre’s.

Tota la banda sonora és extraordinària, però aquella cançó de Paoli em va portar a la meva primera joventut, quan treballant a la Fira de mostres de Barcelona servint copes de cava de degustació de la casa Cal Santacana, vaig escoltar-la dues o tres vegades cada dia durant una setmana sencera, fet que em va quedar gravat en algun lloc de cervell i no l’havia tornat a sentir mai més fins divendres a la tarda.
Com si es tractés de la magdalena proustiana, amb aquella cançó vaig tornar a rememorar aquell stand de la Fira a Montjuïch, reproduir la mateixa perspectiva que tenia des d’on treballava, mig recordar la gent que treballava amb mi, i el records de cantussejar una i altra vegada "Senza fine" , una melodia enganxosament deliciosa que sonava cada dia pels altaveus de la Fira, pero que no vaig associar mai a un cantant concret fins ara, que vaig anar a buscar la lletra i la musiqueta, i la vaig trobar en format midi .kar.



SENZA FINE ( Gino Paoli )

Senza fine
Tu trascini la nostra vita

Senza un attimo di respiro

Per sognare

Per potere ricordare

Ciò che abbiamo già vissuto

Senza fine, tu sei un attimo senza fine

Non hai ieri

Non hai domani

Tutto è ormai nelle tue mani

Mani grandi

Mani senza fine

Non m’importa della luna

Non m’importa delle stelle

Tu per me sei luna e stelle

Tu per me sei sole e cielo

Tu per me sei tutto quanto

Tutto quanto io voglio avere

Senza fine…

Potser sí que res no és comparable a veure una gran pel·lícula a la gran pantalla, però val a dir que poder triar idioma i subtítols i poder veure i reveure diverses escenes, participar en el rodatge de la pel·lícula amb un DVD aporta un complement de plaers extraordinaris.

Els que hem patit alguna malatia greu estem encara més aprop de poder valorar empàticament la genialitat d’aquesta obra d’Isabel Coixet. Gràcies, noia, per aquest immens regal de tendreses i emocions que ens has fet a tots amb la teva pel·lícula.

_____________

De la fitxa tècnica de la pel·lícula a la base IMDb

THINGS TO DO BEFORE I DIE.
1. Tell my daughters I love them several times.
2. Find Don a new wife who the girls like.
3. Record birthday messages for the girls for every year until they’re 18.
4. Go to Whalebay Beach together and have a big picnic.
5. Smoke and drink as much as I want.

6. Say what I’m thinking.
7. Make love with other men to see what it’s like.
8. Make someone fall in love with me.
9. Go and see Dad in Jail.

10. Get false nails. And do something with my hair.

[@more@]

4 Comments

Manual de supervivència de l’elector (6/X): Victòria pírrica de CIU?

Ara, a les 9 del vespre del 1 de novembre del 2006 estic teclejant aquest post mentre escolto les notícies de TV3.

eleccions

Jo que estic molt acostumat a perdre i a no endevinar-la gairebé mai, aquesta vegada em fa molt content haver-la encertat del tot. Catalunya castiga els prepotents, els que divideixen, els salvapàtries de pacotilla que són cosa del segle XX…

Estic content d’haver tingut raó i m’hi ratifico. Catalunya necessita un quadripartit, un pacte que faci convergir tothom per treballar per un país. Res de politiqueta de partidet per a afavorir corruptors i corruptets. Això s’ha acabat. Estem al segle XXI i cal que la nostra classe política canviï de mentalitat. Molt Honorable President Jordi Pujol, sisplau, digui-li-ho vostè al l’Artur Mas i als estrategues com en David Madí. Molt Honorable President Pasqual Maragall, sisplau, digui-li-ho al José Montilla.

Au, els de CiU… al racó de reflexionar i fins d’aquí quatre anys! Aviam si per aquell llavors ja heu après el què cal fer i el què cal evitar!

El meu condol a tots els seus votants si es confirma que
la de CiU és, novament, una patètica victòria pírrica.

Si algú vol anar a "aprendre" pel Google, és per aquí:
"victòria pírrica" OR "victoria pírrica" OR "pyrric victory" OR "victoire à la Pyrrhus" :-)

Visca Catalunya!

[@more@]

2 Comments

L’Amor segons el Julian Barnes de l’any 1989

Julian Barnes comença el seu mig capítol de la seva History of the World in Ten1/2 Chapters descrivint la seva dona al llit , adormida; i quan l’acaba el capítol, vint i una pàgines més enllà, ella encara dorm i ell es posa al llit esperant que li vingui la son.

El capítol começa així:

"Our nights are different. She falls asleep like some yielding to the gentle tug of a warm tide, and floats with confidence till morning. I fall asleep more grudgingly, thashing at the waves , either reluctant to let a good day depart or still bitching about a bad one"

I acaba així :

"We must believe in it or we are lost. We may not obtain it, or we may obtain it and find it renders us unhappy; we must still believe in it (..) just as we must believe in free will and objective truth. And when love fails, we should blame the histoiry of the world. (…)
She gives a gentler, lesser sigh. I sense the map of her body beside me in the dark. I turn on my side, make a parallel zigzag, and wait for sleep. "

Sembla un exemple típic i clàssic de bucle narratiu ben tancat..
però hi ha un "però". Aquest embolcall embolica un potipoti
considerable, fet d’exemples i comentaris heteròclits enganxats els uns
amb els altres.

La crítica que li feia Steven Wu sembla
més que encertada. Barnes no sembla tenir massa res nou a dir i explica
cosetes tretes d’aquí i d’allà que va ajuntant sembla una mica tal com raja.

En una d’aquestes incrustacions, Barnes comenta la crítica que W. H. Auden feia a un vers d’E. M. Foster: "We must love one another or die". Què fóra més acurat escriure: "or die" o bé "and die"?
Tota la gràcia està en el "o bé", perquè dir "i" és massa obvi. Així dons caldria dir "Hem d’estimar o morir", perquè no estimar és una mica com morir…

Barnes ho encadena amb una nova afirmació: l’efecte primari de l’amor és l’energia vital que aporta a qui el viu. Quan hom estima, i mentre estima, hom té la impressió de tenir la força per canviar el món. I en això es distingeix de la simple relació sexual, que només aconseguix desenvolupar l’ego personal.

Ho tindrem en compte a l’hora de fer les nostres digressions, sobre l’Amor, quan les fem.
Aquella referència a Wystan Hugh Auden ha coïncidit en el temps amb la lectura al The Independent del dissabte passat que l’any que ve es cumplirà el seu centenari, i és una bona ocasió per a llegir i escoltar algun dels seus poemes

[@more@]

Comentaris tancats a L’Amor segons el Julian Barnes de l’any 1989

Va de meme musical

músiques L’encantadora "Trenzas", Una carta para ti , ja em va treure la frase de la boca… "Un soneto me manda hacer Violante". Violante és aquest cop l’Arare. Quan un amic -l’amiga Arare, Des del meu mar – et demana que col·laboris , costa dir que no … I bé, com gairebé tothom fa, s’accedeix a la petició assegurant però que potser serà l’última vegada… i que patatí i que patatà. I és que per accédir a fer un meme cal tenir un determinat caràcter, no tothom està disposat a jugar a jocs d’aquests, jocs de nens grans.

El cert és que aquesta petició memística em va fer una mica de gràcia perquè jo ja havia intentar posar al D i c o f i l o una entrada que deia "música" i on pensava que hi havia d’anar llistada tota la música de tota mena que m’havia tocat l’ala d’una manera o altra, classificada en quatre grans apartats: Léo Ferré, Clàssica, Jazz i , finalment una categoria poti-poti, Músiques i cançons diverses.

Com que el copyright és una cosa tan seriosa, no hi ha manera de fer el que s’hauria de poder fer, que fóra poder penjar les músiques que vulguessim a una web o, ara, a un àudioblog.

Ja sabem que no tothom té els mateixos gustos, però també que tothom té el seu "bon gust" particular, de manera que amb dues o tres dotzenes de persones tindríem tota la millor música del món penjada a Internet i, llavors, adéu negoci musical…

Així doncs, per ara ens haurem de conformar amb enllaçar les cançons amb les lletres i deixar per més endavant enllaçar aquestes amb les músiques respectives.
Això sí, eMule, Ares i d’altres programes us poden posar algunes o totes aquestes cançons al vostre ordinador.

[Seguir llegint l’article]

[@more@]

Cantant/s: – Léo Ferré
& Jacques Brel ( i uns quants més)

1. Descriu-te: Je suis un soir d’été
(JB) Je suis comme je
suis
(Juliette Gréco ) [poema de Jacques Prévert]

2. ¿Què pensen del tu els altres?: Je ne sais pas (JB) & Rest
of my life
(Xscape)

3. ¿Com és la teva vida?:
Gracias
a la vida
(Violeta Parra) Quin doll d’aigua
a la font
( J S Papaseit & Ovidi Montllor)

4. ¿Ets home o dona? Les coeurs tendres (JB) Sóc un home dels que pensen que com amínim s’ha de parlar en femení plural quan, en el referent, les dones són majoria. Noies, comenceu a canviar també les normes gramaticals vigents i serà tota una revolució!

5. ¿Com ets en l’amor?: C’est extra (LF)
& Explode
Coraçao
(Maria Bethânia). I … "los sueños, sueños son" ;-)

6. Descriu la teva relació amb la teva parella actual /futura
…: Elsa (LF) El poema de Louis Aragon i una música extraordinària de L Ferré es conjuguen per formar una de les cançons d’amor més precioses del món i de tota lla història de la música.

7. ¿Con descriuries una relació sentimental anterior? La mémoire et la mer (LF)
+ Avec le temps (LF).

8.- ¿On voldries ser ara mateix? Les
[îles] Marquises
. (JB) L’invitation au
voyage
(LF) [poema de Charles Baudelaire)

9. ¿Què demanaries si et concedissin un desig? Ne me quitte pas
(JB)

10.- Acomiada’t : Ne
chantez pas la mort
[poema de Jean-Roger Caussimon & música de Léo Ferré] Tot un testament.
Allà on diu "Requiem de Mozart" , s’hi pot posar el títol de la peça musical que més us agradi, la peça
de la vostra vida … i llavors, tot quadra encara més i millor.

Proposta de possibles extensions del meme musical amb 5
preguntes complementàries …( “meme extens”
;-)

11. La teva frase preferida … “Sois toujours poète, même en prose”. Va sense música, però la podem xiular.

12.La millor cançó per a començar el dia My
Baby Just Cares for Me (Nina Simone);-)

Res millor que el ritme per llevar-se i començar el dia amb il·lusió.

13.La millor cançó per acabar el dia In
a sentimental mood (sung by whoever).

Carrinclona però deliciosa.

14.Què no perdones de cap manera No
em diguis no
… (però vas dir-ho). És broma :-)

15.Un dels teus somnis de tota la vida … Opa
yo voy a hacer un corral (El Koala).

Per acabar en clau d’humor. Alternativament podrien ser també Tres cosas hay en la vida ( de no sé quí) o La Felicidad de Luís Aguilé … ;-)

Conte contant … Meme acabat, i fins i tot allargat, i ja s’ha acabat. No et creguis pas tot el que has
escoltat. Això ja és al sac i ben lligat.

_________

3 Comments

D’Ormesson i Barnes

Via la
propaganda de la FNAC em vaig assabentar l’altre dia que Jean D’Ormesson havia
tret un nou llibre amb un títol
prometedor: La Création du monde.

La création du monde


[Si voleu llegir la resta de l’article]

[@more@]

La fitxa de
la FNAC el presenta així:

“Quatre amis
passent huit jours de vacances dans une île de Méditerranée. L’un d’entre eux a
apporté un manuscrit envoyé par un certain Simon Laquedem. Sa lecture provoque
dans leur groupe des réactions contradictoires. Un ange annonce à Simon qu’il est
le nouvel Abraham, le nouveau Moïse, le nouveau Mahomet et que Dieu insiste
pour lui parler. Dieu lui apparaît et lui raconte avec simplicité et clarté,
parfois avec gaieté, les origines de l’univers, le big-bang, l’espace et le
temps, l’eau, l’air, la lumière, la vie si tragiquement passagère des hommes,
leur pensée et leur histoire, les dramaturgies du savoir, de l’ambition, de
l’amour et du sexe. Entre Bible et bande dessinée, entre texte sacré et
canular, cette odyssée allègre de l’esprit universel remplacera avantageusement
toutes les bibliothèques imaginaires et réelles.”

D’Ormesson ja
ha fet vàries vegades aquest assaig d’encabir en un llibre tot un gran pany de
paret històric. El cas més clar és La Gloire de l’Empire, però també en
d’altres, com en Au plaisir de Dieu i en el molt més recent Une fête en larmes. D’Ormesson sempre
fa un repàs de tot el seu segle XX, que és el seu terreny de joc preferit, amb
una gràcia i una capacitat de síntesi extraordinària.

El fet que
ara, segons que ens diu la fitxa, vingui amb tota una enciclopèdia sota el
braç m’emociona i em fa venir salivera
pensar en el plaer que trauré d’aquesta nova lectura.

Ja m’ha
proporcionat el primer plaer el fet que en el meu cap, associés Création du monde amb
el llibre de Barnes The
History of the World in 10 ½ chapters
que tenia en algun lloc de la
biblioteca.

El vaig
buscar. el vaig despenjar i vaig recordar que només n’havia llegit dos o tres
capítols.

Una
googlada em va donar això: Julian
Barnes. A History of the World in Ten ½ Chapters
.
Rating: 7 . Good, but with some
major flaws. Worth a read.

Va ser tota
una troballa descobrir aquest crític literari , Steven
Wu
, que té
criticades un bon nombre d’obres …i
ho vaig aprofitar per apuntar-me ben apuntades les que ell té valorades amb un 10/10.
Pot anar bé per premiar-se un mateix o per regalar-ne algun a algú que s’ho mereixi, oi?

Com no podia
ser d’altra manera, ara m’estic llegint el mig capítol que fa el 10 i mig, i que, curiosament, no va al final del llibre
sinó després del capítol 8 i és tot un petit tractat sobre l’amor… segons en
Julian Barnes.

“The worst is the chapter-long "half chapter," a
self-indulgent soliloquy on love.”

Tant li fot que no sigui el millor del llibre. A mi m’anirà
bé treure’n idees i poder així desencallar o més ben dit encetar d’una vegada i
per totes el meu esquema sobre l’Amor, penjat al Dicofilopersiflex des de fa gairebé 10 anys, i que segueix esperant que m’hi posi de
valent.

Ara potser ho faré.
Potser. Gràcies doncs Jean d’Ormesson, gràcies Julian Barnes pel doble plaer que
em proporcioneu: l’un amb les vostres obres, que són una mena de col·lecció de
posts de categoria; l’altre aconseguint que segueixi tenint ganes d’escriure la meva petita
"enciclopèdia" personal.

_________

Comentaris tancats a D’Ormesson i Barnes

Manual de supervivència de l’elector (5/X): Debats …

19.10.2006

DEBAT GENERAL AMB ELS CINC
CANDIDATS A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT, A TV3.

Moderador Josep Cuní.

Una data que l’Artur Mas no
oblidarà fàcilment.

O bé guanya les eleccions per
majoria absoluta i es podrà pixar a sobre dels altres Quatre, i
a sobre de més de mitja Catalunya o bé s’en va de pet a empassar-se el gripau
al "Racó per pensar" de la Supernanny , allà on van
a parar, castigats, els crios malcriats que s’han portat malament i s’hi han de quedar una estona
reflexionant sobre el comportament passat i fer propòsits de millora de cara al
futur.

En
Saura li ha recordat que no val a fer trampes comparant Catalunya amb Suècia. I
retraient-li que vulgui eliminar pura i simplement l’impost de
successions que equivaldria a renunciar a recaptar gairebé tot el plus que ha
de venir de Madrid com a compensació.

També,
i sobre tot, li ha retret que amb la seva actitud, insistint en voler que sigui
president el líder del partit més votat, incumpleix la lletra i l’esprit de
l’Estatut. Ha posat exemples clars: Algunes comunitats com Galícia i alguns
països com Suècia.
La indecència del DVD és justament aquesta i en Mas ha insistit en la seva dèria. Les enquestes li donaran una sorpresa el dia 1 de novembre.
Si Saura l’hagués tractat de trampós o d’alguna cosa més gruixuda, en Mas s’ho haguera hagut d’empassar i
callar.
Ha evitat
l’insult però es llegia a l’aire.

En J.L. Carod ha reblat el clau
insistint en el mateix argument. L’Estatut deixa clar com s’han elegir els
Presidents de la Generalitat. Les coses són com són i no com Mas voldria que
fossin. Bona resposta a una pregunta capciosa del candidat Artur Mas que volia
que els demés es mullessin i retratessin.
J.L. Carod és fotogènic perquè sap què es diu, sap d’on ve i sap on vol anar, i fóra un bon President. Tot el que diu és coherent i assenyat.

L’unic que ha fet el patètic
ha estat l’Artur Mas!

En José Montilla li ha dit que,
amb la seva anada a cal notari, ha fet el ridícul, perquè ha demostrat que ni ell
matexi es creu el que diu. "Cap altre candidat ha hagut d’anar-hi, a cal
notari. Vostè hi ha anat perquè no té credibilitat. No se sap que pensa i no
sempre cumpleix el que diu. I, a més, un dia diu una cosa i un altre dia
una altra."

En Piqué li ha dit textualment
al Mas "A vostè el perd la sobèrbia".
I li ha llençat una maledicció: "Vostè no pot ser President de la
Generalitat perquè s’ha posat en contra de tothom i ha insultat centenars de
milers de votats del PP, partit que durant 9 anys ha donar menjar a CiU amb el seu suport".
Li ho ha dit molt emprenyat i assegurant que amb la sobreactuació d’anada al
notari, ha insultat a tots els militants del PP.

Mas no ha respectat el seus
torns de paraula en els moments clau i li ha vingut d’un pèl que en Josep
Cuní no l’amonestés seriosament (i li digués que deixés de fer el
maleducat com en Piqué, que anava tallant la paraula als altres candidats, segur de que, per
lleig que fos el que fes, no l’afectarà electoralment, (ja que no ve d’un pam més de
merda).

Cap de les citacions no
és textual, sinó només aproximada.
Però totes volen
reflectir l’esprit de les intervencions. Dixo clar pertant que és la meva lectura del debat.

Del debat n’he tret el
reforçament de la meva idea que els catalans, inclosos els votants de CiU, han d’oblidar Mas i el seu equip, pel
fet d’haver triat de jugar a la divisió i posicionar-se clarament contra
tothom.

Cal que els elector enviïn CiU i Mas al "Racó per
pensar" fins que no millorin substancialment, canviant l’estratègia de
confrontació amb tothom per la del pacte i la suma de voluntats per
millorar el país. Deixar-los a l’oposició fins que no canivïn l’actitut
partidista i d’hipòcrites salvapàtries per la d’un govern de
coalició amb totes les forces possibles.

Que els déus ens guardin
de salvapàtries de qualsevol calanya!
Però si a sobre no són ni salvapàtries de bona fe, sinó que tot plegat només és
una "pose" electoral, el "tot o res" …
llavors l’actitud de Convergència és tan patètica i ridícula que fins i tot
recorda una mica l’enrocament del PP.

Només ens falta llegir la
versió ubuesca que en parirà en Sostres, Catilino major de Convergència. Ja
t’hi pots esmerçar força Salvador, però em temo que és inútil i ho tens
perdut. Ho sento. Si la vols encertar, sigues tu el primer a llençar la
consigna que cal canviar de tàctiques i estratègies.

Ja us hi podeu anar posant
fulles Convergents.
Us he equivocat objectivament, de totes totes.
M
és Tripartit
pregunteu? Doncs sí. Justament cal per a Catalunya un govern
Tripartit o Quadripartit. Un nou pacte de forces polítiques
encara més decent i més eficaç, que eviti els errors
gruixuts del passat recent, però que segueixi multiplicant els encerts
de la seva política progressista.

Catalunya té una gran
oportunitat per demostrar a tothom que entre tots es pot fer molta
feina ben feta. Això és el que objectivament cal al país. Fins i tot
l’honorable Jordi Pujol pot estar enfadat amb el Mas i la seva
estratègia equivocada, ell que sempre va predicar -i suposo que no ha canviat
d’idea- que el que cal és sumar i no restar , i encara molt menys, dividir!

Eleccions al Parlament de Catalunya

_______________

D’altres punts de vista :


Saül Gordillo : Bloc sense fulls

Lluís Mauri : El Periódico.cat

RP: Perejoan Carrascla

Pere. Saragatona

*******************************

[@more@]

4 Comments

Manual de supervivència de l’elector (4/X): Teatre

Heu provat mai de mirar
una pel·lícula de "terror" eliminant completament el so del
televisor? Desapareix la capacitat d’empatia amb la situació que ens volen fer
viure i en comptes de por podem posar-nos a somriure o fins i tot ens hi podem
descollonar. Apareix la "realitat" amagada dels trucs i els efectes
especials, el tomàquet en comptes de la sang, el cartró en comptes de la pedra.

Us proposo que imprimiu
aquesta foto, que he tret del diari Avui+ del 17 d’octubre, a la contraportada,
a l’article de l’Albert Hom "Pobra
gent
", pg. 72.

clowntalunya

Els pallassos brindant per l’èxit de la farsa

Poseu-vos-la ben aprop
del nas i ja podeu començar a llegir al premsa d’avui amb les declaracions de
tots els candidats; torneu a mirar la foto del David Madí al costat del cartell
del CONFIDENCAL (sic) CAT; torneu a posar-vos el DVD; escolteu la COPE o
l’Herrera en la Onda; mireu-vos amb atenció les imatges dels clips de
propaganda electoral: el Mas amb paraigües sota la pluja (oh metàfora!) o fent
veure que signa a cal notari ("Bic, bic, bic". Eva Piquer Avui + 17/10, pag
10); Carod al súper; Saura en blanc i negre sobre fons de color; Montilla
"ballant sardana" amb Manuela de Madre (Avui + 17/10, pg, 12); Piqué
… se’n surt prou bé, per ara…

Veureu com aquesta foto
us ajuda a veure-ho tot ben clar. Tindreu la clau de tot el que us queda una
mica fosc o tèrbol, o no us acabeu d’imaginar. Us estalviarà neguits i
emprenyades, i fins i tot algun atac de cor. Evitareu els insults i la ràbia i
us farà venir un dolç somrís als llavis o la cleca descollonant.

Cal que l’elector
aprengui a sobreviure en temps de campanya electoral! Elector, consulta sempre
el teu manual.

[@more@]

2 Comments

Manual de supervivència de l’elector (2/X): Confidencial CAT m’ha despertat del somni …

Retalls de premsa i una opinió personal

Confidencial CAT o les estratègies
polítiques de CiU

Josep
Lluís Carod Rovira

El
candidat i líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha qualificat de
"miserable, deplorable i destructiu" el documental produït per CiU
"ConfidencialCat", que denuncia els tres anys de govern del
tripartit. Carod ha acusat Convergència de "destruir i fer mal" en un
moment en què se sap que "ningú no tindrà majoria absoluta i fa falta que
els partits ens posem d’acord per construir i avançar". Carod, així com
Maragall i Saura, és un dels blancs de la producció. Per la seva banda, el
número 2 dels republicans, Joan Puigcercós, ha afirmat que el DVD de CiU li
recorda "molt" el vídeo de la FAES sobre l’11-M. "La dreta
catalana i l’espanyola s’acaben assemblant", ha dit Puigcercós.

Joan Puigcercós.
Ahora bien, -ha subrayado Puigcercós- sí que puedo decir que
me recuerda mucho al de la FAES (fundación vinculada al PP), aquel famoso
documental en el que intentaba inventar un paranoico complot en el atentado del
11-M en Madrid”.

En opinión del secretario general de ERC, resulta curioso,
porque ‘la derecha española y la catalana siempre se acaban pareciendo mucho,
¿por qué será?’, se ha preguntado.

‘Todo el mundo hace la campaña que quiere y desea hacer, -ha
explicado Puigcercós- y, mientras unos la basan en actitudes sectarias y solo
ven méritos propios y no de los demás, nosotros hacemos las cosas en positivo y
proponemos cosas, como la del pacto nacional por las selecciones deportivas,
que nosotros asumimos y defenderemos’.

José
Montilla. PSC

“Però
lluny de les bromes, Montilla ha lamentat que en tot el documental, de prop
d’una hora de durada, no es critiqui el PP, ni tan sols se’l mencioni. "No
surt el PP, ni el pacte del Majestic, ni el suport de CiU al Pla Hidrològic
Nacional, ni els pactes a la baixa en inversions", ha dit. Pel candidat
socialista, els nacionalistes "intenten amagar la col·laboració amb el
PP". Una prova més, ha dit, que Artur Mas manté oberta la porta al pacte
amb els populars després de les eleccions de l’1 de novembre.”


La
malla.net


”Unes hores abans de l’obertura oficial de la campanya, els diaris catalans
regalaran milió d’exemplars d’aquest documental titulat
Confidencial
Cat

en el qual es critica la tasca del Govern tripartit i s’exposen els seus punts
foscos. Tot i que les formacions que van formar el tripartit – i també el PP –
ja han criticat aquest
document
, però, només Televisió de Catalunya
(TVC) ha demanat a la federació nacionalista que el
retiri. La raó és la utilització d’imatges de la televisió pública en el DVD.
Segons publica
El Periódico de Catalunya, també el periodista Carles Francino
estaria estudiant emprendre accions legals contra CiU, per la utilització
propagandística de la seva imatge professional.”

Avui +.
15.10.2006

Unió es desmarca del DVD perquè el
veu contraproduent

Duran Lleida demana que les propostes de la
federació se centrin en el programa en lloc de desqualificar l’adversari .
Quadres del partit apunten que el documental, més que ajudar CiU, li pot passar
factura

e- notícies

Miquel Sellarès compara Madí amb
Goebbels

L’exsecretari
de Comunicació de la Generalitat, Miquel Sellarès, ha comparat David Madí,
director de campanya de CiU, amb Goebbels, director de propaganda del règim
d’Adolf Hitler. Sellarès, que ha fet aquesta afirmació a Tribuna Catalana
en un article titulat David Madí, un Goebbels que importa l’estil espanyol
de fer política
, apareix al documental de CiU com un dels "homes del
President", ja que va dimitir després que es va conèixer la seva
responsabilitat en un informe sobre els mitjans de comunicació.

e-notícies

un català d’esquerres (cat) · 14-10-2006 15:44 h.

Convergència i el "sr" Madi em
fan fàstic. Soc un català d’esquerres i votant d’ERC. Carod, espero que
repeteixis el tripartit i no pactis amb la dreta catalana, del contrari perdràs
el meu vot.

miquel
mola (tarragona) · 14-10-2006 14:56 h.

Molt ben dit. Aquest paio, Madí, és un
brut i un feixista! Estic segur que la idea del DVD és seva, com la de
segrestar tots els exemplars de "Les veritats de l’Estatut" i
"Diari d’un Delfí".

miquel
mola (tarragona) · 14-10-2006 14:52 h.

David Madí és qui dona mala fama a CyU,
que per sí sol, el partit, ja en té i molta. Fama de mentiders i de
corruptes.

CIU i PP

Ara, Mas , després de fer el paripé dient que aniria a signar davant d’un notari
que no pactaria amb el PP , ara diu que
no farà “pactes estables”!!!

Tan aviat i ja tan gran mentider,
Artur –Pinotxo- Mas?

El
candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha
assegurat que "Artur Mas, després d´apropiar-se d´unes imatges per fer el
seu pamflet electoral, demostra que no té cap mena de respecte per res ni per
ningú". Des de La Seu d´Urgell, Montilla ha apuntat que aquesta actitud
denota de forma molt clara que "CiU considera el país una finca de la seva
propietat i vol tornar al Govern per fer les coses a la seva manera, amb
sectarisme i mentides".
El candidat dels socialistes catalans ha insistit en què el DVD elaborat pels
convergents "es basa en la desqualificació i no conté cap mena de
proposta". "És més", ha subratllat Montilla, "el seu
principal aliat, el PP, no existeix en aquest vídeo", segons el candidat,
perquè "Artur Mas utilitza un doble llenguatge" .

"Mentre d´una banda Mas diu que anirà al notari perquè té la seva
credibilitat en entredit", ha explicat, "dimarts que ve votarà
conjuntament amb el PP contra els millors Pressupostos que mai han tingut
Catalunya, malgrat que les inversions superen de llarg el que
vam rebre durant els quatre anys que ell i Aznar van pactar al Majèstic" .


La Vanguardia 15.10.2006. Pg. 18

Josep
Piqué

“Confidencial
CAT recupera la tradició del doberman
del PSOE”.

“Em
sap greu perquè així no incitem la ciutadania a sentir-se implicada per a
votar”.

La
Vanguardia 15.10.2006. Pg. 19

Joan
Saura

“Aquest
DVD és una manera indecent i immoral de fer política”.

La
Vanguardia 15.10.2006. Pg. 19

Salvador
Cardús .

Mal consejero, el rencor

“El
DVD con el que CiU ha iniciado la campaña supone un gesto desmesurado del que
quizás la colaición nacionalista tenga que arrepentirse”
(…)

"Que
además sea David Madí quien acuse de voluntad de manipulación a Sellarés sería
de risa si no fuera tan lamentable”.
(…)

"CiU
podría ser objeto de videos similaires acerca de lo que juraba que iba a ser
innegociable en el Estatut y que al final acabó aceptando”
(…)

“Malos
consejeros, el rencor y la arrogancia”

_____________________________

Fins aquí alguns retalls de premsa escrita i electrònica dels dies 14 i 15 d’octubre. L’afer segur que continuarà…

Aquí, jo només hi afegiré una cosa meva:


El cervell negre de CiU ens convida a veure el video i a jutjar per nosaltres mateixos. El meu judici és aquest:

Si
Catalunya caigués entre les mans
d’aquest CiU que promet “governar bé”
utilitzant estratègies i tàctiques d’aquesta calanya, aquests país
tindria els dies comptats.

Aquest DVD entra en contradicció total amb la idea
d’un partit polític decent.
L’arrogància dels qui pretenen governar sols contra tothom i insultant
tothom, ho diu tot, es desqualifiquen sols.
Espero que els
catalans de seny els en passin factura ben aviat.

Si l’electorat de Catalunya no castiga degudament CiU per aquesta
indecència, no em puc ni imaginar què foren capaços de fer si aconseguissin recuperar el poder !!! Aneu-vos preparant
per patir un sistema orwellià de gestió de la informació.

Espero que el dia 1 de novembre hi hagi un Sant Martí avançat !

______________________

[@more@]

1 Comment

Immigració: “Barça o Barsakh!” (4/X)

12.10.2006

El diari francès Libération publica uns articles sobre el tema de la immigració.

1. À Dakar, les mères font barrage à l’océan.
Face aux dangers de la traversée jusqu’aux Canaries, elles tentent de retenir leurs fils au Sénégal.

Segons l’article, es veu que per la zona de sortida de cayucos , al port de Dakar se sent una mena de consigna o crit d’esperança que diu Barça o Barsakh (o Barça o Mort, en llengua wolof) !

2. Froilán Rodríguez, vice-ministre des Canaries pour l’Immigration:
"Il faut se préparer a des avalanches jamais vues "

Em continua sorprenent tot el que llegeixo …

_____________

[@more@]

2 Comments

Aniversari de la mort d’Edith Piaf (11.10.63)

Bucant una foto d’un cayuco maurità o senegalès he anat a parar a una pàgina de el semanaldigital.com que per al dimecres 11 d’octubre publica una foto de l’Edith Piaf amb aquest text:

Un día como hoy de 1963. Murió Edith Piaf, la voz femenina por excelencia
de la canción francesa, musa del París de postguerra e intérprete de composiciones como "La vie en rose" o "Je ne regrette rien".

M’he posat a cantussejar el "Je ne regrette rien" i he pensat que de totes les moltes cançons que va cantar, aquesta és una de les que més han impactat i poden impactar sempre a la gent de qualsevol generació.

Gairebé a tothom, tard o d’hora, li arriba un moment en què s’hi pot sentir retratat, en què per una raó o una altra s’ha d’autoafirmar, s’ha d’assumir tal com un és, assumir el passat i escombrar, oblidar tot allò negatiu que hi va haver, o bé acceptar que vam perdre aquella persona tan estimada …
En qualsevol cas: dir adéu al passat per poder començar un nou present, tornar a començar "des de zero", realment o metafòrica.

Je ne regrette rien


Non! Rien de rien …
Non ! Je ne regrette rien
Ni le bien qu’on m’a fait
Ni le mal tout ça m’est bien égal !

Non ! Rien de rien …
Non ! Je ne regrette rien…
C’est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé!

Avec mes souvenirs
J’ai allumé le feu
Mes chagrins, mes plaisirs
Je n’ai plus besoin d’eux !

Balayés les amours
Et tous leurs trémolos
Balayés pour toujours
Je repars à zéro …

(…)

És difícil d’oblidar una cançó com aquesta, una cop s’ha escoltat una vegada, i més encara si la canta ella, oi? Gràcies Edith Piaf!

[@more@]

1 Comment

Manual de supervivència de l’elector (1/X): Vaig tenir un somni …

colors

11.10.2006.

Ahir dimarts 10 d’octubre, al programa de TV3 La Nit al Dia, Mònica Terribas feia una entrevista -en diferit per exigències del guió, em va semblar entendre- amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Josep-Lluís Carod-Rovira reconeixia que a ERC es van equivocar en moltes coses, durant l’etapa del Tripartit, però que ara ja n’han après!
Ja ho veurem d’aquí a ben poques setmanes.Que ningú s’escarrassi massa a voler ridiculitzar-los. No, a mi em sembla que ERC és una força que puja perquè té un discurs creatiu i en positiu, i proposa pactes i polítiques engrescadores d’alt grau de concreció amb qui sigui -perquè són polítiques per al bé de Catalunya, independentment del color polític del Govern de torn, mentre que d’altres candidats han de fer papers de "la puta i la ramoneta política” en campanya electoral.

Poc abans havia vist el video de l’entrevista d’en Vicent Partal a Artur Mas. A l’Artur se’l veu una mica forçat per les circumstàncies, una mica neguitós per mirar de dir el màxim en poca estona, i de voler parlar serisament de tots els temes seriosos … Jo li valoro les ganes i la seriositat que hi posa. Fóra un bon President de la Generalitat, suposo. Però el mateix fan en Josep–Lluís Carod-Rovira i en Joan Saura, i el mateix fa en Josep Montilla. I no crec que sigui decent el tot retreure-li a aquest que no parli un català de Ripoll o de Vilafranca. Si fos President de la Generalitat segurament n’aprendria un gabadal en pocs mesos i acabaria sabent-ne tant o més que els que li retreuen aquesta mancança. Montilla té un llarg currículum, que és el que de vegades la gent demana: fets i proves, no només paraules: “boig conegut”, mentre que d’altres tenen el hàndicap d’aparèixer només com a “savis per conèixer” … ;-)

Saps que et diré, amic, que mentre he anat pensant en tot això, igual que li va passar a en en Martin Luther King .. “I’ve got a dream …

Sí, he somiat que m’agradaria veure fet realitat un “improbable” ideal. Em nego a pensar que sigui impossible del tot: un pacte a quatre, un Quadripartit que treballés amb la hipòtesi d’un cicle allargassat de dues legislatures, -sense tocar la legislació electoral general- amb dos anys de President de la Generalitat per a cada un dels 4 candidats vàlids, per ordre de nombre de vots , deixant el PP a la Caverna on hiverna…


I durant els altres anys de no presidència, que els altres tres ara candidats estessin al capdavant d’alguna conselleria de les gruixudes, amb les màximes responsabilitats, obligats a matar-se per complir i fer complir totes i cadascuna de les promeses electorals que estan fent ara, i de les que tenen ben estudiades tant el com com el quan i el quant.
Que anessin preparant-se per a actuar com a Presidents durant el bienni corresponent. Això fóra demostrar que són gent al servei del país i no amb només ambició de poder excloent i partidista. Sí, decididament aquesta fóra una solució que hauríem d’aconseguir fer realitat els electors amb les nostres vots. Llàstima que no tinguem la fórmula per aconseguir-ho. Però potser … potser si fem córrer la idea de proposta … encara fórem a temps que la societat civil s’organitzés per aconseguir el país de Xauxa que en sortiria. I més ara, que sembla que en Pedro Solbes acabarà publicant les balances fiscals i totes les Espanyes quedaran retratades veient que encara en han de pagar el doble del que ara ens retornen.

Catalunya podria ser així pionera en creativitat política i aplicar una política de segle XXII ja ara, a principis del XXI. Algú s’atreveix a rebatre’m seriosament, amb arguments seriosos, proves i números a la mà, que sigui possible atànyer la felicitat total amb la implementació de la meva proposta patafísica? :-)

[@more@]

2 Comments

Reciclar també la matèria grisa

El fet de tenir el gruix de la família a Sant Sadurní determina que hi anem tot sovint, i no ens perdem gairebé cap de les tres o quatre festes “grosses” que hi ha cada any.

Cavatast Sant Sadurní d'Anoia 2006

A primers d’octubre la Fira Cavatast, gastronòmica i comercial, que ja compleix la 10a edició, s’ha consolidat com una festassa exitosa. Enguany la inaugurà l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol. És un esdeveniment que permet concentrar la població de tota la comarca de l’Alt Pendès i rebre visitants d’arreu de Catalunya.

Els dos eixos principals de la vila, l’Avinguda de la Generalitat i la Rambla, per una banda, i Plaça de l’Ajuntament, carrer de Cavallers i el carrer del Raval per l’altra son sempre protagonistes de les festes perquè tothom ha de passar necessàriament per allà. No hi ha manera de no trobar-se amb mig poble pujant o baixant …I tothom va parant i xerrant a mida que van apareixent els ganxos …

Ahir ens vam creuar amb el pare d’un amic meu d’infantesa, a qui no he tornat a veure des de fa 30 o 35 anys. Quan li vaig preguntar pel Vicens em va dir que el proper febrer, als 54 anys es retirava. Així dons, el cap d’una sucursal bancària a Sabadell o Terrassa, es prejubila o el prejubilen als 54 anys.

reciclatge de matèria grisa

Em va fer venir una esgarrifança de fred i la notícia i malsons col·laterals em van perseguir tota la resta de la tarda i fins ara que ho estic escrivint aquí. Vaig pensar que, per treure’m el neguit de sobre, havia de dir això:

Com pot anar bé un país que agafa tota una vida d’experiència i que en el moment de la millor capacitat, maduresa i saviesa l’atura, l’aparta, la rebutja i l’arracona com si ja no servís per a res més. Ens podem permetre llençar al no res “tones i tones” d’intel·ligència i no aprofitar-ne al màxim el seu potencial?

Ens hem concienciat que cal reciclar tot el paper, el vidre i la brossa i que hem de ser molt responsables amb el consum de l’aigua… ¿Com és que es parla tan poc de reciclar de manera òptima tota la matèria grisa de la gent que es prejubila als voltants dels 60 anys?

Per molt “cansats” de treballar que la gent estigui als 55 o als 60 anys, de segur que els queden un munt de megavats d’energia per participar en tota mena de projectes de participació ciutadana, projectes culturals per fomentar el coneixement intergeneracional, d’organització de l’oci, amb prou feines se m’ acut ara improvitzar possibilitats, però de segur que amb una sessió de posada en comú d’idees en sortiria una llarga llista d’iniciatives i propostes vàlides.

Desconec si la Conselleria de Benestar Social o bé els diferents partits polítics, cada un pel seu compte, tenen endegats plans o estratègies en relació amb aquest reciclatge de matèria grisa que cal implementar urgentment i global arreu del país.

Hi centenars de milers de persones prejubilades o amb jubilacions anticipades capaces no només de disfrutar plenament i merescuda d’una nova etapa de la vida, a nivell personal i familiar, sinó també de seguir aportant a nivell comunitari el millor que tenen: coneixements, saber fer, experiència, idees, i temps lliure

M’agradaria pensar que hi ha equips de persones que, des de la més alta gestió política, organitzen i canalitzen tota aquesta immensa riquesa perquè no se’n malbarati gens ni mica i reverteixi sencera en la millora de tots els àmbits de la vida comunitària.

O que si encara no s’hi han posat prou seriosament, ho faran aviat.

Què en diuen els diferents programes electorals dels partits polítics? Qui se n’encarrega seriosament? Anirem a mirar-nos-ho.[@more@]

1 Comment